Una meditació sobre la felicitat
El Teatre Romea arranca la seva temporada amb una obra de Sergi Pompermayer i Julio Manrique dirigida pel mateix Manrique que acaba de fer-se càrrec de la direcció artística del teatre. L´actor de vocació i amb fusta de director d’escena, Julio Manrique (Barcelona, 1973) s’ha convertit en els últims cinc anys en el relleu generacional del teatre a Catalunya. La seva aposta inicial per la dramatúrgia nord-americana vinculada al cinema-David Mamet, Neil Labute-, juntament amb el seu domini del ritme i el tempo escènic li van fer mereixedor de les lloances de la crítica i la fidelitat del públic fidel. Ara, liquidada l’etapa d’Àlex Rigola al Lliure i de Calixto Bieito al Romea. El nou rei de l’escena barcelonina dicta las seves lleis en un món tan tancat com el de teatre.
L’obra és un experiment teatral que ha treballat amb els actors còmplices de la seva trajectòria artística.El repartiment compta amb Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet. L’ anècdota que va moure tota la maquinària argumental és la creença del fantasma de l’ actriu Margarida Xirgu pul·lula pel Teatre Romea de Barcelona.Les ruïnes del teatre Romea cremat en la ficció és un lloc peculiar, molt decorat, molt turmentat, però bonic i misteriós. Aquí hi ha les història, discontínues i fragmentaries, de com un grup d’actors i un tècnic de llums creuen les seves vides. La peça està poblada de personatges vitals, plens de coratge i alhora moribunds.
El espectacle juga amb el llenguatge cinematogràfic tan propi de Manrique, l’obra fa un ”flashforward” de set anys i avança fins arribar a un final.Al centre de l’argument hi ha una història d’amistat, com a teló de fons l’amor i el desamor. Aquesta és una història d’amors creuats que Manrique ha explicat. Entrar en els sentiments és senzill, però només el marc d’una Barcelona teatrera ho complica. Cada actor, personatge o individu busca la seva felicitat en aquest lloc desolat i seductor que és l’existència.
Les diferents històries formen una estranya unitat, en totes veiem el diàleg incessant entre el passat i el present ple de sentit d’humor, molt important la ironia i l’ humor intel·ligent en tot aquest entramat de desassossec d’uns personatges que tendeixen a reinventar-se contínuament.
La moralitat d’aquesta faula divertida i esglaiadora en la qual es donen cita l’ofici de doblador, el de taxista, el d’actor, el de director de cinema, cooperant d’una ONG a l’Àfrica és que el teatre, l’amistat i l’amor aixequen una defensa contra el dolor de l’existència. Llum de guàrdia és l’obra més ambiciosa de Manrique, on els esforços de l’escriptura es converteixen en una posada en escena fluida. Els seus diàlegs són flexibles, llisquen com una seda, els seus personatges s’alcen en una Barcelona de cinema. El resultat és una creació meravellosa. Una meditació sobre la felicitat i els anys que ens acorralen.
J. A. Aguado