El gel de l’Antàrtida

antartida2.jpgRecentment es va desprendre una enorme plataforma de gel a l’Antàrtida. Aquest plataforma, anomenada Wilkins, està situada a l’extrem occidental d’aquest continent. Tothom ho atribueix a l’escalfament global del planeta, i totes les televisions del món ho han mostrat com a prova irrefutable de que està passant al planeta. Però es veu que no és cert del tot.

L’any 1979 es va començar a calcular la superfície d’aquest continent amb satèl·lits. Això donava unes dades molt precises d’extensió de gel. Doncs bé, el passat mes de setembre, l’Antàrtida va batre un rècord d’extensió de gel dels de l’any 1979. El següent gràfic marca l’evolució de la extensió al llarg d’aquests anys.

antartida.jpg

El gràfic puja i baixa com dents de serra, però corresponen a l’estiu quan es gel es desglaça, i a l’hivern quan es torna a formar. Es pot veure que els pics de d’hivern cada cop són més alts, senyal que hi ha més gel.

Però, què li ha passat a la plataforma Wilkins per a que es desprengui? Dues coses: la primera és que el pes de gel ara és més gran al haver-ne més, i la segona és que ha sofert l’acció de corrents càlides que l’han escalfat i ha acabat caient. S’ha de dir que aquests corrents càlids són bastant habituals, i que no es poden atribuir al canvi climàtic.

El gel de l’Antàrtida

antartida2.jpgRecentment es va desprendre una enorme plataforma de gel a l’Antàrtida. Aquest plataforma, anomenada Wilkins, està situada a l’extrem occidental d’aquest continent. Tothom ho atribueix a l’escalfament global del planeta, i totes les televisions del món ho han mostrat com a prova irrefutable de que està passant al planeta. Però es veu que no és cert del tot. Continue reading

La importància de les comes

popeye.jpgS’explica que al rei Carles V li va arribar una sentencia que deia: «Perdón imposible, que cumpla su condena». El rei, que aquell dia estava magnànim, va decidir canviar la coma de lloc: «Perdón, imposible que cumpla su condena». El presoner se’n va lliurar sense qui ningú se n’adonés. Als espinacs els hi va passar alguna cosa semblant: una coma els va fer molt forts…

Els espinacs (Spinacia oleracea) és una planta de la que s’aprofiten les fulles per menjar. És ben conegut de tothom la seva fama de ser riques amb ferro, popularitzat sobretot pel dibuixos animats de Popeye. Però aquesta fama és falsa i infundada per un error tipogràfic.

L’errada la va cometre el científic E. Von Wolf l’any 1870 quan va corre una coma de lloc al copiar la dada correcta del ferro que contenia una mostra d’espinacs, apareixent un número 10 vegades més alt del que tenia realment. L’any 1930 els dibuixants Dave i Max Fleischer van crear el personatge de Popeye, atribuint-li poders sobrenaturals quan prenia una llauna d’espinacs degut a la gran quantitat de ferro que suposadament contenia.

Va ser a la dècada dels anys 30 quan un grup de científics alemanys se’n van adonar de l’error de Wolf, i van decidir explicar la veritat. Però el mal ja estava fet, i Popeye i els seus espinacs eren molt més creïbles que un grup de senyors amb bata blanca anomenats científics.

La importància de les comes

popeye.jpgS’explica que al rei Carles V li va arribar una sentencia que deia: «Perdón imposible, que cumpla su condena». El rei, que aquell dia estava magnànim, va decidir canviar la coma de lloc: «Perdón, imposible que cumpla su condena». El presoner se’n va lliurar sense qui ningú se n’adonés. Als espinacs els hi va passar alguna cosa semblant: una coma els va fer molt forts… Continue reading

El circuit pneumàtic de 1r de batxillerat

mcastellnou4.JPGAl taller de tecnologia els alumnes de 1r de batxillerat del tecnològic (els de la foto i uns quants més)  han estat realitzant pràctiques amb l’equip de pneumàtica. A l’article complert trobareu un video del seu muntatge.

