“Una chica yeyé”
Una commovedora història es representa aquests dies al teatre Goya de Barcelona de la mà del director Josep Maria Pou que juntament amb Concha Velasco repassa la vida de l’artista des del seu naixement a Valladolid fins a l’actualitat. L’espectacle és, entre moltes altres coses, un examen d’una etapa de la nostra història del món de l’espectacle, un viatge biogràfic que porta per títol “Jo el que vull és ballar” i dura dues hores. Una senyora de setanta i escaig d’anys enfundada en unes mitges negres, unes sabates vermelles de taló i una camisa blanca canta, balla, recita i interpreta fragments de les seves obres més conegudes entre anècdotes, acudits, monòlegs interiors i notes tretes de la seva gran bossa on hi cap de tot o gairebé de tot i ho fa amb la naturalitat dels grans. Concha Velasco és una mestra brillant: hi ha moments en què el públic se sent reflectit, que el que s’està explicant també li pertany a ell d’alguna manera.
La nit de l’estrena assaborim el seu mestratge per a la digressió, la subtilitat de les seves reflexions com a dona davant d’aquest món tan d’homes que és el teatre, el seu humor que tendeix al del sentit comú i la refinada arquitectura de la composició d’esquema mental ens van fer comprendre la complexitat de les coses simples i la meravella que és viure. A més de moltes de les cançons que l’actriu va popularitzar, com “Las chicas de la cruz roja” i “La chica yeyé”, Concha Velasco ens va regalar números de musicals de Broadway, una de les passions de Pou: “Nothing”, de “A chorus line “, i” Sóc aquí “, del musical “Follies “, tota una declaració de principis. Té setanta-un anys i és una heroïna mística que busca el seu propi paradís artificial com el gran Baudelaire o Pou.
L’espectacle repassa els seus 50 anys sobre els escenaris, una vida dedicada a aquest difícil món de les arts escèniques on teatre de text – Antonio Gala-, cinema, televisió i musical han forjat a una dona amb un somriure a la boca sempre pintada de carmí i una ànima carregada de generositat i humanitat. És de les poques que no busquen l’escàndol com ens tenen acostumats les televisions amb el món rosa, on el propi protagonista es busca l’antagonista i pacten. Aquí no hi ha truc o tracte, tot el contrari, en cap moment de la seva biografia musical es parla malament de ningú, encara que alguns ho haguessin merescut i li van tocar molt de prop.
El viatge cap al cim de l’èxit on ara es troba no ha estat fàcil, un llarg i tortuós camí de cases i maletes ha recorregut des d’aquella jove que va dir a la seva mare allò de “Mama, quiero ser artista”, fins a aquesta actriu de primera línia que ens va seduir amb “La vida por delante” al mateix teatre on avui actua, passant per aquella “chica yeyé” o pel seu paper a Santa Teresa de Jesús. Sens dubte l’últim capítol d’aquesta biografia està per escriure, encara li esperen dies de vi i roses.
J. A. Aguado