Category Archives: Transports

Laika: el primer ésser viu en sortir a l’espai

L’any 1957 l’URSS va enviar a l’espai el seu primer satèl·lit, l’Sputnik 1, una esfera d’uns vint quilograms que acollia un transmissor. Un més desprès van enviar el primer ésser viu a l’espai: la gossa Laika, que aniria en la Sputnik 2.

La gossa deambulava pels carrers de Moscou i li van posar tres noms abans de quedar-se amb el definitiu: Kudryavka (rissadeta), Zhuchka (bitxet) i Limonchik (llimonet). Al final es va dir Laika, nom de la raça del gos.

En teoria, la cabina del Sputnik 2 proporcionava tot el que Laika necessitava per sobreviure, li subministraven aigua en forma de gelatina. També tenia espai suficient per ajeure’s o romandre incorporada. La gossa Laika estava encadenada per evitar que davant de l’absència de gravetat es posés a donar voltes.

L’URSS va dir als mitjans de comunicació  que Laika tornaria a la Terra, descendint a bord de la càpsula i més tard en paracaigudes, però després van admetre que no hi havia cap possibilitat que això hagués passat. La mentida té les potes molt curtes, i l’URSS en va anar dient una després d’una altra. De 10 dies orbitant fins que la gossa morís per falta d’oxigen o per eutanàsia en donar-li menjar enverinat, els rumors que només va sobreviure quatre dies es van estendre.

Més tard, en un congrés el 2002, Dimitri Malashenkov va reconèixer que Laika va morir de cinc a set hores després de l’enlairament, per la qual cosa només va poder orbitar quatre vegades la Terra. El motiu: estrès (va estar a 240 pulsacions per minut el triple de temps que l’esperat) o asfixia (el sistema tèrmic de la nau no funcionava correctament a causa de problemes a la nau i la càpsula).

La quarta xemeneia del Titànic

Una de les quatre xemeneies del Titànic era de mentida. El transatlàntic tenia un motor de vapor mogut per grans calderes que desprenien els gasos per tres xemeneies. La quarta es va construir per fer el vaixell més impressionant.

269 metres de llarg, 29 metres d’ample i 56 metres d’altura dels de quilla fins la xemeneia, eren les dimensions del Titànic. El motor de vapor generava 50.000 cavalls de potència. Era alternatiu de quatre cilindres amb una turbina tipus Parsons. Aquest motor era alimentat per 20 calderes i 159 forns que cremaven carbó. Tres xemeneies eren més que suficients per treure els gasos de la combustió i el projecte inicial contava amb això, tres xemeneies. Però els amos de la companyia naviliera que construïa el Titànic, la WHITE STAR LINE,  van pensar que posar una quarta xemeneia impressionaria molt més a la gent fent-li creure que amb tanta xemeneia aquell vaixell aniria molt més ràpid. La quarta xemeneia es va usar per la ventilació de la cuina entre d’altres coses, pel que tan sols sortia fum blanc i no negre com a la resta.

Més informació:

L’home, la Lluna i el plató

El 16 de juliol de 1969 l’home arribava a la Lluna. Milions de persones a tot el món estaven davant el televisor pendents de Neil Armstrong baixant de la nau Apol·lo 11 per posar el peu sobre la Lluna. Al menys això és el que ens han explicat. Hi ha gent que creu que tot va ser un muntatge, que l’home no hi va arribar i que les imatges que es veien per televisió eren d’un plató. Però hi ha una altra teoria que està entre mig de totes dues creences i que explica què és que realment va passar: que l’home va arribar a la Lluna i que les imatges de la televisió eren d’un plató.

Nixon era el president dels estats units l’any 1969. Volia ser el primer en arribar a la Lluna abans que els russos que hi estaven molt a prop. Va donar pressa als científics de la NASA i aquests van contestar que estaven a punt d’enviar una nau que arribaria a la Lluna, però que no estaven segurs que les imatges per televisió que havien de transmetre en directe de la seva arribava arribessin amb claredat. Això era un gran problema, no podien arribar a la Lluna i dir que no tenien imatges, es tractava d’una qüestió d’orgull poder mostrar a tot el món que els nord-americans havien estat els primers en arribar. Li van proposar a Nixon de fer una pel·lícula on se simularia l’arribada de l’home a la Lluna. La proposta li van fer al director de cinema Stanley Kubrick que va acceptar. Desprès de rodar les escenes, les van guardar pendents que l’arribada real dels astronautes.

La nau Apol.lo11 aterra sense problemes, però les imatges no arriben, hi ha problemes amb les càmeres que han sofert, entre altres coses, un canvi sobtat de temperatura tant gran que moltes peces s’han fet malbé. És llavors quan s’usen les imatges gravades al plató de televisió.

Les fotografies que es van prendre i que van donar la volta al món també han estat motiu de polèmica: ombres que van en moltes direccions, banderes que onegen amb un vent que no existeix, reflexes que no hi haurien de ser. L’explicació és la mateixa que amb les imatges de televisió: les càmeres es van fer malbé i les fotos que tothom coneix van ser preses al mateix plató on es va gravar l’arribada falsa.

Tot això no deixa de ser una teoria. A Internet hi ha molta informació a favor i en contra de que si l’home va arribar a la Lluna o és un frau. Sobre les fotos, també hi ha molts vídeos que expliquen aquestes suposades incoherències fotogràfiques.

