[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Bq2WQopEQCI[/youtube]
Carmen de Bizet
Cinc anys després torna a l’escenari del Gran Teatre del Liceu de Barcelona l’òpera Carmen de Bizet amb la signatura de Calixto Bieito. En el seu moment va escandalitzar, avui es veu com un clàssic. Ens va encantar fa cinc anys i ens segueix encantant avui.
Un escenari buit, un ciclorama a dos metres del sòl per permetre la circulació de la legió que forma el cor, el ball del meletilla nu sota la presència del toro d’Osborne, la sexualitat present en escena amb bajades de calces, el tercer acte traslladat als anys 70 del segle XX en algun lloc entre Ceuta i Melilla a la frontera del Marroc on set cotxes de la marca Mercedes trafiquen en contraban, el tòpic de la bandera espanyola al màstil enmig de l’escenari onejant al vent, després transformada en tovallola de platja on pren el sol una turista sueca de bon veure, una cabina telefónca com la de José Luis López Vázquez on Carmen es refugia de la legió de dones que la persegueixen. La desfilada invisible de la quadrilla del torero Escamillo … Calixto Bieito es nodreix d’imatges cinematogràfiques de Pedro Almodóvar o de Bigas Luna.
La història denuncia el maltractament a la dona, l’home enganyat per la dona, l’home encegat per la gelosia, l’home incapaç de retenir la passió de la seva vida no és en el muntatge de Calixto una víctima sinó un botxí, en aquesta història la víctima és la dona que pateix el control i possessió del mascle. Aquesta és una història de maltractament a la dona.
La forma i el missatge es donen la mà en aquesta versió de Calisto Bieito que compta amb Béatrice Uria-Monzon en el paper de Carmen i davant seu senyor José que va a càrrec de Nikolai Schukoff. Una posada en escena salvatge: sexy, ràpida i terrorífica. Un espectacle perfecte. Una forma meravellosa d’apropar el gènere de l’òpera a la modernitat, moltes vegades aquest gènere peca de purista i ens trobem amb òpera de cartró pedra, per les quals sembla que el temps no ha passat i el muntatge acaba de sortir del segle XIX. Calisto Bieito utilitza Carmen com una magrana que esclata, un gegantí toro d’Osborne que s’esfondra en una visió inquietant com directa. Hi ha en aquest muntatge moltes marques de la casa Calisto que hem vist al Romea quan muntava a William Shakespeare. Senyals d’identitat d’un director que deixa el seu segell allà on el seu treball és reconegut per mostrar la seva agudesa intel-lectual, la seva solvència a l’hora de moure els cantants o els actors per un escenari ple de sàtira, incomoditat i ràbia, marques que li han servit moltes vegades per desencadenar polèmica entre un tipus molt concret d’espectador.
Aquesta Carmen et captiva i et sedueix, introduint en la ment desproveïda de remordiments de la protagonista femenina que és conscient del vell lema del “carpe diem” i que el temps passa i cal extreure tot el suc a la vida. Jo repetiria una i altra vegada, és molt més que una òpera.
- A. Aguado