«Vivim. Vivim. El que importa és que vivim i poc més importa que viure després d’haver abandonat la sagrada pàtria. El nostre tren ningú el mira amb compassió, però a nosaltres ens miren amb condescendència. Fugim, cap tribunal popular ens ha jutjat, ens jutja tothom, aquí i allà. El que sabíem de les nostres vides ha quedat enrere, ofegat sota una capa d’esdeveniments, res es pot saber ja mai més. Tampoc cal copsar ja res. Intentem comprendre lleis estrangeres. Ningú ens diu res, no se’ns explica res, ens demanen però no ens recullen, hem d’aparèixer, hem d’aparèixer aquí i després allà, però a quin país més acollidor que aquest, i no en coneixem cap d’aquesta mena, a quin país podem entrar? A cap. Amuntegats. Ens envien de tornada.» (Els Desemparats. Un drama dels refugiats, d’Elfriede Jelinek en traducció d’Àngel Ferrero. Tigre de paper, Manresa 2017, pàg. 21)
Així comença Els Desemparats. Un drama dels refugiats, de la premi Nobel Elfriede Jelinek (Mürzzuschlag, 1946) que acaba de publicar en català Tigre de paper, 2017. La traducció és d’Àngel Ferrero i s’inclou el pròleg de la periodista premianenca i exalumna Sara Montesinos (tot un orgull!), escrit poc després de retornar dels camps de refugiats a Grècia (Lesbos, Idomeni, Eko Station,…), on ha estat membre de la Comunitat Eko durant un any.
L’austríaca Elfriede Jelinek, guanyadora del Premi Nobel de Literatura el 2004, i abans el Premi Georg Büchner el 1998 i el Premi Frank Kafka el 2004, entre d’altres, és una de les veus més destacades de la literatura i teatre contemporanis en alemany, alhora coneguda pel seu activisme social i feminista i pel seu estil provocador i sarcàstic. Entre les seves novel·les més conegudes hi ha Les amants (1975), Els exclosos (1980) i La pianista (1983), adaptada al cinema per Michael Haneke l’any 2001.
Els Desemparats transcorre a Àustria, però s’adreça a tot Europa. És una denuncia de la hipocresia del discurs públic cap als refugiats en un món globalitzat on el capital financer és mòbil mentre les persones han de fer front a nombrosos obstacles socials. L’autora contrasta la desesperada situació material i legal dels refugiats amb la ràpida concessió de la ciutadania austríaca a la soprano russa Anna Netrebko (2006) i a la filla del president Boris Ieltsin, Tatyana Yumasheva (2009).
El 24 de novembre del 2012 un grup de demandants d’asil del centre de refugiats de Traiskirchen, a uns 20 quilòmetres de Viena, iniciava una marxa a la capital per reclamar una solució a la seva situació legal i en protesta per les condicions al centre. A l’arribada a la ciutat, els refugiats van decidir instal·lar un campament improvisat a la Sigmund-Freud-Platz, molt a prop de la Universitat de Viena i al davant mateix de l’Església votiva (Votivkirche), un dels símbols de la ciutat. El 18 de desembre, Dia Internacional de l’Immigrant, un grup d’una seixantena de refugiats va entrar a l’església per instal·lar-s’hi, al·legant la seva condició simbòlica d’«espai de protecció» i va demanar negociar al govern. Entre les seves reivindicacions figuraven l’assistència a tots els demandants d’asil, independentment del seu estatus legal, la llibertat per fixar el lloc de residència – la llei actual no ho permet– i el reconeixement dels motius socioeconòmics per a obtenir l’estatut de refugiat. L’endemà, un grup dels refugiats es va declarar en vaga de fam. El 21 de desembre es van iniciar les negociacions. El 28 de desembre, la policia va desallotjar per sorpresa el campament de la Sigmund-Freud-Platz. El 22 de gener del 2013, els refugiats abandonaven la vaga de fam, que van reprendre uns dies després. Aquests esdeveniments van inspirar Elfriede Jelinek per escriure Els desemparats. El text va ser escrit per a una producció que havia de realitzar Nicolas Stemann per al Festival de Viena de l’any 2013, però finalment no es va representar. Els desemparats és una mostra d’allò que s’ha anomenat teatre postdramàtic: l’autora no ofereix indicacions per a la representació, no es presenten els personatges i l’obra no es divideix en actes ni escenes. El desenvolupament de l’obra no és lineal ni s’ofereix cap cronologia, tampoc indicacions de temps i espai. L’obra es compon de 27 paràgrafs sense punts i apart i Jelinek no proporciona cap explicació sobre el perquè de la divisió. En suma, Els desemparats es caracteritza per allò mateix que va descriure el jurat del Premi Nobel de Literatura quan li va lliurar el guardó, el 2004: un «flux musical de veus i contraveus […] que, amb un extraordinari zel lingüístic, revelen l’absurd dels clixés de la societat i el seu poder subjugant»
Mai no és fàcil de llegir Elfriede Jelinek. A la punyent prosa de Els desemparats, construïda sobre capes de significat, hi podem trobar ben trenada la intertextualitat des dels textos clàssics teatrals – Les Suplicants del dramaturg grec Èsquil (525-456 aC)-, referències a la Bíblia, a l’Hiperió de Friedrich Hölderlin, Franz Schubert, Rainer Maria Rilke o L’ésser i el temps, de Martin Heidegger fins al llenguatge publicitari.
