Del odi al perdó
Al Teatre Lliure el director anglès Declan Donnellan dirigeix el vaixell shakesperià de “La tempesta” amb una tripulació d’actors russos, a través de les veus dels actors l’essència del missatge del dramaturg es fa present. Es tracta d’un muntatge molt físic, on destaca la decisió de fer del personatge màgic d’Ariel, una banda de músics que marquen el ritme i el to de la història. “La tempesta” és una coproducció del Festival Internacional de Teatre Txèkhov de Moscou i les Gémeauz Scène Nationale de París en col·laboració amb el Theatre Cheek by Jowl de Londres.
William Shakespeare és el dramaturg per excel·lència, no és fàcil explicar la devoció que diferents generacions d’actors senten per l’autor. Per interpretar el seu teatre és necessari elevar les vísceres i fer connectar el cor i la ment com fa Declan Donnellan, és la seva versió plena de poesia i projeccions audiovisuals. Aquest muntatge basat en un terra i tres parets és sorprenentment preciós, complex i simple alhora. Un encert la seva programació, aquesta hauria de ser una de les funcions del teatre públic o concertat, la de portar a grans companyies estrangeres per pujar el nivell mitjà dels nostres muntatges.
Com qualsevol director que es preï Declan Donnellan es pren la llicència de fer referències a imatges de la ideologia comunista del segle XX i a l’actual carrera consumista del mercat rus, els mafiosos i les il·lusions innocents del leninisme de la revolució bolxevic.
Les obres del mestre Shakespeare resulten alliçonadores per parlar-nos de l’ambició personal, la lluita pel poder que porta a la corrupció i a la guerra final, dels fracassos, de la sang, de la venjança, l’amor, de les il·lusions i del convenciment de saber que hi ha coses de les quals l’ésser humà no arriba a comprendre els seus misteris entre el cel i la terra. L’obra té com a escenari una illa, que per a molts directors és una metàfora de res més. El protagonista de “La tempesta” és Pròsper, un bruixot , amb uns esperits que li serveixen: un elevat i un altre dominat per les baixes passions, té poders tals que és capaç de provocar tempestes i fer naufragar vaixells. El protagonista té una filla. A l’illa naufraga un vaixell i l’amor entre la jove i un dels tripulants del vaixell neix amb la flama més intensa, és clar Pròsper sotmet al jove a tot tipus de dificultats. I així podríem seguir desgranant l’argument de l’obra, però com això va de màgia és molt millor recomanar als nostres amables lectors que quan una companyia de prestigi vingui a terres catalanes, es deixi seduir pel cant de les sirenes dels crítics i vagin a veure. Sorprenentment “La tempesta” acaba bé i Pròsper perdona la traïció, però el perdó no és una cosa simple, és un procés molt més complex del que sembla, sinó que l’hi preguntin als divorciats o les víctimes del terrorisme o les guerres.
- A. Aguado