[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=E4oXjqC5R1k[/youtube]
Paraules des de l’exili
Una de les moltes tasques que té encomanades el teatre públic és la de recatar els noms propis del teatre català enterrats per la pols de la història o les circumstàncies personals de l’exili interior i exterior. Un d’aquests noms és el de Josep Palau i Fabre, tot un descobriment en aquest final de temporada. No és només un dramturg enterrat pel franquisme i oblidat dels escenaris, és la tornada a la normalitat d’un dramaturg que utilitza les paraules com a mètode d’observació talentosa de les mentides i les contradiccions humanes.
El novel·lista Jordi Coca dirigeix a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya una peça de Josep Palau i Fabre “Mots de ritual per a Electra”, escrita a l’ exili parisenc del seu autor. La peça parteix del mite clàssic d’Electra però gràcies a les paraules veiem com un còctel explosiu ens espera interpretat per Àngels Bassas que encarna el paper de la protagonista, acompanyada per Dafnis Balduz en el paper d’Orestes i una meritòria Carme Sansa.
Un muntatge hilarant, salvatge, imaginatiu i molt sòlid recolzat en uns audiovisuals de Xavier Manich que contextualitzen el clàssic en la modernitat.
El tema de fons no és ni l’erotisme, ni l’incest, ni el mite clàssic d’Electra i Orestes, ni l’assassinat de la mare, ni … el tema de veritat que s’amaga darrere de les paraules dels personatges no és altre que el tema de la llibertat. La peça clàssica és una excusa per reflexionar sobre la tirania, sobre la lluita per la llibertat, quan va ser escrita el dramaturg català era a l’exili, a París, ia Espanya teníem la dictadura del Genaral Franco. L’obra s’ha de veure des d’aquest enfocament, l’espectador és posat ábilmente en situació gràcies a unes imatges explícites sobre la bogeria humana de la guerra. Els personatges d’aquesta manera es converteixen en símbols de la resistència, d’una banda la resistència interior representada per Electra i per un altre la resistència del fos encarnada en Orestes. Aquest sentit s’accentua quan el director de l’espectacle canvia l’ordre del text original i col·loca al final de la peça el monòleg d’Electra, accentuant la intenció de denúncia política. De reivindicació de la llibertat com a condició essencial de l’ésser humà per viure en societat.
“Mots de ritual per a Electra” potser sigui una de les peces més denses i inquietants de Josep Palau i Fabre. Menys escandalosa del que s’ha escrit i més subtil en els snetidos i segones lectures del que sembla.
L’obra repreta de Josep Palau I Fabre repreta d’agudes obsrvaciones femenines sobre la relacions eròtiques, rabiosament obsenca, posseeix un talent genuïnament original. Palau i Fabra en aquesta obra no és només un dramaturg transgressor de paraula i gest sinó que és un transgressor entristit davant els disaprates de la Història i la bogeria humana, i això és més inusual.
- A. Aguado