L’última trobada
Abel Folk dirigeix i interpreta el paper protagonista de “L’última trobada” al Romea. Es tracta d’una adaptació teatral de Christopher Hampton de la novel·la del mateix títol de l’escriptor hongarès Sándor Márai. Es tracta d’una peça teatral que planteja un problema psicològic al voltant de la pèrdua de les persones que estimem, es tracta d’un triangle sentimental, una traïció i la història d’una amistat.
Un vell general de la Guàrdia Imperial es troba en el seu petit castell hongarès esperant la visita de qui va ser el seu amic de l’ànima en la joventut i company d’estudis a l’Acadèmia Militar. El vell general (Abel Folk) es disposa a enfrontar-se al passat, al terreny pantanós de les confessions per esbrinar alguna cosa que sempre li ha turmentat, vol saber, dues preguntes que busquen una resposta única. Els records del passat tornen per situar l’espectador del Romea en el nus de la història que uneix els dos personatges. Abel Folk manté l’espectador en perpètua intriga que es desenvolupa al voltant d’aquestes dues preguntes. La idea de la intriga que manté l’espectador neix del propi discurs del personatge que Abel Folk remata amb tons de teatre contemporani en trencar el fil de l’acció i introduir apel·lacions a l’espectador que d’aquesta manera es converteix en part de l’acció dramàtica, fins i tot el cos tècnic del teatre es converteix en protagonista d’una història que se’ns va dosificant fins al moment final. La ira és una emoció primitiva, una fora molt poderosa que pot moure a la venjança, encara que el temps s’hagi aplicat la seva cataplasma balsàmic. La ira és en aquesta obra de teatre un mitjà cuirassat. Funciona com una reacció de defensa de la persona, preventiva, abans que la seva pròpia consciència li faci veure la realitat.
Els tres personatges de la peça vénen a il·lustrar una anècdota: no evolucionen psicològicament, simplement confirmen una història que el propi personatge sembla saber per endavant, la finalitat de la trama és confirmar una certesa. Al costat d’ Abel Folk trobem a Jordi Brau (Konrad, company d’estudis a l’acadèmia militar, de família pobra, però amb un esperit cultivat per la música i l’art) al costat d’ells la participació excepcional i emocionant i sentimental de l’actriu Rosa Novell (com la dida d’Henrik, Nini), que torna a trepitjar les taules del teatre després de patir una greu malaltia que l’ha deixat cega, el repte humà i artístic és realment cridaner.
Com teranyina que els envolta tot: la cultura. La gran aranya va teixint les seves fils en aquesta història; des de Chopin i la seva polonesa, fins a la diferència entre l’home de reflexió i l’home d’acció, la perplexitat de la caça com un acte social de la classe alta, les festes de la noblesa i els reis, el valor de l’amistat, dels diners, de la posició social, … Quins motius poden conduir a un home a trair o intentar assassinar al seu millor amic? La resposta al Teatre Romea.