El primer estàsim de l’Antígona de Sòfocles

Alumnes i professors de la Universitat de Colúmbia Britànica van rodar a Grècia, a Galaxidi, un poblet pesquer vora a tocar de Delfos, aquesta pel·lícula (produïda per Mairin O’Hagan i Hallie Marshall, dirigida per Helen Eastman) amb la posada en escena del primer estàsim del cor πολλά τά δεινά de l’Antígona de Sòfocles versos 332-375.

ΧΟ. πολλά τά δεινά  κοὐδέν ἀν- [στρ. α
θρώπου δεινότερον πέλει·
τοῦτο καί πολιοῦ πέραν
πόντου χειμερίῳ νότῳ 335
χωρεῖ, περιβρυχίοισιν
περῶν ὑπ ̓ οἴδμασιν, θεῶν
τε τάν ὑπερτάταν, Γᾶν
ἄφθιτον, ἀκαμάταν ἀποτρύεται,
ἰλλομένων ἀρότρων ἔτος εἰς ἔτος, 340
ἱππείῳ γένει πολεύων.
κουφονόων τε φῦλον ὀρ- [ἀντ. α
νίθων ἀμφιβαλών ἄγει
καί θηρῶν ἀγρίων ἔθνη
πόντου τ ̓ εἰναλίαν φύσιν 345
σπείραισι δικτυοκλώστοις,
περιφραδής ἀνήρ· κρατεῖ
δέ μηχαναῖς ἀγραύλου
θηρός ὀρεσσιβάτα, λασιαύχενά θ ̓ 350
ἵππον ὑπάξεται ἀμφί λοφον ζυγόν
οὔρειόν τ ̓ ἀκμῆτα ταῦρον.
καί φθέγμα καί ἀνεμόεν [στρ. β
φρόνημα καί ἀστυνόμους
ὀργάς ἐδιδάξατο καί δυσαύλων 355
πάγων ὑπαίθρεια καί
δύσομβρα φεύγειν βέλη
παντοπόρος· ἄπορος ἐπ ̓ οὐδέν ἔρχεται 360
τό μέλλον· Ἅιδα μόνον
φεῦξιν οὐκ ἐπάξεται·
νόσων δ ̓ ἀμηχάνων φυγάς
ξυμπέφρασται.
σοφόν τι τό μηχανόεν [ἀντ. β
τέχνας ὑπέρ ἐλπίδ ̓ ἔχων 365
τοτέ μέν κακόν, ἄλλοτ ̓ ἐπ ̓ ἐσθλόν ἕρπει,
νόμους περαίρων χθονός
θεῶν τ ̓ ἔνορκον δίκαν
ὑψίπολις· ἄπολις ὅτῳ τό μή καλόν 370
ξύνεστι τόλμας χάριν.
μήτ ̓ ἐμοί παρέστιος
γένοιτο μήτ ̓ ἴσον φρονῶν
ὃς τάδ ̓ ἔρδει. 375

El Cor.— Hi ha moltes meravelles, i no n’hi ha de més gran que l’home. Ell, fins enllà de la canuda mar alta, amb el llebeig tempestuós fa via, en el buit de les aigües inflades que entorn s’apregonen; i de les divinitats, la suprema, la terra inconsumible, infatigable, és ell que la turmenta, amb l’anar i venir de les relles d’any en any, quan la gira amb la força de l’eguina nissaga.

I la tribu dels ocells de cor lleuger, i les hordes de les bèsties salvatges, i la marina gernació del pèlag, tot, insidiant, ho captura, dins els torterols de la xarxa teixida, l’home inventiu. Domina també amb els seus ginys el feréstec animal muntanyà; i el cavall de pelut bescoll, el menarà sota un jou que la tossa li volta, i així mateix l’infatigable brau de la serra.

I la paraula, i el pensament que és com un vent, i l’impuls d’habitar ciutats, tot això, s’ho ha ensenyat ell mateix; com a defugir els trets dels glaços, incòmodes per al qui dorm al ras, i els de les males pluges, amb recursos per a tot: sense recursos, no s’aventura a res del futur; només de la mort no es procurarà una fugida; però de les malalties intractables, ha imaginat com evadir-se’n.

Tenint, en la inventiva d’art, un saber que supera tota esperança, adés cap al mal, adés cap al bé camina. Fent una part a les lleis del país i a la justícia fundada en els juraments dels déus, ocuparà el cim de la pàtria; s’exclou de la pàtria el qui s’acompanya del crim per bravata. Que no s’assegui a la meva llar ni amb mi tingui un pensament igual, el qui obra d’aquesta manera!

(Traducció en prosa de Carles Riba, Antígona, pàgs. 136-137 Bernat Metge Essencial)

Alumnes de grec i de literatura universal, que heu llegit l’Antígona de Sòfocles en la traducció en prosa de Carles Riba, què n’opineu?

Per què creieu que els alumnes i professors de la Universitat de Colúmbia Britànica han triat aquest fragment de l’Antígona?

Creieu que aquest himne que entona el cor és una visió pessimista de la cultura?…