Norma de Bellini
Hi ha moments a la història de la cultura de la humanitat que marquen un moment de bellesa suprema i intensitat creativa, un d’aquests moments el vam tenir amb Maria Callas o Montserrat Caballé cantant l’ària “Casta Diva” de l’òpera de Bellini “Norma”. És un cant en què es demana a una deessa que vessi sobre la terra la pau. La lletra contraposa el foc ardent del cor guerrer de l’ésser humà enfront de la fredor de la plata de la deessa que guarda uns boscos sagrats. La guerra entre gals i romans, la guerra entre francesos i alemanys, la guerra entre jueus i musulmans, la guerra entre catòlics i protestants, la guerra entre Rússia i Ucraïna, … la guerra sempre la guerra. Com va dir Miquel Hernández: “Tristes guerres si no és amor l’empresa. Tristes, tristes “. La cultura sempre ha servit com a contrapunt a la violència humana, en aquest cas l’òpera.
Aquests dies s’ha tornat a produir el miracle de la cultura, el miracle de la veu, amb la soprano Sondra Radvanovky que dóna vida a una sacerdotessa de la pau ferida per les fletxes d’un altre dels motors de la creació humana de tots els temps : l’amor. Dues dones i un home. Un triangle sentimental que acaba en la tragèdia del foc vermell i intens d’una foguera, com no podia ser menys en una òpera romàntica.
La fortuna d’aquesta posada en escena del 2015 és que compta amb tres veus que poques vegades es poden trobar juntes, al costat de Sondra Radvanovsky tenim el tenor Gregory Kunde que dóna vida a un Pollione que desencadena les passions femenines i l’altra paret del triangle corre a càrrec d’Ekaterina Gubanova com Adalgisa. Un triangle de veus valent i agosarat de desafia la tradició amb una posada en escena desimbolta, intel·ligent i molt cinematogràfica. El muntatge és responsabilitat del director d’escena i cineasta nord-americà Kevin Newbury i direcció musical Renato Palumbo.
La guerra i l’amor són els motors de conflicte en la història de la humanitat. De poc serveixen les cures dels déus i les seves tonalitats platejades enfront de la sang vermella dels humans. La passions i la irracionalitat humana només poden calmar amb la llum de la cultura, el que passa és que moltes vegades la cultura no es cuida com hauria de ser pels que tenen la responsabilitat política de salvaguardar la seva difusió a la societat. Clama al cel que l’IVA en els espectacles estigui en el 21% mentre que a França i Alemanya és del 7%. Si comparem el sou mitjà dels nostres veïns amb el nostre les possibilitats que la cultura sigui una cosa popular es redueixen. Esperem que aquest temporal de l’economia es calmi i tot torni al just equilibri. La guerra del segle XXI és l’econòmica en la qual la classe mitjana sembla estar perdent la batalla. Ens queda el consol de l’amor, sempre que no tingui un final tràgic com el d’aquesta òpera i per sobre de tot ens queda la cultura com a forma d’expressió de la grandesa de la condició humana.
- A. Aguado