La Traviata
La mort sempre ha estat una dama enigmàtica de la vida de tot ésser humà, quan la malaltia t’atrapa la visió de la mort es fa present, la seva figura és objecte d’una indagació i la realitat cobra un altre sentit. Aquests dies s’està representant al Gran Teatre del Liceu de Barcelona “La Traviata” de Verdi, una òpera amb la qual se celebra el 15 aniversari de la reapatura del Liceu, quinze anys d’il·lusions compartides on es mira cap al futur, mantenint l’essència del passat.
El director d’escena d´aquesta versió és David McVickar, la dirigeix explorant el fons d’aquesta història implacable i emocional sobre les regles socials, el desig i la mort com a contrapunt a la felicitat humana. En aquesta ocasió McVickar aposta per la teatralitat, pel cortinatge negre i la visió tradicional d’una òpera en tres actes basada en el drama de “La dama de les camèlies” d’Alexandre Dumas, fill. Estrenat el 1853 a Venècia al Teatre de La Fenice és una de les òpera del repertori clàssic amb un moment estel·lar, el brindis que dóna inici a l’òpera. Com moltes grans obres la seva estrena va ser un fracàs, el públic va rebutjar el realisme i la cruesa- la història real de la cortesana Alphonsine Plessis (coneguda per Marie Duplessis), que una societat hipòcrita condena quan intenta escapar de la seva condició, però aviat s’ evidencia la penetració emocial amb què Verdi expressa l’amor, la passió i el dolor de la malaltia i la mort.
En aquesta versió que podem veure aquests dies els colors ho diuen tot: el vermell de la passió de les flors i el vestit de la protagonista i el negre del cortinatge com a metàfora de l’existència amb que es presenta l´òpera amb la mort present des del primer minut. La protagonista de la peça, Violetta, està interpretat per Patrizia Ciofi amb la naturalitat de qui es fa un “selfie”, respirant a cada moment la intensitat de la vida agradable, la recollida en el camp i l’agònica en un llit. El paper d’Alfredo, enamorat una mica atabalat, l’encarna Charles Castronovo, és l’element desencadenant de la tragèdia, no vam trigar a adonar-nos la seva falta de valor en refugiar-se en l’alcohol i en la gelosia que el porten a actuar amb la violència masculina molt pròpia d’algú que es deixa portar pels sentiments i no per la raó. Un dels papers més difícils i fonamentals en aquesta arquitectura sentimental és la figura del pare, Giorgio interpretador per Vladimir Stoyanov la seva veu ens dóna accés a obrir les portes a allò que mai hauria de ser obert: la perversitat.
D’aquesta posada en escena destaca la direcció musical d’ Evelino Demano i l’escenografia i vestuari de Tanya McCallin. D’aquesta subtil barreja d’ intel·ligències creadores neix un espectacle que mostra un hàbil joc de mentides i veritats de les quals podem gaudir durant tres hores del París del segle XIX, dels comtes, marquesos, els barons, els vescomtes, els doctors, els criats i aquest dubtós encant de la burgesia despilfarradora que viu per al plaer de l’estómac i de l’esperit.