Ni oblit, ni perdó
Per què alguns generals consideran inferiors les dones? Quins són els mecanismes interns d’un dictaror? Tenen mala consciència els militars colpistes? Quines relacions s’estableixen els règims militars amb la cultura? Pot una obra de Teatre ajustar els comptes a una dictadura militar? Què opinen els militars colpistes de la democràcia? Quina relació s’estableix entre els intel·lectuals i els militars colpistes? Com entenen la censura els militars colpistes? Per què menyspreen els militars colpistes argentins els negres o els dissidents? Aquestes i altres preguntes es sembren en el cap de l’espectador quan assisteix a la representació de “El reportatge” una peça teatral escrita per Santiago Valera que hem vist al Teatre Lliure. El teatre algunes vegades és el mirall de la societat, no està al servei de la imaginació individual del dramaturg, sinó que es posa al servei de la Història.
“El reportatge” es va estrenar l’any 2011, sota la direcció d’Hugo Urquillo i el paper protagonista interpretat per Federico Luppi, (Argentina 1936), Susana Forns (parella de l’actor) interpreta la periodista que entrevista per televisió al general argentí. Durant una hora i quinze minuts la periodista deixa parlar al militar sobre l’incendi del teatre “El Picadero” i sobre l’ofici d’actor i la crema de llibres, la llibertat d’opinió i del moviment literari argentí que es va anomenar “teatre obert”.
El protagonista apareix en escena emmanillat, un funcionari li treu les manilles i s’asseu en una butaca impressionant, una butaca d’algú amb molt poder, i és en aquest moment quan el personatge presumeix de la reconstrucció de la memòria històrica d’Argentina durant la brutal dictadura militar que va massacrar gran part del poble argentí a partir de 1976. Cap a finals de 1980 només les Mares de Plaça de Maig desafiaven la dictadura militar amb els seus mocadors blancs al cap. En un context de resistència va néixer “Teatre Obert”. L’obra que representa Luppi és a la vegada una reflexió sobre la professió d’actor.
Sens dubte un actor com Federico Luppi que ha participat en infinitat de muntatges teatrals i pel·lícules ens fa oblidar l’actor i ens fa veure el militar. En aquest sentit el teatre en ocasions es converteix en testimoni de la Història i dóna testimoni a manera de memòria històrica. Que els militars colpistes de tots els temps són uns piròmans ja ho sabíem: cremen llibres, empresonen intel.lectuals… La novetat està en aquesta radiografia humana, satírica sobre el militarisme a l’Argentina a través d’aquest personatge detestable.
“El reportatge” juga amb la ironia i el sentit de l’humor negre, sarcasme de dretes amb la cultura, com diu el final de la peça “els que creguin que el teatre és ficció, estan ficant la pota”.
- J. A. Aguado
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=jV4wahitLIA[/youtube]