Per cert, quin és l’argument de la tragèdia d’Èsquil? Les Suplicants narra l’arribada de les danaides (Δαναΐδες), filles de Dànau, a Argos, fugint del casament forçat amb els fills del rei d’Egipte. A Argos, les danaides decideixen fer-se suplicants de Zeus i demanen refugi, assegurant fins i tot que se suïcidaren si no se’ls concedeix ja que temen ser forçades pels seus perseguidors i supliquen pel dret a no ser lliurades a qui elles no volen i a disposar del seu propi cos davant la violència masculina. Des de l’altar, expliquen al rei d’Argos, Pelasg (Πελασγός), com la seva genealogia remunta a Io, transformada en vedella per Zeus, arribà a la regió del delta del Nil, on engendrà Èpaf, el primer dels seus avantpassats. Èpaf fou pare de Líbia, i ella mare de Belos. Dànau i Egipte foren fills de Belos. Dànau tingué cinquanta filles, que són elles, les danaides, i Egipte, uns altres cinquanta fills, els seus pretendents. En sentir tot això, Pelasg valora la possibilitat d’entrar en guerra amb Egipte, si accepta les danaides, i decideix consultar-ho al poble, que decideix protegir-les, fins i tot després de l’arribada d’un emissari egipci reclamant que les hi lliurin. Pelasg s’hi nega i argumenta que el refugi és un deure envers els déus i els seus ciutadans, que així li ho han demanat.
Quins paral·lelismes, tot i que inversos, podem establir entre l’argument de Les Suplicants d’Èsquil, ser estranger en un país que no és hospitalari, i la situació actual dels refugiats, demandants d’asil a la rica Europa del segle XXI?
Jelinek, a més de l’episodi mític dels amors de Júpiter (Zeus, en grec) per Io, transformada en una vedella blanca per protegir-la de la gelosia de la seva esposa Juno (precisament d’aquí parteix l’episodi mític de Les Suplicants) també cita de Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi la narració de Júpiter transformat en un toro blanc que rapta a Tir la bella Europa i la porta a llom des de Fenícia fins a Creta, travessant el Mediterrani, mare nostrum dels romans.
Jelinek també agafa dels tràgics grecs estructures formals, com el cor i la figura individual del missatger o emissari, encarregat de pronunciar la lletania i descriure la situació dels refugiats i la seva fugida, sense representar-les i de vegades fins i tot l’emissari fa seva la perspectiva del públic al qual s’adreça.
Jelinek acaba així Els desemparats:
«Que se’ns faci justícia, preguem perquè això passi, que la meva pregària m’atorgui un salconduit, un destí, el guany d’un destí millor, però això no passarà. No passarà. No. Ni tan sols hi som. Hem arribat, però encara no hi som.» (Els Desemparats. Un drama dels refugiats, d’Elfriede Jelinek en traducció d’Àngel Ferrero. Tigre de paper, Manresa 2017, pàg. 104)
Scoop.it Lectura de Clàssics
