Wagner al Gram Teatre del Liceu
Aquesta setmana s’ha estrenat al Gran Teatre del Liceu “La Valquíria” (Die Walküre) és la segona òpera del cicle “L’Anell del Nibelung” de Richard Wagner. La més hipnòtica peça de la teatralogía d’òperes que inican amb “L’or del Rin” que fa de pròleg i que es va representar la passada temporada. La teatralogía es completa amb les altres dues òperes finals: “Sigfrid” i “El capvespre dels déus”. L’espectacle posat al dia amb soldats moderns que corren per aquí i per allà és una subtil barreja de mitologia nòrdica inspirada en sagues que vénen del fred i la calor d’una passió que va més enllà de les convinciones i prohibicions de la moral burgesa i té com a símbol el foc.
Com un forat negre, l’òpera t´atrapa gairebé cinc hores, t a´spira, el temps es dilata en torn a la múscia. El Bühnen der Stadt Köln de Colònia és el responsable d’aquest drama romàntic. La direcció escènica explora a fons l’èpica germànica de la mà de Robert Carsen per a qui dirigir qualsevol òpera és una experiència músic-teatral extremadament intensa que en aquesta ocasió combina el fred de la neu amb la calor del foc, d’aquesta antítesi entre els dos elements sorgeix una posada en escena implacable i al·lucinant on destaca la il·luminació de Manfred Voss, un geni dels focos amb tocs d´expresionisme alemany, sobre uns grans espais la llum està usada com a correlat objectiu de la tensió dramàtica, utilitzant per a això els carrers laterals.
La direcció musical és de Josep Pons, una de les claus de l’espectacle perquè el lirisme vagneriano necessita solucions amb dosis altes d´energia i l’ambició estètica, en una peça on la música ho pot tot en la ment de l’espectador. A això afegint les veus de Klaus Florian, Eric Halfvarson, Alberr Dohmen, Anja Kampe, Iréne Theorin, Mihoko Fujimura i Sonja Mühlerck. Els aplaudiments per a tots ells al final van ser intensos.
Però no s’enganyi ningú, malgrat el títol, “La valquíria “, en realitat l’òpera tracta sobre la figura del pare, “Wotan i les seves desventures”, un pare obstinat a recuperar un paper que ha perdut per sempre i que no tornarà a recuperar com li passa al rei Lear de Shakespeare. L’obra és un veritable psicodrama de pares i fills. Un pare que descobreix en els humans som un assumpte penós, egoista, cruel, cobdiciós, estúpid, agressiu, despietat i donat a la guerra. El destí de Wotan camina des del moment que escolta la seva dona a un home condemnat a la seva pròpia destrucció, un personatge que pren consciència del que és i del seu amarg destí, l’art de governar té aquests inconvenients, que un cop has aconseguit arribar al cim pots cremar a l’infern del teu propi destí, el nostre panorama polític està sembrat de polítics que han acceptat i caiguda i altres que continuen donant-li la raó a Wagner sobre la condició de l’ànima humana. “La Valkíria” és una obra plena de preguntes, l’únic que ha de fer l’espectador és aprendre a viure amb les respostes.
J. A. Aguado