El professor va treure de la capsa un recipient negre tancat. A sobre la taula, hi havia un bol amb dos materials cilíndrics també negres, un dels quals descansava sobre l’altre, estaven apilats. Els alumnes de la classe no sabien què faria el professor, només ells hi va dir que veurien una cosa espectacular. El mestre va obrir el recipient i va sortir un fum blanc de dintre. El va apropar al bol on hi havia els dos materials i va abocar el seu contingut, un líquid transparent que anava soltant fum a mesura que el bol s’omplia .El bol es va acabar d’omplir d’aquest líquid i una boira blanca l’envoltava com passa a la ciutat de Móra un dia d’hivern. De sobte, la peça negra que estava a sobre va cobrar vida i va començar a levitar a sobre de l’altra com si una força invisible l’empenyés cap amunt. I allí es va quedar suspesa… a uns pocs centímetres de l’altra, levitant mentre aquella boira l’envoltava… s’havia format un superconductor.

L’electricitat és el desplaçament d’electrons. Però per a que es produeixi, és necessari un material que permeti aquest pas, els anomenats conductors. Malgrat el seu nom, encara ofereixen una certa resistència al pas d’aquests electrons, pel que s’escalfen quan hi passen, el que es coneix com efecte Joule. El coure i l’alumini són els conductors més usats per transportar l’electricitat, però només són això, conductors, i ofereixen resistència, poca, però la tenen. En canvi, un superconductor és un material que no ofereix cap tipus de resistència al pas de l’electricitat, absolutament cap. No s’escalfa, i tota l’electricitat que hi circula per dintre  ho fa amb total llibertat.

Una de les aplicacions dels superconductors és la de transportar electricitat sense pèrdues d’energia, sense que s’escalfin els fils, vaja. Amb això es pot augmentar els rendiments en el transport. Però un altra utilitat que es pot utilitzar d’aquests material sorgeix arran d’un curiós fenomen que ocorre quan se’ls apropa un iman: és l’anomenat Efecte Meisner. Aquest efecte consisteix en que un superconductor queda atrapat dintre el camp magnètic d’un iman que està prop d’ell de manera que no pot escapar. Els dos materials, iman i superconductor, estan separats a poca distància degut a la força del camp magnètic, però tampoc es poden allunyar degut també a la mateixa força. És com si estiguessin enganxats amb una goma invisible: no els pots ajuntar però tampoc els pots separar. Però per obtenir un superconductor s’ha de posar aquest material per sota una temperatura anomenada crítica, que és quan apareixen aquest curiós comportament.

El següent vídeo explica una possible aplicació dels superconductors: un tren de levitació magnètica. Per cert, el que el professor portava al recipient és nitrogen líquid, que està a -196ºC. El material de sota el bol és un iman i el de sobre un aliatge de YBaCuO (iridi, bari, coure, oxigen). quan aquest material està per sota la seva temperatura crítica, es converteix amb un superconductor, i és per això que levita sobre l’iman quan se li tira el nitrogen líquid a una temperatura tant freda.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/TeS_U9qFg7Y" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La classe de primer de batxillerat estava de viatge final de curs a París. Venien de Roma, i tenien previst anar a l’Òpera a veure Turandot de Puccini. A molts d’ells no els agradava la idea, preferien un concert de “DJ Peres”. Però hi havia un problema que no acabaven d’entendre: les entrades eren del teatre Metropolitan de Nova York, i això estava bastant lluny de París i feia falta només una hora per al començament.

Aquesta història podria ser certa si es du a terme un túnel transatlàntic de 5000 kilòmetres per on circularien trens de levitació magnètica a 8000 Km/h. Per fer-vos una idea, el tren més ràpid ara mateix no arriba als 500 Km/h, i els avions comercials ho fan a uns 800 Km/h. Això suposa unir Nova York i Paris en poc menys d’una hora.

Aquest túnel es faria a 100 metres de profunditat, la justa per no tenir problemes amb els vaixells que circulen per la superfície, i que la pressió de l’aigua no sigui excessiva. Per que es mantingués quiet, s’anclaria al fons marí mitjançant cables d’acer. Aquest cables podrien destensar-se per evitar possibles impactes amb submarins o balenes.

La tecnologia per fer-los moure seria amb trens MAGLEV, de levitació magnètica, els únics que actualment podrien arribar a aquestes velocitats, ja que els elèctrics i els de gasolina no ho poden fer degut al fregament amb les vies tant gran que pateixen. Els trens magnètics no tenen fregament al volar literalment per la via. Però encara hi ha un fregament que tenen que vèncer: el de l’aire. Quan més es corre, més aire s’ha d’apartar i més fregament hi ha. Per això s’ha pensat en treure l’aire de túnel, crear el buit, el que afavoriria que arribessin a altíssimes velocitats.

Un altre problema és l’anomenada força G. És la sensació que es produeix quan es pateix una acceleració o desceleració. La sensació de que un cos pesa més és més gran quan més gran és aquesta variació de la velocitat, pel que s’ha pensat que per reduir aquesta força G, durant 18 minuts, uns 1200 Km, l’acceleració seria moderada, la justa per no partir aquest problema. Per frenar, el mateix: durant 18 minuts es frenaria molt a poc a poc per reduir la sensació d’aquesta força.

Un darrer problema és l’econòmic. S’han calculat desenes de bilions d’euros per dur-lo a terme. Per veure fins a quin punt és monstruosa aquesta obra, la quantitat d’acer necessària per fabricar-lo seria la producció mundial d’un any sencer si es treballés les 24 hores del dia.

Quedaria també el problema del jet lag, que son desequilibris del rellotge biològic de la persona que el pateix degut als canvis horaris. El cos es pensa que ha de ser de nit quan encara és de dia, o a l’inrevés, produint trastorns com insomni, marejos i fins i tot, vòmits. Però aquest seria un problema menor si la recompensa és veure una òpera al teatre Metropolitan de Nova York… no?

Que tingueu bon viatge i ens retrobem a la tornada de vacances.

Els següent vídeo explica com seria aquesta idea.

 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/oLbDNO1z69w" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La classe de primer de batxillerat estava de viatge final de curs a París. Venien de Roma, i tenien previst anar a l’Òpera a veure Turandot de Puccini. A molts d’ells no els agradava la idea, preferien un concert de “DJ Peres”. Però hi havia un problema que no acabaven d’entendre: les entrades eren del teatre Metropolitan de Nova York, i això estava bastant lluny de París i feia falta només una hora per al començament.