[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=tFnvHn8Xw4g[/youtube]
Un avió nou, un aterratge a Toronto, una dona jove, un home madur acostumat a les corrupteles del poder, la prepotència dels diners, les influències i la corrupció.
Estem parlant de Nina de porcellana la catorzena obra de David Mamet, autor americà de clàssics com Oleanna, American Buffalo, Glengarry Glen Ross, així com de guions de cinema com El carter sempre truca dues vegades o Els intocables d’Eliot Nees. Aquests dies podem veure la versió que ha dirigit Juan Carlos Rubio protagonitzada per Javier Godino i José sagristà al teatre Poliorama de Barcelona. La peça teatral es va estrenar a Broadway protagonitzada per Al Pacino i José Sacristán ha recollit el testimoni d’Al Pacino. Ja fa temps que el gust pel realisme rigorós ha tornat als escenaris. No sembla només una moda, sinó una forma de respondre a la cruesa de la pròpia realitat i al dramatisme directe. Els casos de corrupció política, la presidència de Donald Trump, els populisme i l’auge de la extrama dreta abonen un tipus de teatre carregat d’ironia, humor i suspens. Les obres ofereixen una mirada transversal sobre la realitat oferint més del que a primera vista sembla en el mateix text.
El teatre de David Mamet té el dinamisme dialèctic d’una pel·lícula, no en va és autor d’excel·lents guions de cinema i sap que el teatre contemporani s’alimenta de l’acció, el suspens, la radiografia del poder i les clavagueres de la vida política. Lluny de l’avorriment conceptual, hi ha en aquesta peça interpretada per José Sacristán una càrrega de profunditat dirigida cap a l’interior de l’espectador.
Un home, el seu assitent i una sèrie de trucades telefòniques despullen els mons privats dels poderosos obstinats a evadir impostos i corrompre el sistema; els seus diàlegs, la seva atmosfera, les seves focalitzacions de l’existència tenen un aire trivial i quotidià, no es tracta de buscar els tres peus al gat. Simplement es tracta de viure, a la força els pegen.
El teatre de Davit Mamet ens parla de l’ésser humà en totes les seves formes i del que són capaços de fer, dones i homes, per aconseguir uns grams de felicitat. Si la reflexió dialèctica l’ assaonem amb fortes dosis d’ironia i humor negre tindrem una hora de teràpia, el teatre haurà complert la seva funció de mirall de la realitat.
José Sacristán interpreta un personatge que és un escurçó disposades a mossegar quan pugui, ja siguin homes o dones, al seu costat un abodient pigmalió disposat a prendre nota de tot el que està passant.
David Mamet deixa parlar els seus personatges, José Sacristán parla, parla i parla en un tour de force en el qual desplega tots els seus dots d’actor consagrat i en el qual la baralla està servida.
A l’Pachino i Sacristán interpreten un mil.lionari acostumat a la tensió del tauró, l’energia de l’amo, la mirada de l’acusador, el gest del que ho pot tot i no tem res i amb el telèfon com a interlocutor es mou per les xarxes de la màfia del poder com tauró despietat on el fi justifica qualsevol mitjà.
- A. Aguado