La pneumàtica funciona amb aire comprimit. Un motor comprimeix l’aire a dintre d’un recipient metàl.lic que l’acumula a una determinada pressió. Aquest aire surt per uns tubs que van a parar a uns elements anomenats valvules que dirigeixen l’aire a un sentit o un altre. L’aire és enviat a través d’aquestes valvules a un cilindre que, segon per on li vingui l’aire, entra o surt.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/Ly2cJehPOws" width="425" height="350" wmode="transparent" /] 

El circuit es completa amb uns sensors, que no són més que interruptors que s’accionen quan passa algo perl seu devant. Aquests sensors accionen unes valvules en aquest cas elèctriques, les electrovàlvules, canviant la seva posició i canviant el sentit del pas de l’aire.

Trobareu més vídeos d’aquest muntatge a l’adreça videos tecnologia

El codi Braile

braile.jpgEl braille és un sistema de lectura i escriptura tàctil pensat per a persones cegues. Va ser inventat pel francès Louis Braille a mitjan el segle XIX, que es va quedar cec a causa d’un accident durant la seva infantesa mentre jugava al taller del seu pare.

Quan tenia 13 anys, el director de l’escola de cecs i sords de París, on estudiava Braille de jove, li va demanar que provés un sistema de lecto-escriptura tàctil inventat per un militar anomenat Charles Barbier per transmetre ordres. Louis Braille, al cap d’un temps va descobrir que el sistema era vàlid i el va reinventar utilitzant un sistema de 8 punts. Al cap d’uns anys el va simplificar deixant-lo en el sistema universalment conegut i adoptat de 6 punts.

 

El braille consisteix generalment en cel·les de sis punts en relleu, organitzats com una matriu de tres files per dues columnes, que convencionalment es numeren de dalt a baix i d’esquerra a dreta, tal com es mostra a la següent figura:

 

braile1.JPG

 

Amb aquests sis punts s’obtenen 64 combinacions diferents. Amb els relleu convenientment posats a una o altra posició, s’obtenen les lletres. En el cas de les majúscules o els números, es posa un prefix abans de la matriu de símbols. Aquests prefix també és una matriu de punts que assenyala que el que ve a continuació és una majúscula o un número. Per exemple, el següent dibuix representa la lletra A (un relleu a la posició 1)

braile2.JPG

 

En canvi, el següent és el número 1: el prefix numèric (relleus a 3, 4, ,5, 6) seguit de la lletra A

 

braile3.JPG

 

La perícia i l’habilitat de Braile ha fet possible que milions de persones al llarg del mon puguin ser més autònoms malgrat ser invidents. Un exemple és que a les eleccions autonòmiques andaluses del 2008, els invidents ho podien fer amb Braile.

Pareidolia: veure el que no és

caracydonia.jpgLa foto del costat va ser presa per la sonda espacial Víking I l’any 1976 quan orbitava sobre el planeta Mart. Es coneix com la cara de Cydonia, la regió de Mart on es va fer la foto. Al veure-la, molta gent va especular en que es tractava de la resta d’una antiga civilització marciana. La primera impressió realment és la d’una cara, però en realitat no ho és. Anys després, altres sondes amb aparells més sofisticats van descobrir que es tractava d’una simple muntanya. Aquest fenomen d’associar imatges a objectes rep el nom de pareidolia.

La pareidolia és un fenomen psicològic que ens passa a la majoria de nosaltres i que consisteix en reconèixer una imatge, una cara per exemple, on no la hi ha realment. La paraula pareidolia prové del grec “eidolon” (imatge) i “par” (semblança). Una de les pareidolies més comuns és quan es mira passar els núvols, on van apareixent i desapareixent contínuament cares i figures.

