Llucià i les Converses de meuques

Ben segur que ja en sabeu molt sobre Llucià la seva vida i la seva obra, per tant, no m’entretindré explicant-vos-la.

El llibre del que vull parlar-vos és Converses de meuques, traduït a càrrec de Sergi Grau i publicat a Adesiara. Com bé sabeu, Llucià de Samòsata era un rètor professional de paraula mordaç i mentalitat provocadora i que destacà entre els membres de la Segona Sofística, un moviment aparegut a finals del segle I d. C., durant el segle II, III i IV fins ben entrat el segle V, que va despuntar dins de l’anomenat Hel·lenisme un renaixement de la Retòrica grega denominat Segona sofística per un dels seus membres, Filòstrat. Tot i això, la biografia de Llucià no figura en les Vides dels sofistes, ja que podríem considerar que aquest era un rebel de l’època amb un caràcter peculiar difícil de classificar fins i tot per als seus contemporanis. Molts autors han volgut veure una mena de revenja dels seus companys d’ofici sofístic pel fet que va renegar dels rètors i fins va atacar-los en alguns opuscles.

Pel que fa la seva obra, trobem una forta originalitat per part de l’autor a l’hora de combinar gèneres literaris que fins llavors havien restat clarament independents i diferenciats, com el diàleg d’origen filosòfic i la comèdia, per tal de crear una nova forma literària. També va fer adaptacions d’un gènere anterior a fi de crear-ne un altre i això és un estímul que fa avançar els gèneres literaris en totes les èpoques transformant-los en quelcom innovador. Per tant, veiem que es tracta d’un corpus molt ampli i sobretot molt variat, en el qual es fa difícil establir algun criteri d’ordenació universalment acceptable, hi ha crítics que han intentat classificar-lo per temes, d’acord amb la presència de recursos retòrics, per la seva tendència cínica, per la forma, i fins i tot per l’ús del pseudònim Licini, però actualment s’imposa la classificació segons uns criteris cronològics més o menys admesos.

Pel que fa les meuques, tots coneixem aquesta professió que a més es reconeguda com l’ofici més antic del món. La societat grega com bé sabem era profundament androcèntrica i trobem que la funció sexual de la dona queda definida sense escarafalls en un passatge del Contra Neera de Demòstenes:  “Tenim les meuques per al plaer, les concubines per a la cura quotidiana del cos, les esposes perquè infantin fills legítims i custodiïn el que hi ha dins la llar d’una manera digna de confiança.”

Uns quants segles més tard i en sòl romà, veiem canvis en la manera de viure i dur a terme les pràctiques sexuals per part dels ciutadans, com podeu trobar al meu bloc El Sexe a Roma. A part del famós autor Ovidi que amb la seva obra Ars Amandi ens dóna totes les claus necessàries per seduir i fer l’amor, Lucreci reflexiona sobre la forma de fer l’amor amb la pròpia esposa, i ho compara amb allò que hom acostuma a fer amb una meuca:

“I com el suau plaer hom procuri,

també això té moltíssima importància: perquè, a la manera de les feres

i tal com ho fan els quadrúpedes, la majoria opina

que les mullers conceben millor, per tal com així els seus llocs poden absorbir,

amb els pits cap avall i els malucs alçats, l’esperma;

no serveixen per a res a les mullers els moviments lascius;

car la muller es guarda de concebre i s’hi resisteix

si ella mateixa amb les natges segueix, delitosa, el plaer del seu home

i mou onades amb el pit completament desmanegat

aparta llavors el solc del punt correcte del camí

de la rella, i desvia del seu lloc el git de l’esperma.

Precisament per això les meuques solen bellugar-se,

no fos cas que les omplissin sovint i quedessin prenyades,

i per tal que al mateix temps el plaer sigui més agradós als homes,

quelcom que a les nostres esposes no sembla que els calgui gens.”

Tot i que aquesta descripció pretén ser una mena de tractat de fecunditat epicuri, és evident que es deu assemblar força a la realitat del pensament de l’època, en què a l’esposa legítima li és negat el gaudi de l’acte sexual.

Seguint amb les prostitutes, a la Grècia clàssica les prostitutes poden ser de dues menes segons la posició social. Les de nivell més baix, anomenades πόρναι, eren habitualment estrangeres explotades per algun ciutadà, que exercien l’ofici en condicions molt precàries a prostíbuls miserables o en tuguris portuaris. La legislació grega no sols permetia l’existència d’aquestes cases, sinó que l’animava i l’encoratjava, convençuts que d’aquesta manera s’evitaven mals majors per al bon ordre social, com ara que els joves es desfoguessin de les seves ardors sexuals amb noies lliures o dones casades. Aquesta situació és ben semblant a un problema que vivim actualment que és el comerç sexual. Tots em sentit per la televisió o hem llegit al diari com molts proxenetes porten a dones de països estrangers prometent un treball digne i un bon sou a les mateixes que finalment exerciran la prostitució. El gran legislador àtic Soló sembla que va ser el primer a considerar els beneficis d’obrir bordells, segons informa el poeta còmic Filèmon:

“Vas trobar una llei per a tots els homes, Soló;

perquè diuen que fores el primer a veure en això,

per Zeus, una cosa beneficiosa i saludable per al poble,

i és escaient que ho digui, Soló:

en veure la nostra ciutat atapeïda de nois

que patien les urgències de la naturalesa

i s’extraviaven on no és decorós de fer-ho,

va comprar dones i va disposar-les arreu,

que eren públiques i estaven ben preparades.”

