La majoria sòlida com a enemic de la llibertat
Miquel del Arco i Juan Mayorga versionen “Un enemic del poble” d’Henrik Ibsen i ho fan d’una forma lúcida, agosarada en l’escenografia d’Eduardo Moreno, fantàstica en l’adequació de l’espai que passa del segle XIX a la realitat actual, segle XXI, on es poden establir paral·lelisme entre el poder, la premsa, les empreses i el poble. Sàvia la mà del director que recorre els secrets d’aquesta peça tantes vegades representada i, no obstant això, al teatre Lliure no es movia ningú, ni un paper de caramel inoportú, silenci gran, i per fi tots abandonem el teatre amb la sensació de haver assistit a una nit gran del teatre. Aquesta conducta col·lectiva, per una vegada estranyament intel·ligent, lúcida, tranquil·la, només va poder engendrar la presència elèctrica, mestra, d’un grup d’actors que van donar sentit a la paraula actor encapçalats per Pere Arquillué.
L’obra explica la lluita l’intel·lectual solitari carregat de raó i d’arguments científics davant d’una majoria que es mou per interessos econòmics. Doctor Stockmann descobreix que les termes curatives estan contaminades. No obstant això, aquesta és una veritat que ningú dels habitants vol escoltar perquè va en contra dels seus interessos econòmics, per la qual cosa el doctor està exclòs de la societat, amb la seva dona i la seva filla. Els poders de la nostra societat moguts pels interessos dels diners enfront de l’interès de la raó i del sentit comú.
Al costat de la felicitació cal destacar l’oportunisme que suposa tornar a representar una obra com “Un enemic del poble”, una obra que posa al descobert la corrupció política i la preponderància del econòmicament rendible enfront de la lògica de la raó científica. A Ibsen li preocupava tant la necessitat de proclamar amb dignitat els problemes ètics de l’home contemporani com la de construir universos estèticament valuosos, raó per la qual mai es va deixar portar pels cants de sirena d’un realisme pedestre.
Henrik Ibsen han expressat amb més contundència que ningú la denúncia de la perversió de la democràcia: “El pitjor enemic de la veritat i la llibertat en aquesta societat és la majoria sòlida. Sí, la maleïda, compacta i liberal majoria”. Per Henrik Ibsen, el mateix que per a altres esperits lliure pensants, “la minoria sempre té raó”. Segons aquesta hipòtesi que la minoria sempre té raó, destruir la minoria és acabar amb la raó política. L’obra es va escriure el 1882, però com passa amb altres clàssics de la literatura universal admet una lectura actual, fins i tot suporta cançons i adaptacions musicals com a elements de transició. En això consisteix el secret dels clàssics, en abordar elements de la condició humana, aplicables a qualsevol moment de la història.
El dramaturg noruec ens mou a la reflexió política des del realisme més absolut. Tant el problema social com el psicològic apareixen amb la neteja d’una posada en escena que té cura el sentit que el dramaturg va voler posar a la peça, sense trair en cap moment l’esperit d’un creador que exposava les seves tesis amb claredat, objectivitat i ironia. Poques vegades veiem una adaptació tan intel·ligent i amb un elenc d’actors tan ben escollits i dirigits.
- A. Aguado
- A. Aguado