A la següent pàgina web en trobaràs unes quantes, i al vídeo de sota també.

http://xenmate.blogspot.com/search/label/pareidolia

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/W7_co5cdV1c" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Pareidolia: veure el que no és

caracydonia.jpgLa foto del costat va ser presa per la sonda espacial Víking I l’any 1976 quan orbitava sobre el planeta Mart. Es coneix com la cara de Cydonia, la regió de Mart on es va fer la foto. Al veure-la, molta gent va especular en que es tractava de la resta d’una antiga civilització marciana. La primera impressió realment és la d’una cara, però en realitat no ho és. Anys després, altres sondes amb aparells més sofisticats van descobrir que es tractava d’una simple muntanya. Aquest fenomen d’associar imatges a objectes rep el nom de pareidolia.

Continue reading

La Central de Cicle Combinat de Vandellòs

ciclecombinat.jpgA Vandellòs hi ha una central que no és nuclear. És la Central de Cicle Combinat Plana del Vent. Està situada a l’altra banda de la carretera nacional on són les nuclears, i es veu fàcilment perquè hi ha dues grans xemeneies que la presideixen. El passat 23 d’abril els alumnes de 1r de batxillerat del científic-tecnològic la van visitar.

La visita va començar a les deu i ens van posar un vídeo explicant com funciona una central d’aquest tipus. Les centrals de cicle combinat funcionen amb gas natural. Els gasos de la seva combustió fan moure una turbina que genera electricitat. Aquests gasos, al estar calents, fan bullir aigua a un dipòsit que la converteix en vapor. Aquest vapor fa moure una segona turbina que també genera electricitat. Dons bé, tot això ho tenen per duplicat, o sigui que tenen no una, sinó dues centrals de cicle combinat, és per això que es veuen dues xemeneies.

ccombinat.JPG

Un cop vist el vídeo, ens vam posar uns cascs per visitar les instal·lacions. El primer que es veu és una cascada d’aigua que cau per la paret d’un edifici. Aquesta aigua és aigua de mar usada per refrigerar les instal·lacions i, abans de tornar-la al mar, es refreda amb aire deixant-la caure des de dalt l’edifici. Vam entrar a veure la sala de les dues turbines, la de gas i la de vapor. Estan ubicades dintre una gran capsa metàl·lica i són realment grans. Ens van ensenyar el lloc d’on s’agafa el gas natural. No tenen cap dipòsit, ja que l’agafen directament d’un gasoducte que passa prop.

Finalment ens van ensenyar la part més espectacular de les instal·lacions: la sala de control. Consta d’un seguit d’ordinadors que controlen tots es processos de la central, inclosos els gasos que emeten les xemeneies. Una gran pantalla permet visualitzar en qualsevol dels ordinadors de la sala de manera que el pot veure tothom

La visita va acabar a les onze, i vam començar a tirar cap a l’institut. Abans les dotze vam arribar al centre, i els alumnes es van apuntar a la festa organitzada pel centre amb motiu de a la Diada de sant Jordi. Fins i tot la Lídia i el Marc van tenir temps de recollir uns premis literaris al saló d’actes, però això ja és una altra història…

La Central de Cicle Combinat de Vandellòs

ciclecombinat.jpgA Vandellòs hi ha una central que no és nuclear. És la Central de Cicle Combinat Plana del Vent. Està situada a l’altra banda de la carretera nacional on són les nuclears, i es veu fàcilment perquè hi ha dues grans xemeneies que la presideixen. El passat 23 d’abril els alumnes de 1r de batxillerat del científic-tecnològic la van visitar.

Continue reading

El manifest de Heidelberg

terra.jpgL’any 1992 els científics es van reunir a Rio de Janeiro, al Brasil, per parlar sobre l’escalfament global del planeta. Es va determinar que la culpa d’aquest escalfament era l’home i les seves emissions de CO2, i que s’haurien de prendre mesures per reduir-les. Però un grup de científics i intel·lectuals es van preocupar per una posició molt radical de determinats grups ecologistes que volien prendre mesures dràstiques per salvar el planeta d’una mort anunciada. Es negaven a tot: nuclears, tèrmiques, fàbriques, i altres coses que estan en mans de l’home, sense cap fonament científic i frenant clarament el progrés.

