Un tramvia anomenat desig
Vicky Peña, Roberto Álamo, Ariadna Gil, Alex Casanovas són els noms més significatius del cartell que presenta el director Mario Gas sota l’ombra de tot un clàssic “Un tramvia anomenat desig” de Tennessee Williams (1911-1983), un quan s’enfronta a aquest clàssic sempre té al cap les imatges de la pel·lícula (teatre en el cinema) dirigida per Elia Kazan amb un Marlon Brando de samarreta suada, un món en blanc i negre ple d’ombres, clars foscos, brutal i destructor davant d’una Vivien Leigh com Blanche, guanyadora del seu segon Oscar a la millor actriu, el primer l’havia guanyat amb “El que el vent s’endugué” interpretant a una Scarlett O’Hara mítica. Les dues dones juguen amb la bogeria i amb el món dels somnis impossibles i la fragilitat dels somnis als quals la realitat destrossa, uns temps en què la mentida de la imaginació causava el mateix alleugeriment que l’alcohol i la cruesa de la veritat et destrossava la vida.
Un brutal Stanley Kovalski – obrer polonès, bevedor i jugador de cartes-s’enfrontava a una somiadora i fantasiosa Blanche DuBois. L’enfrontament entre el nord-americà nascut de l’emigració i que cada dia lluita per obrir-se camí i els últims vestigis d’una aristocràcia meridional en via morta donen com a resultat un dels enfrontaments sobre d’un escenari més trepidants de la història del teatre. Existeix una atracció oculta, però poderosa, entre Blanche i Stan, al mateix temps cada un d’ells està acostumat a mantenir el control de la gent del seu voltant, això fa augmentar les tensions entre ambdós. La seva atracció va en contra dels valors morals i culturals dels dos, els seus conflictes, d’alguna manera, representen el conflicte entre les societats que representen: la força bruta de la naturalesa és tan poderosa com els prejudicis morals.
L’obra ens parla de la brutalitat masculina, un gall en un corral, enfront del món del somni femenina ple de mentides. Viky Peña interpreta una Blanche DuBois amb deliris de grandesa, refugiada en un món inventat, presumida, alcohòlica, desequilibrada i presa d’una espiral que acabarà amb ella. Davant ella la seva germana Stella interpreta per Ariadna Gil, una dona presa del desig del seu marit, submisa i que es debat entre la fidelitat al marit i l’amor a la seva família.
L’obra es va estrenar el 1947 a Broadway i va marcar un abans i un després en la interpretació. És l’acta de fundació del Actors Studio, el mètode de les accions físiques on els actors viuen en pròpia pell la interpretació. Amb aquests referents Mario Gas munta una obra teatral on el ciclorama sua, el neó, el fum de la cigarreta i les cançons recreen tot un món on la mentida és molt més humana que la veritat. Tota una poètica de soledats i de somnis trencats, una commoció sobre l’espectador vell i sobre el nou al Teatre Tívoli de Barcelona.
J. A. Aguado