L’elegia grega (ἐλεγία) és un subgènere de la lírica, constava d’una sèrie indefinida de dístics, formats per un hexàmetre (sis peus mètrics) i un pentàmetre (cinc peus mètrics); és a dir, el seu metre és l’anomenat dístic elegíac. El dialecte en què foren escrites les elegies és, sobretot, el jònic. L’elegia i el iambe existiren des del segle VII aC. Les elegies més antigues eren de temàtica guerrera o política; però van anar tractant també temes filosòfics i morals i més tard, arribaran a tenir un caràcter eròtic i sentimental. En canvi, nosaltres associem l’elegia amb sentiments tristos, perquè té un caràcter trist; de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres. Més tard va derivar cap a temes més frívols (l’amor, la beguda, endevinalles, etc.). Alguns poetes grecs que conrearen l’elegia foren Tirteu, Mimnerm i d’altres…
Font: bibliografia de la pàgina.
L’elegia romana va rebre el nom de la seva antecessora, l’elegia grega. Els grecs tenien un ampli ventall temàtic, en contraposició pels romans l’elegia era purament eròtica. A partir de la monotemàtica de l’amor sorgeixen una sèrie de tòpics literaris:
- L’enamorat rebutjat i la porta tancada: Exculus amator et paraclausithyron. Els poetes, utilitzant el jo poètic ens explicaran el rebuig de la seva estimada, es trobaran davant d’una porta tancada. Es plantegen l’amor com un objectiu inassolible.
Tibul, Elegies 1, 2 , 5-14: “Per què a la meva amiga cruel guàrdia li ha estat imposada, / i la seva porta es clou amb ferms forrellat? / Porta d’un senyor intractable, que la pluja et flagel·li, / i que se’t clavin els llamps enviats per ordre de Júpiter! / Porta, que t’hagis d’obrir a mi sol, vençuda pels meus laments, / i que en obrir-te furtiva no ressonis quan giri el pern. / I si la meva follia et llençà cap insult, / perdona: que caigui aquell sobre el meu cap. / Més val que te’n recordis de tot allò bo que vaig dir-te / amb la veu suplicant, quan garlandes florides oferí a la teva llinda”.
Properci, Elegies 1, 16, 17-22: “Ai, porta més cruel inclús que la meva mestressa, / com és que calles per a mi tancada amb tan durs batents? / Per què no t’obres mai i dónes pas als meus amors, / i no ets capaç de respondre, commoguda, a les meves furtives súpliques? / No li serà al meu dolor atorgada cap fi, / i un son vergonyós hauré de dormir sota el teu tebi llindar?”.
- L’enamorat com a esclau: servitium amoris. El poeta es presenta davant la seva estimada com un esclau. La dona estimada és la domina (mestressa) i el poeta és un servus (esclau). No sempre aquesta esclavitud és imposada, l’esclavitud és volguda, és voluntària.
Corneli Gal, Elegies 6-9: “…Per fi les meves muses han fet un poema / que pugui jo cantar com digne de la meva mestressa (domina)”.
Tibul, Elegies 2, 4, 1-4: “Així veig per mi enllestit l’esclavatge (servitium) i una mestressa (dominam). / Ja em diu adéu aquella llibertat paterna, / però és dur l’esclavatge i em fermen amb cadenes, / i, dissortat de mi, l’Amor mai afluixa els meus lligams”.
Properci, Elegies 2, 4, 2: “Com és Bassus, que lloant-me tantes dones, / vols forçar-me a canviar i deixar la meva mestressa (domina)? / Per què no toleres que mentre jo visqui / dugui aquest esclavatge (servitio) a què estic acomodat?”.
- L’enamorat com a soldat: militia amoris. El poeta és també considerat un soldat, un soldat de l’amor.
Ovidi, Amors I, 9: “Tot enamorat és un soldat (militat) i té Cupido els seus campaments; / creu-me, Àtic, tot enamorat és un soldat. L’edat que és adequada a la guerra convé també a Venus: / maldestre és el soldat vell, maldestre l’amor senil. / Les energies que els generals demanen al soldat fort / les demana també la dona bonica al seu company de llit. / Ambdós vetllen la nit sencera, l’un i l’altre jeuen a terra: / l’un vigila els batents de la seva mestressa, l’altre els del seu comandant…”.
- L’enamorat com a malalt: morbus amoris. L’amant és també un malalt, que pateix la malaltia del morbus amoris, la medicina ho cura tot però, el que ell pateix no té cap mena de cura, només que el corresponguin.
Tibul, Elegies 2, 1, 57-58: “Tots els dolors humans cura la medicina tan sols / l’amor no estima el metge de la seva malaltia (morbi)”.
Properci, Elegies 1, 5, 27-28: “…atès que per la meva malaltia (mali) no hi ha medicina…”.
