L’individu “verus” la massa
Aquest any trobem a faltar més espectacle al recinte Grec que dóna nom al Festival de teatre més imporant de l’estiu català. Un d’aquests comptats espectacle va ser “Wonderland” de la Gallim Dance Company, una peça de dansa contemporània que planteja, de forma molt física, la ruptura entre l’individu i la massa, curiosament en la mateixa línia que Ayn Rand en l’espectacle que vam poder veure a la Sala Fabià Puigserver, en aquesta ocasió una peça de teatre de text de quatre hores en neerlandès.
Les dues peces per camins diferents d’expressió de la ment humana es planetegen temes com el que si pot un creador mantenir-se fidel als seus ideals o trair pels diners o l’èxit social. En el cas de la dansa contemporània contraposant el moviment d’un ballarí contra la resta, l’antítesi funciona visualment. En el cas de l’obra d’Ayn Rand s’enfronten l’arquitecte que busca els diners i l’èxit social i l’arquitecte que cerca l’honestedat, en una societats on mana el capital i la corrupció està a l’ordre del dia, els ideals d’un creador pur són difícils de mantenir.
Després de moltes lluites, moviments contraris i dificultats diverses creadors de les dues peces semblen dir-nos que el que realment ha de guiar la nostra conducta és la nostra ment, el nostre instint d’individu, la massa és gregària i aixafa la llibertat. En el món de la dansa contemporània la visió dels ballarins movent-se com a metàfora de la societat és font per al debat i la discussió.
La mentalitat del ramat enfront de la singularitat de l’ovella ens enfronta a un dels tema més candents en aquest segle XXI, l’individualisme enfront del bé comú. En el cas de l’obra de text a més s’introduïa el tema del poder dels mitjans de comunicació per canviar l’opinió de la massa, en la majoria dels països els mitjans de comunicació privats estan en mans d’una persona molt poderosa, que mou al seu interès l’opinió dels seus lectors. D’alguna manera l’obra ve a posar en dubte la manca de llibertat del professional del periodisme o de l’autocensura que s’imposa per treballar en aquest o aquell mitjà amb aquesta o aquella ideologia. El que passa és que com passa en tots els sectors per sobre de la voluntat de l’amo del mitjà de comunicació està el mercat que és el que en realitat mana, es tracta de vendre al cap i a la fi no es pot anar en contra dels lectors sembla dir-nos Ayn Rand. Amb una estètica que cerca la imatge i el món de la comunicació audiovisual les dues obres ens enfronta a la lluita de l’individualisme contra la col·lectivitat i ho fan per obrir en la ment de l’espectador un debat que li fa penar. Així el teatre i la dansa es converteixen en un element estètic, carregat de bellesa, de plasticitat, d’elements visuals cinematogràfics o coreogràfics que indueixen al carreró del pensament i el debat, que en aquests temps tan negres per a la lírica no és poca cosa.
- A. Aguado