No us perdeu Troianes 15!

Troianes 15 posa en escena Les troianes de Jean-Paul Sartre,  una versió lliure de Les Troianes (Τρωάδες) d’Eurípides que en el segle V aC ja és una obra antibel·licista, una tragèdia pacifista en què, tot criticant l’imperialisme atenès, el mite de la guerra de Troia esdevé un al·legat contra la violació dels drets humans, sobretot dels nens i de les dones; però no és fins ara fa quinze anys, el 31 d’octubre de l’any 2000, quan  el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 1325 on, per primera vegada, es reconeix l’impacte dels conflictes armats sobre les dones i la importància de la seva participació en els processos de pau. Amb motiu dels 15 anys de l’aplicació d’aquesta resolució,  l’Agència Catalana de Cooperació ha posat en marxa la campanya de sensibilització “#DONAVEU1325”  amb la voluntat d’incentivar el debat sobre la situació actual de les dones en situacions de conflictes armats i implicar la ciutadania en la difusió de la 1325, a través de les xarxes socials, per continuar progressant en el camí de la igualtat i la justícia.

Hècuba “Anna Estrada” a Troianes 15

Troianes 15 fa reflexionar sobre el paper de les dones en els conflictes armats: segrestades i violades, humiliades i sense veu. “Tot home assenyat ha d’evitar la guerra” diu Cassandra. Presenta la dona com a botí de guerra, sotmesa al destí del vencedor, tan perjudicat per l’horror i la cruesa de la guerra com el vençut perquè en les guerres, com diu Eurípides, no hi ha mai vencedors. Així les dones de Troia són humiliades, obligades a deixar la seva terra, silenciades i sortejades entre els cabdills grecs com a esclaves i concubines: Cassandra, Andròmaca, Hècuba… no tenen veu, no tenen elecció i Menelau està disposat a perdonar la seva esposa Hèlena, origen del conflicte. Quin sentit han tingut deu anys de guerres i la mort de tants guerrers? El petit Astíanax, fill d’Hèctor i d’Andròmaca, també és, com tots els nens i nenes en els conflictes armats, víctima de la guerra, a instàncies d’Ulisses mor perquè no es pugui venjar.

De ben segur, recordeu la pel·lícula Les troianes (1971) de Michael Cacoyannis, amb Vanessa Redgrave, Katharine Hepburn, Irene Papas i Geneviève Bujold, entre d’altres? Colpidora, veritat! Pacifista!…

Ahir a la tarda, animada per la Mercè Otero i la Coloma Jofre, vaig anar al Teatre Akadèmia de Barcelona (encara teniu temps fins el 8 de novembre) a veure Troianes 15 de Jean-Paul Sartre, traduïda per Manuel de Pedrolo i dirigida per Anna Estrada, una coproducció de La Pell i Vania Produccions. Subscrit plenament les 8 raons per no perdre’s Troianes 15 de Montse Barderi i no entenc per què la premsa, que contínuament es fa ressò de les atrocitats i de la barbàrie de les guerres actuals en què sistemàticament s’humilia, es viola i se silencia les dones i les nenes (val a recordar, entre molts altres casos,  les 270 nenes segrestades a Nigèria per la milícia islamista Boko Haram) no dóna veu a Troianes 15, estrenada a la Vil·la dels Munts, tot i que el text de Manuel de Pedrolo de Les Troianes de Jean-Paul Sartre és magnífic, els actors i (Ramon Bonvehí i David Ortega) i les actrius (Queralt Casayas, Anna Estrada, Magda Puig i Lavinia Vila) en fan una magistral interpretació i sobretot cal destacar-ne els ràpids i punyents  moviments de les quatre actrius i el sentit plany d’Andròmaca. La colpidora veu  com a Posidó de Lluís Soler que també n’ha fet l’adaptació lingüística. Aquesta tragèdia, tot i que està ubicada al final de la guerra de Troia, tracta sobre els estralls de la guerra en les dones i els infants; és atemporal i no ha perdut malauradament la seva vigència. Per què no interessa? Per què no se’n parla? Per què algun dia, en un teatre tan petit, no hi havia prou quòrum d’espectadors per fer-ne la representació? Per què les entrades no estan ja exhaurides? Per què no fan funcions de tarda per a un públic de batxillerat? …

Potser una resposta a les meves preguntes és una altra pregunta de resposta esfereïdora: Coneix avui el públic la història de la guerra de Troia que forma part del cicle troià tal com es coneixia a l’època de Sartre, quan per primer cop la va presentar a Paris l’any 1965, amb la presència de la guerra d’Argèlia i el record encara viu de la segona guerra mundial? Aleshores no calia explicar res, tothom coneixia la història de la guerra de Troia i el públic gaudia de la interpretació i de la posada en escena, ara patim la manca de formació humanística, la manca d’estudiar mitologia, literatura grega, la manca d’HUMANITATS…

Llegim els clàssics! Aneu a veure Troianes 15! Queden encara entrades!