L’home, la Lluna i el plató

alunizaje1.jpgEl 16 de juliol de 1969 l’home arribava a la Lluna. Milions de persones a tot el món estaven davant el televisor pendents de Neil Armstrong baixant de la nau Apol·lo 11 per posar el peu sobre la Lluna. Al menys això és el que ens han explicat. Hi ha gent que creu que tot va ser un muntatge, que l’home no hi va arribar i que les imatges que es veien per televisió eren d’un plató. Però hi ha una altra teoria que està entre mig de totes dues creences i que explica què és que realment va passar: que l’home va arribar a la Lluna i que les imatges de la televisió eren d’un plató. Continue reading

L’ascensor de 36 Km de llarg

Volen construir un ascensor entre una plataforma situada a l’oceà i una estació espacial situada a 36 Km d’altura. Aquesta idea preten abaratir el preu de transportar coses a les estacions espacials, ja que amb el sistema dels transbordadors surt massa car. Consistirà amb un cable fet d’un material anomenat nanotub de carboni per on circularà una plataforma moguda per corrents electromagnètics.

Els nanotubs de carboni són unes estructures hexagonals de carboni  lligades entre sí i enrotllades formant un tub. Aquest tub és molt petit, amb unes dimensions d’una milmilionèsima de metre, o sigui, un nanòmetre. D’aquí el seu nom. Aquestes estructures resulta que tenen dues grans característiques que les fan excepcionals: són molt lleugeres i tenen una resistència 100 vegades més gran que l’acer. El cable que tenen pensat fer serà d’aquest material.

Però no es tracta d’un material nou, existeix des de fa molt de temps. Fa poc s’ha descobert que les espases de Damasc, unes espases fabricades per les creuades al segle XVII, tenien nanotubs de carboni a la seva estructura. A la seva fabricació intervenia el carbó, i es veu que unes reaccions químiques en el procès de forja de les espases van crear aquest nanotubs sense que el que les fabricava en fora conscient.

Aquest vídeo et pot ajudar e entendre millor la idea.


L’ascensor de 36 Km de llarg

nanotubos-de-carbono.pngVolen construir un ascensor entre una plataforma situada a l’oceà i una estació espacial situada a 36 Km d’altura. Aquesta idea preten abaratir el preu de transportar coses a les estacions espacials, ja que amb el sistema dels transbordadors surt massa car. Consistirà amb un cable fet d’un material anomenat nanotub de carboni per on circularà una plataforma moguda per corrents electromagnètics. Continue reading

Falkirk Wheel

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/n61KUGDWz2A" width="425" height="350" wmode="transparent" /] 

The Falkirk Wheel és el nom amb què es coneix a l’únic sistema rotatori de transbordament de vaixells al món. Es tracta d’una gegantina infraestructura que permet comunicar dos canals fluvials d’Escòcia amb un desnivell entre ells de 35 metres.

Aquests canals s’usaven molt freqüentment en l’època prèvia a l’expansió del ferrocarril. Amb l’arribada dels trens van quedar una mica relegats, però en la dècada dels 90 va començar a ressorgir l’interès pel seu ús per a finalitats recreatives. Els dos canals havien estat dotats d’una comunicació entre si mitjançant preses entorn de l’any 1800, però aquest sistema sol podia ser usat en sentit descendent. Les autoritats locals van pensar que seria una bona idea recuperar els canals, així com dotar-los d’una comunicació més ràpida que l’antic sistema de preses, la qual cosa podria ajudar a fer la zona mes atractiva turísticament. El projecte va costar 120 milions d’euros .

Per comunicar els dos canals es va procedir a construir una desviació des del més alt d’ells, l’Union Canal. L’esmentada desviació, després de baixar 2 preses d’anivellament, passa un túnel de 168 metres i un petit canal de formigó de 104 metres que desemboca directament en una de les gòndoles de transbordament de la Falkirk Wheel.

La sínia consisteix en una estructura d’acer de 35 metres d’altura, que gira a través d’un eix central, impulsada per motors hidràulics situats en un dels suports de l’eix. L’armadura de la sínia allotja 2 recipients semicirculars que són omplerts d’aigua i tenen capacitat per a 2 vaixells cada un.

Cada recipient té un conjunt de preses en cada extrem, permeten que els vaixells entrin per un extrem i surtin per l’oposat en arribar en l’altre nivell. Quan la sínia està girant, els mecanismes de cada recipient mantenen aquests horitzontals, girant a mesura que la sínia ho fa. L’operació de mig gir de la sínia, que permet intercanviar la posició dels recipients, dura entorn de 15 minuts.

El mecanisme de gir i control del moviment de la sínia consta de 8 motors hidràulics muntats al voltant d’un dels extrems de l’eix de la sínia. El mètode per mantenir l’horitzontalitat dels recipients consisteix en un conjunt d’engranatges i corretges muntats de manera que el moviment de gir dels recipients està unit al gir de l’eix central de la sínia, mitjançant la unió física que proporciona l’engranatge.

Falkirk Wheel

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/n61KUGDWz2A" width="425" height="350" wmode="transparent" /] 

The Falkirk Wheel és el nom amb què es coneix a l’únic sistema rotatori de transbordament de vaixells al món. Es tracta d’una gegantina infraestructura que permet comunicar dos canals fluvials d’Escòcia amb un desnivell entre ells de 35 metres. Continue reading