Ovidi, Metamorfosis I, 504-524: “Nimfa, et prego, filla de Peneu, resta! No et segueixo com enemic; / Nimfa, resta! Així l’anyella defuig del llop, així la cérvola el lleó, / així l’àliga, amb tremolosa ala, les colomes, / i cadascuna els seus enemics: però jo et segueixo per amor! / Pobre de mi! Temo que caiguis de cara o que les teves cames / que no mereixen mal notin els esbarzers i ser jo la causa del teu dolor! / Són aspres els indrets per què t’apresses: corre et prego / més a poc a poc, detén la fuga i més a poc a poc també et seguiré. / Però demana a qui enamores; no sóc un habitant de les muntanyes / ni sóc pastor, no guardo aquí vulgar / el bestiar i el ramat. Tu no saps, temerària, / de qui fuges, i és per això que fuges: a mi el país de Delfos / i Claros i Tènedos i el palau de Pàtara m’obeeixen; / Júpiter és el meu pare; a mi el passat, el futur/ i el present se’m revelen; gràcies a mi els poemes s’adiuen a la música. / Infalible és la meva fletxa, però més infal·lible és encara / aquella que em fereixi en el pit desocupat! / La medicina és invent meu i al món sencer com sanador / sóc invocat, i el poder de les herbes a mi és sotmès. / Ai de mi, perquè l’amor no es cura amb cap herba / ni serveixen a llur senyor les arts que a tots serveixen!”.
- L’enamorat dement: furor amoris. Serà un malalt mental. Amans / amens, l’enamorat dement. El poeta no sap el que diu, no està dins de les regles de l’elegia.
Tibul, Elegies 2, 6, 15-18: “Aspre Amor, tant de bo vegi jo trencats els teus dards, / les teves fletxes i, si fos possible, extintes les meves torxes! / Tu em turmentes, miserable de mi, tu m’obligues / a proferir imprecacions i, amb ment malaltissa (insana mente), a dir coses nefandes”.
- L’enamorat com a poeta. Ni l’esclau, ni el soldat, ni molt menys el malalt mental tenen drets jurídics. Se’ns presenta, doncs, un poeta marginat. La poesia està sempre dins d’aquest context elegíac, el poeta és marginat per ser poeta i és poeta per ser marginat.
Tibul, Elegies 2, 4, 19-20: “Busco un fàcil accés a la meva mestressa per mitjà dels meus poemes: / lluny d’aquí, Muses, si aquests de res em serveixen”.
Properci, Elegies 1, 8, 27-40: “Per més que li hagi fet grans presents, per més que li hagués de fer de més grans encara, / ella no fuig, avara, del meu si. / No pas amb or, no pas amb perles índies vaig poder / seduir-la, sinó amb l’obsequi del meu poema afalagador”.
Ovidi, Amors 2, 1, 17-22: “La meva amiga em tancà les portes! Amb Júpiter mateix vaig llençar-hi llamps; / el propi Júpiter del meu pensament caigué. Disculpa’m, Júpiter! De res em servien els teus projectils; / una porta tancada té un llamp més poderós que el teu. / Reprengué els meus afalacs les tendres elegís, els meus projectils; / i ablaniren portes dures toves paraules”.
- El poeta doctus. L’arma més poderosa per la seducció serà la pròpia poesia. Ell farà poesia per aconseguir el favor de la seva domina, és un joc literari. El gran tresor, la gran eina del poeta serà la seva poesia. De tant en tant, el poeta elegíac mostrarà el gran avantatge dels elogis de la poesia.
Ovidi, L’art d’enamorar 1, 1ss.: “Si en aquest poble hi ha qui no hagi après l’art d’enamorar, / llegeixi aquest poema i, un cop llegit que estimi / (…) L’experiència inspira aquesta obra: obeïu a aquest poeta expert. / Cantaré coses certes (…) / (…) Cantarem l’amor segur, i també el furtiu consentit, / i així contra el meu poema no hi haurà cap acusació”.
Ovidi, L’art d’enamorar 1, 459-60: “Aprèn, jovent romà, t’ho aconsello, les arts nobles / i no només defensar acusats tremolencs. / Igual que el poble, que el jutge sever i el senat escollit, / així, retuda a la teva eloqüència, se’t lliurarà la noia”.
Ovidi, Tristes 2, 207-212: “Malgrat que m’han perdut dues acusacions, un poema i una errada, / de la segona he de callar la culpa: / no sóc tan important per reobrir les teves ferides, Cèsar, / jo, per qui ja és prou que hagis patit una vegada. / Resta, doncs, la segona: per un poema vergonyós / hom m’acusa d’esdevenir el mestre de l’adulteri obscè”.
Ovidi, Tristes 2, 351-355: “No hi ha marit, ni que sigui de baixa classe, / que per culpa meva sigui pare dubtós. / Creu-me: els meus costums estan lluny del meu poema / -la meva vida és honesta; la meva Musa, juganera- / i la major part de la meva obra és mentida i ficció”.
Font: Conferència de llatí de la UB: L’art de la seducció en els poetes del cercle d’August. Dr. Javier Velaza Frías. Textos extrets de la mateixa conferència. Traducció: Dr. Javiez Velaza frías.
Scoop.it Lectura de Clàssics