En una altra posició social se situen les meuques que apareixen en aquestes Converses, anomenades en grec ἑταίρα, és a dir, “amigues” o “companyes”, com si fossin al mateix nivell que els amics que es reuneixen per banquetejar. Un ciutadà respectable no acudia als bordells, sinó que sol·licitava els serveis d’aquestes altres meuques de categoria superior. Sovint aquestes meuques eren propietat d’algú que les llogava per ballar o tocar la cítara o la flauta en els banquets, o bé per posar-les a la disposició d’algun ciutadà per a un període de temps. També n’hi havia altres que exercien l’ofici pel seu compte, que vivien en una casa pròpia, amb altres companyes de professió, o bé a casa de la seva mare que feia de madameLes meuques que trobarem a aquesta obra pertanyen a aquesta darrera categoria, els grecs cercaven en elles no solament la satisfacció més evident del desig sexual, sinó també altres plaers, de caire intel·lectual, que aquestes meuques refinades i educades en la dansa i la música, hàbils també per a la conversa, podien proporcionar-los. Al cim d’aquesta posició trobem algunes prostitutes que han sabut fer carrera i han esdevingut riques i poderoses.

Tanmateix, no devien mancar els joves que s’enamoraven perdudament d’alguna meuca i dilapidaven tota la fortuna familiar per gaudir-ne de manera exclusiva, ni tampoc devien faltar, a l’inrevés, les meuques que s’enamoraven del seu client i deixaven perdre llavors el negoci que podien fer.

A continuació us deixo un fragment del text en grec d’una conversa entre Clonària i Leena perquè el traduïu.  Podeu escollir entre qualsevol de les intervencions de Clonària.

ΚΛΩΝΑΡΙΟΝ ΚΑΙ ΛΕΑΙΝΑ

5.1.1
{ΚΛΩΝΑΡΙΟΝ}
5.1.1
Καινὰ περὶ σοῦ ἀκούομεν, ὦ Λέαινα, τὴν Λεσβίαν Μέγιλλαν τὴν πλουσίαν ἐρᾶν σου ὥσπερ ἄνδρα καὶ συνεῖναι ὑμᾶς οὐκ οἶδ’ ὅ τι ποιούσας μετ’ ἀλλήλων. τί τοῦτο; ἠρυθρίασας; ἀλλ’ εἰπὲ εἰ ἀληθῆ ταῦτά ἐστιν.
5.1.5
{ΛΕΑΙΝΑ}
Ἀληθῆ, ὦ Κλωνάριον· αἰσχύνομαι δέ, ἀλλόκοτον γάρ τί ἐστι.
5.1.7
{ΚΛΩΝΑΡΙΟΝ}
Πρὸς τῆς κουροτρόφου τί τὸ πρᾶγμα, ἢ τί βούλεται ἡ γυνή; τί δὲ καὶ πράττετε, ὅταν συνῆτε; ὁρᾷς; οὐ φιλεῖς με· οὐ γὰρ ἂν ἀπεκρύπτου τὰ τοιαῦτα.
5.1.11
{ΛΕΑΙΝΑ}
Φιλῶ μέν σε, εἰ καί τινα ἄλλην. ἡ γυνὴ δὲ δεινῶς ἀνδρική ἐστιν.
5.1.13
{ΚΛΩΝΑΡΙΟΝ}
5.2.1
Οὐ μανθάνω ὅ τι καὶ λέγεις, εἰ μή τις ἑταιρίστρια τυγχάνει οὖσα· τοιαύτας γὰρ ἐν Λέσβῳ λέγουσι γυναῖκας ἀρρενωπούς, ὑπ’ ἀνδρῶν μὲν οὐκ ἐθελούσας αὐτὸ πάσχειν, γυναιξὶ δὲ αὐτὰς πλησιαζούσας ὥσπερ ἄνδρας.
5.2.5
{ΛΕΑΙΝΑ}
Τοιοῦτόν τι.
5.2.6
{ΚΛΩΝΑΡΙΟΝ}
Οὐκοῦν, ὦ Λέαινα, τοῦτο αὐτὸ καὶ διήγησαι, ὅπως μὲν ἐπείρα τὸ πρῶτον, ὅπως δὲ καὶ σὺ συνεπείσθης καὶ τὰ μετὰ ταῦτα.

Si teniu ocasió, tal com va succeir a la IX Magna Celebratio, d’anar a veure al teatre Converses de meuques amb dramatúrgia de Jordi Lara, no us ho perdeu.Les actrius Gisela Figueras i Elisenda Rué plantegen vuit situacions en què les meretrius gregues sortegen amb astúcia el seu dia a dia. Com bé veieu, els textos de l’obra creats en el segle II evidencien que, en les coses essencials, l’ésser humà no ha canviat gaire.

Imatge de previsualització de YouTube

Alma Bergel

2 BAT Grec

Aquest article s'ha publicat dins de Actualitat, Comèdia, General, Selecció de textos i etiquetat amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Llucià i les Converses de meuques

  1. Molt bona feina, Alma. Crec que seràs molt bona reportera!

  2. Retroenllaç: Llucià i les Converses de meuques | Lite...

  3. Retroenllaç: Llucià i les Converses de meuques | OPVS...

  4. almabergel diu:

    XAIPETE!!

    Espero que gaudiu del meu apunt tal i com he gaudit jo fent-lo, a més espero que os animeu a fer la traducció ja ambdues meuques tenen una conversa una mica pujada de to sobre un tema sexual molt peculiar, gaudiu traduint!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *