El triomf de les dones
El joc del billar està de moda entre els escenògrafs, tant al Lliure com al TNC els actors es dediquen a exercir les seves caramboles. Ramon Madaula en el paper del jueu Shylock li exigeix a Antonio una lliura de carn en no poder pagar el crèdit que li havia donat, afortunadament els nostres banquers no ens exigeixen una lliura de carn per no pagar els nostres préstecs, simplement ens deixen al carrer i amb el deute per pagar.
A la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya Rafael Duran dirigeix ”El mercader de Venècia” que amb el que està caient en el sector dels banquers l’obra es presta a una lectura des de la perspectiva dels nostres dies. L’obra es va estrenar l’any 1600 sota l’etiqueta de “Comèdia romàntica”. L’obra ens parla del joc de l’amor, l’amistat, els diners, la cobdícia sense límits, la venjança i tot el repertori de la condició humana que tanquen les obres del dramaturg anglès.
Més enllà de l’abast social d’usura o de sentit de la justícia a “El mercader de Venècia” es tanca el fet que dues dones disfressades d’home enganyen amb astúcia i intel·ligència a tothom, al prestador, als dijous i fins i tot a els propis marits. Els veritables protagonistes de l’obra són Shylock i Antonio -Ramon Madaula i Àlex Casanovas-. Si el personatge del jueu és previsible en les seves reaccions les d’Antonio resulten una mica difícils d’interpretar, en el cas de la direcció de Rafeal Duran apunta cap a la homosexualitat. Antonio està per sobre de les seves activitats com a mercader no busca els diners pels diners, presta sense esperar interès pel prestat. Per a un actor el paper d’Antonio deu ser assetja un us més difícils del repertori shakespearià.
El triomf de la dona en la comèdia té molt de contes de fades a Belmonte. Una bella Porcia interpretada per Anna Ycobalzeta, que amb la seva criada, paradoxalment brillen molt més com a actrius interpretant el paper d’homes que el de personatges femenins. Coses del teatre.
L’espectador pot escollir entre els dos fils argumentals i reflexionar d’una banda la realitat tal com és i per altre la part més fantàstica i sentimental, les dues bandes antitètics, els dos intel·ligents, conspiradors en alguna mitja i no obstant això cap d’ells traeix el esperit de l’obra original, al contrari, ens tornen a donar una lliçó de vida subtil i profunda, emocionant, intensa i subversiva. Shakespeare de Rafael Duran ens depara sorpreses agradables nascudes de la ment d’aquest treballador incansable dels escenaris i tot l’equip de treball que es donen cita cada dia al TNC. No és fàcil explicar la devoció que diferents generacions de directors senten per William Shakespeare. Per interpretar el seu teatre és necessari elevar les vísceres i fer connectar el cor i la ment. El seu llenguatge és sorprenentment preciós, complex i simple alhora. És el més contemporani dels autors, un creador al qual encara intentem comprendre.