Diners i persones tòxiques
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=lcS1J4xJn1I[/youtube]
Egipte va patir 10 plagues, una sèrie de calamitats que segons l’Antic Testament Déu va infligir als egipcis per tal que el faraó deixés partir als hebreus d’Egipte. Victòria Sspunberg ens parla de la plaga nombre onze, la plaga dels nostres temps la dels diners. A vegades la tecnologia ens fa perdre el sentit de la realitat, invents i avenços tecnològics com les google glass, els nous telèfons ipone, els els nous ordinadors de la mazanita ens pot convertir en triomfadors quan en realitat la tecnologia pot emmascarar un fracàs personal.
Victòria Szpunberg en la seva última “L’onzena plaga”, que es representa en l’Espai Lliure ens parla precisament dels miratges del progrés, del miratge de apostar-ho tot a una forma de vida que et esclavitza i et aniquila. Un tour de force salveje i compulsiu que defensen: David Selvas, David Verdaguer, Javier Beltrán, Laura Aubert, Manel Sanz, Mima Riera, Paula Blanco, Pol López i Samuel Viyuela.
Szpunberg aposta per la vella metàfora de les rates. Si a “El flautista d’Hamelin” es feia una crítica social i politica per tal de conscienciar sobre els comportaments corruptes i abusius del poder, la dramaturga argentina ofereix una altra cara de la plaga que ens assota, la plaga dels diners.
Un drama sostingut amb un ritme trepidant amb brillant gotes d’humor enmig d’aquest gran naufragi personal dels personatges. Una visió brillant i aterridora de la nostra realitat. Un món empobrit pels diners i la seva recerca grotesca i indigna. La peça la dirigeix David Selvas que en l’espai petit de Lliure de Montjuïc cerca la veritat dels personatges: una parella d’homosexuals, una argentina emigrant multiempleada, una parella sobradament preparada però sense ocupació que viuen d’ocupes, un vell llop solitari exterminador de rosegadors, uns fills de papa rebels sense causa que es busquen … tots ells perdedors. En aquest descontrol de crisi econòmica, precarietat laboral, noves formes d’entendre la família, l’intent de trobar feina gràcies a les influències, l’emigració dels joves amb diverses carreres a l’estranger, … el drama d’una joventut que no troba el seu lloc.
Més enllà del drama l’obra té un tant d’esperpent, de sàtira de la realitat, Victòria Szpunberg satiritza el present i el naip de els seus orígens amb una deformació del tango i de Nacha Guevara, la reina del carrer Corrents. No hi ha esperança en aquest text, als nostres joves les coses li van malament, els diners s’ha volat, l’esperança ha volat, el futur ha volat, les coses no funcionen, ni tenen aparença de funcionar en el futur, tota una antologia de desil·lusions, un rosari de desgràcies que fan que no puguis tenir llum a l’ànima, una joventut que no tendiende res de res i la vida no és el que ells suposaven. Una radiografia d’una joventut ue no té un sistema que li permeti comprendre el món en què viuen i, conscients que és així, acaben sent víctimes del seu dramàtica i desolada situació.
- A. Aguado