Pep Plà espàrring d’Emma Vilarasau
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=J7PD_ZX5pGI[/youtube]
Pep Pla ha tornat a trepitjar l’escenari com a actor després de 10 anys dirigint i gestionant entre bambolines les destinacions del CAET –Centre d´Arts Escèniques de Terrassa- i del festival TNT. A La mare interpreta a Pierre el marit d’Anne (Emma Vilarasau), una dona buida que als cinquanta es troba en caiguda lliure: alcohol, pastilles, paranoia i deliris. Una dona en una casa gran on s’han anat tots: els dos fills -Sara i Nicolás-, i el marit està sempre treballant o quan no en seminaris, la flama de l’amor s’ha apagat fa anys.
Una hora i quaranta minuts a la sala Villarroel de fortes emocions. L’obra es va entrenar a París l’any 2010 interpretada per l’actriu Catherine Hiegel que va rebre el premi Molière. L’autor, el dramaturg francès Florian Zeller (París 1979) és un especialista en la indagació de la solitud dels pares, de les seves arquitectures interiors, de tal manera que l’espectador no sap si el que està passant és real o és un efecte d’una ment malalta, sabem que la realitat que presenta existeix, però els fets estan deformats o focalitzats. Aquesta versió té el segell d’André Lima, actor i director vinculat amb la companyia Animalario.
El director insisteix en la juxtaposició, en el caos i en la passada de la realitat a la ficció. En un complex mecanisme de temps que fa recaure el treball sobre els actors, d’ells depèn la veritat de l’obra. Pep Pla és un espàrring d’Emma Vilarasau, no es tracta de l’enemic, el marit destructor. Hi ha una diferència entre la baralla directa i l’ espàrring. La baralla destrueix, mentre que el espàrring prepara l’adversari per desenvolupar les seves habilitats de boxejador, Emma creix en aquest ring imaginari on Pep Plà entra i surt contínuament en un afinadíssim exercici de rèplica o silenci per provocar l’efecte desitjat pel Andrés Lima. Emma ataca una i altra vegada al fetge, als ronyons, a la barbeta, cops baixos i cruels sobre el cos de Pepe Plà. Els cops fan plorar, emocionar i riure al públic en un efecte d’estranyament. Hi ha en escena de la Villarroel molt d’ofici, taules i talent.
Emma explora la fragilitat del seu personatge. La fragilitat de la gran actriu que transmet al públic la inquietud d’estar viu, despert, ser conscient de la desolació interior i la vulnerabilitat. Aquest recerca plena de veritat és el que fa omplir cada dia el teatre i prorrogar les funcions.
Aquesta dona que sent la síndrome del niu buit, aquesta sensació general de solitud que els pares senten quan els fills abandonen la casa per viure les seves vides. El fill Nicolás que se’n va per viure la seva vida, Òscar Castellví, amb la seva parella Élodie, Ester Cort. D’aquesta lluita maternofilial neix l’humor negre.
La mare ens porta de la compassió, al terror, del terror a l’angoixa vital, de l’angoixa vital a l’ humor negre, de l’humor negre a la desesperació. L’obra és un carrusel d’emocions esgotador. L’espectador empatitza amb aquesta dona en caiguda lliure i els personatges que l’envolten. La mare i una mirada sarcàstica sobre la soledat, la parella, la família i l’abandó … exposa els nostres fantasmes més ocults. No se la perdin.
- A. Aguado