Tosca
Aquests dies al Gran Teatre del Liceu es representa “Tosca” l’òpera mestra de Giacomo Puccini. Es tracta d’una coproducció del Liceu i del Teatre de la Maestranza. És sens dubte l’esdeveniment operístic de la temporada. La força de la música de l’última escena, la intel·ligència de l’escenografia de Paco Azorín i la qualitat de l’orquestra simfònica i cors del Gran Teatre del Liceu i el conjunt coral infantil d’amics de la unió de Granollers dirigida per José Luis Basso donen com resultat una obra que atrapa l’espectador, aspirat per l’espiral de la tragèdia de dos amants i alhora la d’una idea de llibertat davant la tirania del poder despòtic i absolut que només es mou per la irracionalitat del desig.
L’òpera fa una autòpsia, a través d’un triangle sentimental, a la condició humana. El gran encert de l’obra és aquesta unió entre la història política d’Itàlia i la peripècia amorosa dels personatges. Es tracta d’un drama que atrapa en tots els sentits, per això és una de l’òpera favorites de tots els amants de l’òpera. Es tracta d’una òpera que tres hores que passen volant per totes les seves virtuts, respecta les regles clàssiques del teatre, tota l’acció dramàtica succeeix en menys de 24 hores, des que assistim a la dolça escena de gelosia a la capella fins al tràgic final. Posseeix la precisió matemàtica, el temps perfecte, que fa que ens il·lusionem amb la bellesa, l’horror i la grandiositat que només es troba en els grans mestres del gènere.
“Tosca” és una òpera dramatúrgicament molt actual, tracta dels abusos del poder, les pressions religioses i el tema etern de la gelosia i l’amor. El personatge central és una dona, Tosca, que està descrita formidablement en l’inici de la seva àrea, una dona obsessionada amb l’art i amb l’amor, és un personatge ple de passió, la passió del caràcter mediterrani, Tosca és la representació de la dona forta, de la dona independent que pren les seves pròpies decisions sense deixar-se acovardir pel poder, una passió que va més enllà de la raó, una dona fora de les regles socials del seu temps, interpretat per una Sibdra Radvanovsky que ens empeny a viure la intensitat de la seva veu, a la qual estimem, resulta càlida, té cor que batega per Mario Cavaradossi interpretat per un Riccardo Massi a l’altura d’un Luciano Pavarotti, encarna la llibertat, el desig de no deixar-se sotmetre pel poder, l’home lliure premsador que defensa la justícia. Sumant tot això fins ara tenim una òpera estremidora i emocionant, plena d’èpica sentimental, una òpera plena de sacrifici i de compromís amb un ideari, amb una regles de joc enfront del poder tirànic establert, de mort i d’amor. En la història de l’òpera és difícil trobar trets tan clars de compromís polític, de compromís sentimental i de compromís amb la vida mateixa, un thriller posat en escena amb un ritme amb un final antològic. Una òpera molt moderna per iniciar-se en l’amor a la bellesa, la llibertat i el compromís amb l’ètica pròpia.
J. A. Aguado