Aquests científics van decidir llavors fer una manifest anomenat Manifest de Heidelberg, una declaració d’intencions per mostrar la seva preocupació d’aquestes mesures radicals i posar una mica de seny en tot aquest afer. Aquell primer manifest el van signar 425 persones, entre científics i intel·lectuals. Avui dia hi ha més de 4.000 signataris de 106 països que inclouen 72 Premis Nobel.

El manifest està dividit amb diversos punts, i ve a dir que no es pot frenar el progrés científic, i que ha de ser precisament la ciència la que té que resoldre els problemes de la humanitat i del planeta, amb solucions reals i demostrades científicament, i que no ens hem de deixar portar per catastrofismes apocalíptics sense estar demostrats. Malgrat aquest gran suport, ha rebut molt poc ressò dels diaris i televisions.  Els punts del manifest són aquests:

El manifest de Heidelberg

  • Nosaltres volem fer la nostra contribució total per a la preservació de la nostra herència comuna, La Terra.
  • Estem preocupats en les albors del segle 21, per l’aparició d’una ideologia irracional que s’oposa al progrés científic i industrial, i que impedeix el progrés econòmic i social.
  • Sostenim que un Estat Natural, algunes vegades idealitzat per moviments amb tendència a mirar cap al passat, no existeix i probablement mai no hagi existit des de la primera aparició de l’home en la biosfera, ja que la Humanitat ha progressat sempre dominant i transformant progressiva esmenti a la Naturalesa a les seves necessitats, i no al revés.
  • Subscrivim totalment els objectius d’una ecologia científica per a un univers els recursos del qual han de ser nventariats, han de monitorar-se i ser preservat.
  • Però també exigim que aquest inventari, monitoratge i preservació estiguin basats en criteris científics i no en preconceptes irracionals.
  • Fem èmfasi en el qual moltes activitats humanes essencials es realitzen manipulant substancies perilloses o en les seves proximitats, i que el progrés i el desenvolupament han involucrat sempre un control incrementat sobre forces hostils, per a benefici de la Humanitat.
  • Considerem, per tant, que l’ecologia Científica no és més que una extensió d’aquest progrés continuat en direcció d’una vida millorada de futures generacions.
  • Intentem fer valer la responsabilitat i deures de la Ciència cap a la Societat com un tot. Prevenim, tanmateix, les autoritats a càrrec de les destinacions|destins del nostre planeta en contra de decisions basades en arguments  seudocientífics, o informació falsa o sense rellevància.
  • Cridem l’atenció de tots cap a l’absoluta necessitat d’ajudar a què els països pobres assoleixin un nivell de  desenvolupament sostingut que sigui igual que la resta del planeta, protegint-los dels problemes i perills provinents de les nacions desenvolupades, i evitar el seu embolic en embolics d’obligacions irreals que comprometrien la seva independència i dignitat.
  • Els majors mals que sotgen a la nostra Terra són la ignorància i l’opressió, i no la Ciència, la Tecnologia i la Indústria, els instruments del qual, quan adequadament manejats, són eines indispensables d’un futur format per la Humanitat, per ella i per a ella mateixa, salvant els principals problemes com la Superpoblació, la Gana i les Malalties del Món.

El manifest de Heidelberg

terra.jpgL’any 1992 els científics es van reunir a Rio de Janeiro, al Brasil, per parlar sobre l’escalfament global del planeta. Es va determinar que la culpa d’aquest escalfament era l’home i les seves emissions de CO2, i que s’haurien de prendre mesures per reduir-les. Però un grup de científics i intel·lectuals es van preocupar per una posició molt radical de determinats grups ecologistes que volien prendre mesures dràstiques per salvar el planeta d’una mort anunciada. Es negaven a tot: nuclears, tèrmiques, fàbriques, i altres coses que estan en mans de l’home, sense cap fonament científic i frenant clarament el progrés. Continue reading

L’origen del bàsket

naismith.jpgLa Tecnologia és la satisfacció de les nostres necessitats: si volem anar lluny, fem cotxes; si temin fred, fabriquem roba; si volem descansar, construïm llits. Des d’aquest punt de vista, el bàsquet ben bé podria ser un invent propi de la Tecnologia, ja que l’any 1891 va satisfer la necessitat d’un professor d’educació física d’una ciutat on a l’hivern feia molt, però que molt de fred…

