[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CY2pdgIm0O0[/youtube]

La felicitat La felicitat és aquest punt que tots volem assolir en algun moment de les nostres vides. Els filòsofs s’han acostat a aquest lloc amb molta cura, alguns com Aldous Huxley el van descriure en una novel·la de ciència ficció, descrivint un món una mica quimèric al qual tots alguna vegada a la vida voldríem anar de vacances. En aquests últims anys una de les peces de teatre que millor ha explorat aquest territori ha estat la que aquests dies vam poder veure a la Sala Villarroel de Barcelona “Distancia siete minutos” de Titzina Teatre un espectacle en castellà. “Distancia siete minutos” és la reflexió per excel·lència, podria dir-se; un viatge sense centre, entre somni, memòria, deliri i la felicitat. L’espectador no pot aïllar-se, viu i dilata la història dels dos personatges: pare i fill. Mentre el robot espacial Curiosity es dirigeix a Mart, una plaga de tèrmits devora la casa de Félix, un jove jutge lliurat al seu passat, que es veu obligat a passar uns dies a casa del seu pare a qui no veia des de feia molt temps per causa de la feina. Els jutjats són un d’aquests llocs per on passen tota mena de peripècies humanes en un moviment constant de debilitats humanes. Els dos actors que interpreten aquesta peça es van formar a l’Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq a París, allà comencen a treballar junts i a crear espectacles tan commovedors i bells com aquest de què estem parlant, al espectacle es nota el seu mètode. “Distancia siete minutos” és un exemple de com sense recursos escènics -dos taules i un sofà- i una cuidada iluminació, una companyia pot crear un conmovoder retrat de les relacions de família. És un espectacle singular: alternativament punyent, furiós i líric. De vegades tractem d´explicar els processos interns dels nostres sentiments als altres, als pares, als amics, a la parella i en moltes ocasions resulta totalment impossible. La incomunicació s’aixeca al mig com una paret negra impossible de derribar o saltar. Una de les virtuts de l’obra és que es presta a deixar preguntes en l’aire que l’espectador ha de respondre. Diego Lorca i Pako Merino han escrit una obra en què l’humor de coses petites i quotidianes com la d’un gat que es puja a la taula del menjador i que ha de ser educat d’una o altra manera, una lluita entre dues formes d’entendre la realitat la del fill i la del pare. L’educació dels fills, el mètode per construir una societat, … i al costat de totes aquestes petites històries dels jutjats, de les lleis, els gats, els nens … i davant d’aquesta realitat dual d’una societat construïda pel respecte i l’autoritat, o una societat construïda pel diàleg enfront de la lluita entre pare i fill i el fantasma de la mare morta el planeta de la guerra Mart i la nau espacial Curiosity que pretén veure-ho tot des de fora i comprendre les realitats de altres mons, complex tipus és l’ésser humà obstinat a descobrir mons quan és incapaç de descobrir el que té a l’abast de la mà. “Distancia siete minutos” una peça experimental i plena de talent.

J. A. Aguado