L’ànima russa

Mentre Ucraïna està a la vora de la guerra civil al Gran Teatre del Liceu es representa aquests dies l’òpera “La llegenda de la ciutat invisible de Kitej” de Rimski-Kórsakov. Coproduït a tres bandes per l’Òpera d’Amsterdam, que el va estrenar el 2012, l’ Scala de Milà i el Liceu. Aquesta òpera de Nikolai Rimski-Kórsakov és tècnicament un dels espectacles més complexos i luxosos que ha presentat el coliseu líric barceloní, mentre que el personal tècnic del Gran Teatre del Liceu realitza un acte de protesta a la portes del teatre el dia de l’estrene, protesta que va provocar el retard de mitja hora. Tot en aquesta producció adquireix proporcions gegantines: s’han necessitat 15 tràilers per descarregar els decorats i l’atrezzo, que inclou més de vint llits, dotzenes de taules i cadires de bar i exigeix ​​amplis efectius que han obligat al teatre a contractar més d’un centenar de persones per reforçar les plantilles de cor i orquestra, personal d’escenari i figurants. “La llegenda de la ciutat invisible de Kitej” és la penúltima de les 15 òperes que va compondre Nicolai Rimski-Korsakov (1844-1908) i l’última que el compositor va veure estrenada. Al Liceu va arribar el 2 de gener de 1926 i es va interrompre la seva posada en escena per culpa de la Guerra Civil. Als anys setanta va tornar al Liceu. Ara en aquest 2014, el repartiment l’encapçala la soprano Svetiana Ignatovich, els tenors Dmitry Golovnin i Maxim Aksenov, els baixos Eric Halfvarson i Vladimir Ognovenko i el baríton Dimitris Tiliakos. A tots ells s’uneixen un ampli repartiment coral, amb 15 personatges en escena, nodrits efectius corals i desplegament de figurants. L’òpera té quatre actes, el primer és el món pur de Fevronia, sensible i subtil, amb delicades intervencions pastorals i el so dels ocells. El segon, vital i colorista, plasma el món de la taverna i Kuterma, amb essències del folklore, inclòs el so de balalaikes. Al tercer dibuixa l’atmosfera de pregària de la comunitat catòlica amb música de bellesa extraordinària que evoca la consagració de Parsifal, i té com brutal contrast la violència orquestral de la batalla amb els tàrtars. El quart és un epíleg que plasma la bogeria de Kuterna i el record de Fevronia. El resultat són quatre hores carregades d’adrenalina, en un dels actes en la taverna s’incendien unes cordes i el vell fantasma de l’incendi del Liceu sobrevola la sala, però tot està sota control gràcies a l’enginy vigoritzant d’una superproducció digna dels millors teatres operístics del món. Cal obrir bé l’esperit per escoltar i veure aquesta òpera espiritual, sublim, excessiva, una muntanya russa d’emocions per als cinc sentits. Una llegenda iracunda, astuta, emocionant, sobre una escenografia i una il·luminació digna d’estudi a les aules. La seva càrrega espiritual, filosòfica i literària fan que aquesta òpera ens recordi que la cultura és com un miratge, una gran ciutat reflectida en un llac, una mica immaterial molt més grans que qualsevol cosa tangible per la qual puguem entrar en guerra uns amb els altres fins a la mort.