Un jeta, dos jefes
El grup Triclicle i Dagoll Dagom sempre han apostat en els seus teatres per la comèdia, en aquesta ocasió es tracta d’una versió modernitzada d’un clàssic de Carlo Goldoni (1707-1793), “Arlequí servidor de dos patrons”, el títol posat al dia “Un jeta, dos jefes” que vàrem poder veure al Teatre Victòria.
Aquesta nova versió del clàssic de Goldoni s’ha convertit en un dels èxits del National Theatre des que es va estrenar el 2011 i està en cartell al West End de Londres, l’obra està ambientada en els anys seixanta. La fórmula és la de la Comèdia de l’Art, el vodevil, la sàtira, la música, les cançons en directe i cert grau d’improvisació. El dramaturg que s’ha encarregat de l’actualització del text és Richard Bean (Anglaterra, 1956) tan fictici i veritable com la vida mateixa, la seva posada en escena és compulsiva, amb un to retro que el mateix Paco Mir a imposat amb intervencions musicals davant del teló d’Amélie Angebault Quartet, al costat dels músics els actors encapçalats per un inesgotable Diego Molero acompanyat per Mireia Aixalà, Jofre Borràs, Josep Maria Gimeno, Toni González, Anna Gras, Maria Lanau, Miner Montell, Miquel Ropeu i Xavier Serrat que en diversos moments de l’obra trenquen la quarta paret i interactuen amb el públic, incorporant en diversos moments escenes de la “slaptick comedy”. Contrasta la construcció escenogràfica clàssica que li dóna un to d’altres temps. La direcció ha estat a càrrec d’Alexander Herold i l’adaptació del propi Paco Mir. El resultat d’aquest treball és una comèdia accessible, popular, per augmentar l’audiència a les sales i trencar amb la idea que el teatre és avorrit, retrògrad i només per a gent que pensa en la vida com una tragèdia grega o del mestre Shakespeare.
L’obra original de Carlo Goldoni transcorre a Venècia i explica la història d’un criat amb una gola insaciable que es mor de fam i pensa en prosperar per al que es posa al servei de dos patrons, amb dos treballs la tasca de sobreviure sembla més fàcil, però la vida molt més moguda i complicada, a això contribueix una dona disfressada d’home i un embolic sentimental a l’arbitri d’uns pares insensibles que es mouen per interessos econòmics. El dramaturg anglès Bean trasllada la mateixa anècdota a l’ambient gangsteril de Brighton, Anglaterra, en els anys de 1960 i ho fa amb acudits políticament incorrectes, portes que s’obren i es tanquen, escenes de sofà i situacions al límit, l’escena més moguda és quan en el mateix restaurant sopen els seus dos caps d’aquesta manera la peça passa a la categoria de comèdia verbal i visual, una peça de situacions que fan riure.
El sarcasme de Richard Bean és una doble arma a la boca del gran descobriment de la comèdia, estem parlant de l’actor Diego Molero que condueix l’obra pels camins de l’original anglès.
J. A. Aguado