El President
Al Teatre Nacional de Catralunya a la sala Tallers ha obert foc amb la primera peça de la temporada “El President” de Thomas Bernhard (1931-1989). Francesc Orella i Rosa Renom protagonitzen aquest clàssic de Bernhard sota la direcció de Carme Portaceli i l’espectacular escenografia de Paco Azorín amb dos cotxes suspesos de les barres de llums.
L’obra, inquietant i terrible del dramaturg i novel·lista austríac Thomas Bernhard, manté plena vigència sobretot a la vista dels casos de corrupció i desgast de la classe política. Amb mà ja segura, Bernhard proclama la seva insubornable i punyent espant, no exempte d’humor negre, mentre presenta -i fustiga, consola o condemnat a personatges com els polítics, els presidents de govern, l’Estat i l’Església. Matrimoni de president i presidenta, la tragicomèdia del poder, les ridiculeses i petites misèries de les altes esferes de la política. Aquest matrimoni pateix un atemptat que posa sobre la taula la mediocritat i la fragilitat real en què viuen. Aquesta és sens dubte la peça més política de Bernhard.
Observador implacable, testimonia en contra de la injustícia del destí, la tirania i la vanitat de capes professionals incompetents sobretot amb els polítics. En les seves llargues hores de reflexió intel·lectual, va tractar d’escriure sobre el misteri del seu país, que avui s’entén com una metàfora de qualsevol país corrupte. Thomas Bernhard es revolta contra l’arbitrarietat i la indiferència dels que tenen el poder, es revolta contra els mediocres que dominen els ressorts de poder de la societat. En aquesta ocasió una presidenta que adora el seu gos que mor d’infart en l’atemptat fallit al president i un president que se’n va a Portugal a córrer una festa amb l’amant, però que temen al seu propi fill, expulsat del seu costat.
Amb el seu estil tan particular, en el qual la repetició de paraules i de grups de paraules desenvolupa, a la manera d’un tema musical, un pensament alhora obsessiu i obsessionant, els personatges d’ “El President” ens fan riure de pur sarcasme. Un sarcasme insidiós, aparentment repetitiu, però les frases en realitat giren en cercle com corbs esperant destrossar la carronya dels humans, la quotidianitat, el psicològic comú, triturat grotescament. Un món d’amos i de criats, un món de dominadors i dominats.
“El president” ens mostra una peça que podria haver-se escrit en el nostre context polític i que reflecteix les angoixes del poder. Sorprèn veure els poderosos infeliços, turmentats, a la vora del desequilibri, aferrats a l’alcohol i als plaers de la carn. Sorprèn el fracàs personal d’aquells que haurien de tenir-ho tot per a l’èxit personal, les paradoxes de la vida mostrades amb un estil insidiós, aparentment repetitiu, però les frases en realitat posades a la boca primer de Rosa Renom i després de Francesc Orella són com lloses que pesen, descomponen i aniquilen la realitat utòpica del món de la política i els polítics.