James Naismith era instructor d’esports a una escola de Springfield. Els hiverns eren  molt freds en aquella ciutat, pel que fer educació física al pati era molt dur. Naismith no tenia més remei que fer activitats al gimnàs de l’escola. Volia mantenir en forma als seus alumnes, pel que volia crear un joc que combinés una sèrie de requisits: amb pilota, fàcil d’aprendre, que es pogués jugar a qualsevol lloc, que sempre s’ataqués, i que no fora agressiu. Amb aquestes bases, va inventar el bàsquet.

Naismith va anar millorant aquelles primeres idees, i va crear les primeres normes: equips de nou jugadors, no es pot tocar amb el peus, s’ha de botar si es vol avançar, la cistella serà petita. El primer partit d’aquell nou esport es va jugar el 20 de gener de 1892 al gimnàs d’aquella escola de Springfild. L’any 1984 es va introduir el tir lliure, i el 1987 es va reglamentar cinc jugadors per equip. L’any 1904 es van determinar les dimensions del camp. El bàsquet femení va començar l’any 1892 a la mateixa escola, quan Senda Berenson el va adaptar a les característiques de les noies.

Aquell esport es va difondre ràpidament per tot el món, sobretot als Estats Units, on a la dècada dels 40 es va fundar la NBA. El gran boom del bàsquet va sorgir a la dècada dels 80, quan van aparèixer jugadors com Magic Johnson, Larry Bird i, sobretot, Michael Jordan, que feien autèntiques meravelles amb aquella pilota.

El bàsquet és un esport molt espectacular i de vegades, també divertit, i si no t’ho creus, mira, mira…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/hVVt5fWyJDg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

L’origen del bàsket

naismith.jpgLa Tecnologia és la satisfacció de les nostres necessitats: si volem anar lluny, fem cotxes; si temin fred, fabriquem roba; si volem descansar, construïm llits. Des d’aquest punt de vista, el bàsquet ben bé podria ser un invent propi de la Tecnologia, ja que l’any 1891 va satisfer la necessitat d’un professor d’educació física d’una ciutat on a l’hivern feia molt, però que molt de fred… Continue reading

El Sol: culpable o no?

sun.jpgLa Universitat de Lancaster ha desmentit en un estudi recent que el Sol sigui el culpable de l’escalfament global, tal com defensava el científic danès Henrik Svensmark en un estudi de ja fa uns anys. Segons ells, els rajos solars no han variat en aquests darrers 20 anys, pel que no poden haver influït en l’escalfament. Per altra banda, el laboratori britànic Rutherford-Appleton i el Centre Mundial de Radiacions Suís han arribat a demostrar el mateix. Han arribat a acusar a Svensmark  de manipular les dades que indicaven que el Sol sí influeix. Per tant, sembla que  la teoria dels rajos solars no tingui cap validesa, però la cosa no acaba aquí.

Un grup de científics universitaris i de la NASA han elaborat un estudi de la influència de les radiacions solars relacionades amb el riu Nil. Expliquen que les crescudes del riu al llarg de la història i les aurores boreals tenen relació. Les aurores mostren una major activitat solar, pel que a més activitat, més aurores. Tant les crescudes del riu Nil i les aurores boreals estan molt ben documentades pels historiadors, i es veu que han trobat una relació molt directa: a més creix el Nil, més aurores boreals i més activitat solar. Segons aquests científics, el riu Nil és un gran indicador climàtic, ja que està molt influenciat per les variacions climàtiques dels oceans Índic i Atlàntic: a més calor, més creix el riu. Ja tenim la relació entre les aurores i el creixement del riu. Aquest estudi, per tant, corrobora els estudis de Henrik Svensmark.

Qui té raó? Els estudis es contradiuen, hi ha dues tendències per explicar el mateix. Els que asseguren que la culpa del Sol van a buscar dades de fa molts anys, mil i dos mil anys abans, mentre que els que ho desmenteixen ho han fet agafant les dades dels darrers 20 anys. Potser és poc, però suficient? Menteixen els altres?

