De la dictadura a la democràcia
Una sèrie d’escenes del passat més proper se’ns presenten aquests dies al Teatre Lliure del barri barceloní de Gràcia, amb el vernís del passat, per passar comptes sense ira, però sí amb molt d’humor, humor negre, sarcasme i ironia. Alfredo Sanzol (1972) ha escrit unes petites peces teatrals amb uns diàlegs intensos i coherents des del punt de vista de la intensitat emocional, dues hores d’espectacle d’un home que va néixer quan va morir Franco per qui la seva infància es nodreix dels fantasmes de la transició. Aquestes miniatures teatrals o micropeces estan escrites amb una llengua lleugera i elegant, amb uns diàlegs entre personatges expressius i reals des del punt de vista de la Història d’aquest país. “A la lluna” amb la por, la incomunicació, la rancúnia, el sarcasme i les ganes de fer riure.
Si “Dies fantàstics” ens va agradar quan va estar a la Villaroel i “Delicades” al Poliorama eren bones històries “A la lluna” és encara millor. L’espectador trobarà humor, tendresa, ironia i reflexió sobre la realitat de forma directa perquè el dramaturg com Cervantes té orelles per al llenguatge del carrer. Sanzol ha realitzat diverses instantànies, com pel·lícules curtes o relats breus amb la intensitat d’un Julio Cortázar, un Truman Capote o un Pere Calders, amb només uns breus diàlegs l’espectador entra de ple perquè el que veu d’alguna manera ho ha viscut o sentit en pròpia pell.
Rar i gratificant alhora és veure actors tan versàtils com es llancen diàleg darrere diàleg, història breu darrere història breu a interpretar a un altre personatge desplegant-se contínuament en mil cares amb un objectiu comú fer riure l’espectador.
Els actors interpreten a multitud de personatges barregen intriga, cinisme, sarcasme, malenconia, tristesa i humor, però molt d’humor, i tot això des de l’emoció, els seus noms són Juan Codina, Palmira Ferrer, Nuria Mencía, Luis Moreno, Jesús Noguero i Lucía Quintana. Hi ha en aquest viatge al passat un desig de recuperar la memòria històrica, de no oblidar, de passar comptes sobre temes que es volen enterrar a les cunetes de les carreteres.
“A la lluna” no mostra un tipus de teatre interior preocupat per l’anàlisi psicològica de l’individu, sinó que es projecta cap a la societat, encara que de vegades en clau poètica o metafòrica una mica kafkiana. L’espectador només ha d’anar descobrint història a història les petites mentides amb les quals vivim. El resultat de totes aquestes trames argumentals, talent interpretatiu i treball sobre la realitat és una obra amb un humor pervers i una fe política tonificant. Ideal per als que no volem deixar de tenir memòria històrica.
J.