La extraña pareja
Aquesta temporada al Teatre Condal del Paral·lel barceloní ha tornat “La extraña pareja” de Niel Simón amb direcció d’Ángel Alonso protagonitzada per l’incombustible Joan Pera i Antonio Dechent, com a substitut del desaparegut i entranyable Paco Morán. L’obra manté el mateix vestuari, la mateixa escenografia i el mateix esperit que la que vam poder veure en els noranta, fins i tot les cèlebres “morcillas” dels actors que perden el fil del que està passant i entaulen complicitats còmiques que el públic aplaudeix.
També es dóna la coincidència que el paper d’Óscar l’assumeix un andalús, aquest bilingüisme és una de les claus de l’èxit de la comèdia a Barcelona. El record de més d’un Milló d’espectadors de la primera posada en escena per part de Focus sembla impossible de superar, van omplir els teatres des de 1994 fins a 1999, encara que en això del teatre mai se sap.
L’èxit ha acompanyat ha aquesta comèdia des dels primers anys, va començar als seixanta, quan els costums i la cultura eren molt diferents de les societats actuals, per aquells anys les preocupacions de la classe mitjana tenien altres objectius. “La extraña pareja” és una comèdia original del dramaturg nord-americà Neil Simon que va popularitzar al cinema de la mà de Gene Sacks, el 1968, Walter Matthaus i Jack Lemmon. L’obra té uns 250 gags s’és una de les comèdies hitóricas de Broadway.
Joan Pera és l’estrella en aquesta ocasió, porta el ritme de la comèdia, juga amb les confusions, els malentesos, les pauses i les mirades de complicitat entre els actors. El muntatge compta amb dues actrius, dues veïnes gallegues del pis de dalt, l’actriu Marta Domingo i Cristina Solà, dos massatgistes que donen joc en aquesta absurda comèdia on dos divorciats, Félix i Óscar, se’n van a viure junts. Una cosa relativament fàcil avui dia. Els problemes de convivència en els quals l’espectador es reconeixen estructuren la comèdia.
Tu neteges o embrutes? Aquest estrany matrimoni de conveniències en el qual cada un busca la imatge del seu ex en l’altre és un dels clàssics del teatre d’humor. Quines la van veure en el seu moment, que són molts, tindran un moment per a la malenconia – aquest bestiola que ens mossega el cor de tant en tant i ens fa deixar anar una riallada o un llagrimeta- aquells que s’acostin per primera vegada tindran dosis d’humor, solitud i amistat.
La necessitat de trobar companyia mou a aquests dos homes, entre partides de cartes, veïnes que es despullen davant d’una nevera, neteges a fons i sopars entre amics. L’amistat, valor a conrear en unes societats on ningú saluda ningú, on cadascú va a la seva, on el que ens importa és el nostre perfil personal, resulta gratificant trobar una peça en què els protagonistes intenten aconseguir una cosa tan de ficció i tan de veritat com la vida mateixa.