I tú, què en penses?

Per saber-ne més:

http://www.madrimasd.org/informacionidi/noticias/noticia.asp?id=33872

http://www.madrimasd.org/informacionidi/noticias/noticia.asp?id=31039 

http://www.astroseti.org/noticia_2770_Cambio_climatico_poderosa_influencia_del_Sol.htm

 

El Sol: culpable o no?

sun.jpgLa Universitat de Lancaster ha desmentit en un estudi recent que el Sol sigui el culpable de l’escalfament global, tal com defensava el científic danès Henrik Svensmark en un estudi de ja fa uns anys. Segons ells, els rajos solars no han variat en aquests darrers 20 anys, pel que no poden haver influït en l’escalfament. Per altra banda, el laboratori britànic Rutherford-Appleton i el Centre Mundial de Radiacions Suís han arribat a demostrar el mateix. Han arribat a acusar a Svensmark  de manipular les dades que indicaven que el Sol sí influeix. Per tant, sembla que  la teoria dels rajos solars no tingui cap validesa, però la cosa no acaba aquí. Continue reading

L’efecte papallona

papallona.jpgL’any 1960, el meteoròleg Edward Lorenz es dedicava a estudiar el comportament de l’atmosfera, intentant trobar un model matemàtic (un conjunt d’equacions) que permetés preveure, a partir de variables senzilles mitjançant simulacions d’ordinador, el comportament de grans masses d’aire. En definitiva, volia trobar un model que permetés fer prediccions climatològiques d’una forma segura. Però alguna cosa li va sortir malament…

Lorenz va realitzar diferents aproximacions fins que va aconseguir ajustar el model a la influència de tres variables que expressen com canvien la velocitat i la temperatura de l’aire al llarg del temps. El model es va concretar en tres equacions matemàtiques bastant simples, conegudes com el model de Lorenz.

Però Lorenz va rebre una gran sorpresa quan va observar que petites diferències en les dades de partida (una cosa aparentment tant simple com utilitzar 6 decimals enlloc de 3) portaven a grans diferències en les prediccions del model. De tal manera que qualsevol petita pertorbació, en les condicions inicials del sistema pot tenir una gran influència sobre el resultat final. Degut a això es fa molt difícil fer prediccions climatològiques a llarg plaç. Les dades que proporcionen les estacions meteorològiques tenen errors inevitables, encara que només sigui perquè hi ha un número limitat d’observatoris incapaços de cobrir tots els punts del planeta. I això fa que les prediccions es vagin desviant del comportament real del sistema.

Lorenz va intentar explicar aquesta idea mitjançant un exemple hipotètic. Va suggerir que imaginéssim a un meteoròleg que hagués aconseguit fer una predicció molt exacta del comportament de l’atmosfera, mitjançant càlculs molt precisos i a partir de dades molt exactes. Podria trobar-se una predicció totalment errònia per no haver tingut en compte l’aleteig d’una papallona en un altre costat del planeta. Aquest simple aleteig podria introduir pertorbacions al sistema que portessin a la predicció d’una tempesta a l’altra punta del món. D’aquí va sorgir el nom d’efecte papallona que, des de llavors, ha donat lloc a moltes variants i recreacions.

Per saber-ne més:
La Bella Teoria:  “El efecto mariposa, un atractor extraño”
Viquipèdia:  “L’efecte papallona”
Viquipèdia:  “La teoria del caos”
El Rincón de la Ciencia:  “El caos y la física”

L’efecte papallona

papallona.jpgL’any 1960, el meteoròleg Edward Lorenz es dedicava a estudiar el comportament de l’atmosfera, intentant trobar un model matemàtic (un conjunt d’equacions) que permetés preveure, a partir de variables senzilles mitjançant simulacions d’ordinador, el comportament de grans masses d’aire. En definitiva, volia trobar un model que permetés fer prediccions climatològiques d’una forma segura. Però alguna cosa li va sortir malament… Continue reading