Siegfried i la por
Una bona part de les campanyes electores estaran protagonitzades per la por, a manera de mazanas podrinas en una receptes, la por es llança d’un adversari polític a un altre com si fossin pilotes tennis. Parace ser que segons qui guanyi les eleccions ens espera el apocaplipsis; però no hem d’espantar pels cants de sirenes i guiem la nostra barca amb el timó del sentit comú. Encara que de vegades hi ha persones fora del comú que no deixa amedentrar com li passa a l’heroi que trepitja aquests dies l’escenari del Gran Teatre del Liceu. Un heroi que desconeix la por fins que una dona l’hi ensenya, estem parlant de l’heroi de la nova entraga de la segona jornada de la Tetralogia “L’anell dels Nibelungs” de Richard Wagner. “Siegfried”, fill dels bessons Siegmund i Sieglinde, un nou home que ha de salvar el món amb la seva espasa es llança a un viatge que el portés a aconseguir el poder de l’anell. A Catalunya hi ha una fascinanción des del modernisme cap a la música de Wagner, i això es va notar en els llargs aplaudiments entusiastes del públic.
La línia estètica d’aquest muntatge ve de les dues òperes que hem pogut veure al Liceu, el prólgo “L’or del Rin” i la primera jornada “La valquíria”, en aquesta mateixa línia de contemporaneïtat segueix aquesta segona jornada, done el protagonista viu en una caravana i el drac té dents de pala excavadora. Una moderna posada en escena de Robert Carsen que talla l’alè, caracteritzada per anar a l’essència de la història que s’està explicant i fer del signe que ens remet a la realitat una mica poètic i el converteix en metàfora. Així els espais solitaris, els arbres trencats, el desballestament o ferrovelleria, la mansió amb els mobles embalats, esdevenen metàfora de la solitud de l’heroi i al mateix temps de la humanitat que camina cap a la seva autodestrucció, a casua dela ambició, el poder i l’or. Aquest sentit metafòric de l’acció que es presenta, ens condueix a la imatge poètica i cap a la reflexió, una cosa molt germànic. El sentit metafòric de l’obra cobra una significació en aquesta Europa dels bancs capitanejada la senyora Merkel.
La direcció musical sota la batuta de Josep Pons ens feia comprensible el sentit metafòric de la idea wagneriana, com els intèrprets, no vam poder sentir a Lance Ryan per un procés gripal, però no es va notar pel gran treball de Stefan Vinke. Les dones s’hiceron esperar, deixant de banda les breus intervencions de l’ocellet del bosc, Cristina Toledo, tota la sensualitat femenina apareix al final amb el personatge de Brunhilde, en mans de la soprano sueca Irene Theorin.
“Siegried” és un gran espectacle en tots els sentits, com ha de ser en un òpera clàssica, és a dir viva en tots els sentits. Per concloure assenyalar la presència del foc com a símbol potent d’aquest desig d’autodestrucció de l’ésser humà, cosa que hauria infondre’ns, més que por, terror.
- A. Aguado