La historiografia prové del terme historiògraf en grec ἱστοριογράφος, a partir de ἱστορία “història” i γράφος, de l’arrel de γράφειν “escriure”: “el que escriu, o descriu, la Història”. És un gènere literari on un escriptor, la majoria de vegades historiador, escriu sobre un fet determinat de la història amb la finalitat que no s’oblidi i pervisqui.
S’entén per historiografia grega, aquella realitzada a l’Antiga Grècia des del segle V a.C fins al segle IV d.C. La seva finalitat era la descripció de llocs coneguts (amb el temps acabà generant la geografia) i la narració de guerres. La història va néixer a Jònia.
Des de Ciceró es considera Heròdot d’Halicarnàs (Ἡρόδοτος Ἁλικαρνᾱσσεύς) el pare de la història. Aquest va concebre la seva història com un mitjà d’evitar oblidar allò que mereixia ser recordat. Tucídides (Θουκυδίδης) va establir posteriorment la base racional i metodològica d’una historiografia, que anteriorment es basava en l’explicació de mites. Anteriorment, el logògraf Hecateu de Milet que va viure cal al 500 aC, ja havia intentat separar la història del sobrenatural (mitologia) de la història real.
Heròdot al Parlament de Viena
En els orígens de la historiografia era gairebé obligat l’ús de fonts orals, ja que a diferència dels historiadors actuals, que es basen sobretot en la investigació de textos , els grecs antics no disposaven la majoria de les vegades de suficient material arxivístic o bibliogràfic. No obstant això, quan ja sí que era possible treballar amb els fons de les biblioteques, els historiadors van seguir preferint la tradició oral; i fins i tot van criticar als que només treballaven amb fonts escrites com, per exemple, Timeu. A més, cal tenir en compte que els grecs no solien conèixer llengües bàrbares, per tant, Heròdot no podia entendre per si mateix les cròniques orientals. És per això que els historiadors solien buscar diferents versions per part de diferents testimonis, per assegurar-se que la informació que escriurien no era errònia. A més, historiadors com Tucídides o Xenofont d’Atenes es van basar en la seva memòria en descriure fets en els quals van participar. Tucídides per exemple, va participar en la guerra del Peloponès per això va escriure “Història de la guerra del Peloponès” i vol que la seva obra sigui una adquisició per sempre κτῆμά τε ἐς αἰεὶ.
Tucídides al Parlament de Viena
A l’època hel·lenística, s’esdevé una història amb estil de tragèdia, un exemple seria Apol·lodor d’Atenes. En època romana, van ser representants de la historiografia Polibi de Megalòpolis, Arrià i Dió Cassi.
El tema central de la historiografia grega va ser la guerra, doncs era molt quotidià que es produïssin guerres en aquella època, encara que també van parlar d’història constitucional, tràgica, biografies i fins i tot etnografia. L’elecció de tema es fonamentava en el valor dels esdeveniments succeïts i en la informació disponible. Per exemple, per a Heròdot un fet històric tenia aquest valor si no s’havia de deixar que fos oblidat. Tucídides per la seva banda va triar la guerra del Peloponès com a tema central de la seva obra pel motiu obvi de considerar-lo el punt àlgid de la història que va viure. No obstant això, dins d’aquest gran tema va haver de triar constantment entre temes menors amb absoluta arbitrarietat.
La historiografia grega és majoritàriament contemporània, és a dir, tracta de la mateixa època en què vivien els historiadors. Això s’explica perquè hi havia més informació sobre temes propers en el temps, sobretot hi havia més testimonis orals, preferint aquestes fonts sobre les escrites. Els mateixos historiadors consideraven més fiables les obres que tractaven sobre el contemporani. A més, la història antiga grega semblava molt minsa al costat de l’egípcia per exemple. En qualsevol cas, el que el mateix historiador vivia el considerava com un moment únic i clau en la història, ja sigui la guerra del Peloponès o l’expansió romana. Heròdot va elegir les guerres mèdiques (“Nou llibres de la història”) i va considerar que les causes varen ser mítiques. En canvi, Tucídides va deixar de banda les interpretacions mítiques i es va centrar en causes més profundes i verdaderes.
En general, els autors grecs van considerar els temes econòmico-socials de menor interès que els polítics-militars. Existien breus i superficials mencions a temes econòmics, però mai no els van considerar rellevants. Aquesta manca d’interès es veu reflectida en la pràctica per la falta d’estadístiques econòmiques en la antiguitat. En quant a l’estudi de la societat, també va ser pobre i considerada de poca importància. Fins i tot es considerava degradant parlar sobre les classes més pobres. A Grècia l’únic autor rellevant que va recollir informació sobre la societat va ser el filòsof Aristòtil.
En general, la historiografia parlava sobre fets de les diferents regions de Grècia. Tot i així, alguns autos van escriure obres situades a altres llocs, com Heròdot que va parlar de la història de Pèrsia i d’Egipte. A mitjans del període hel·lenístic, Grècia va deixar de ser el tema cabdal, i el seu lloc el va ocupar Roma. Autors com Timeu o Polibi en van parlar.
Abans dels historiadors hi havia els cronistes locals, que narraven la història de les seves regions. Era una forma d’exacerbar l’orgull local, i per tant els fets estaven una mica distorsionats pels cronistes, els més famosos van ser els atidògrafs (parlaven sobre la regió d’Àtica).
Pel que fa a les característiques principals, són l’objectivitat i la rigurositat (tot i que hi havia alguns autors que feien comentaris personals, o que fins i tot s’inventaven algun fet). La historiografia era un gènere escrit en prosa. En aquesta època no existien llibres com en l’actualitat, per tant s’escrivia sobre papir que s’emmagatzemava en rotllos. La lectura era difícil ja que no marcaven ni els començaments de capítol ni paràgrafs i, en general, no hi havia separació entre les paraules. Com que cada obra es copiava a mà no existia una gran disponibilitat dels textos historiogràfics.
Pel que fa a l’estructura, en primer lloc, hi havia un proemi autobiogràfic on es destacava la importància del fet a tractar. Aquest proemi apareix ja en Hecateu de Milet. En segon lloc, s’establia la metodologia històrica, explicant l’autor les seves fonts i quins passos seguiria per explicar la seva història . En tercer lloc, s’explicava el fet, en parts narratives i discursives. Aquests discursos són en general invenció dels autors, encara que s’atenien al sentit original.
Els historiadors grecs no obtenien cap benefici en la seva feina. La majoria eren expatriats o exiliats, com ara Tucídides d’Atenes o Heròdot d’Halicarnàs, la qual cosa contrasta amb la posició dels historiadors romans, que formaven part de l’elit dominant. No obstant això, aquesta situació donava més llibertat de crítica als autors grecs, donant-se pocs casos de persecucions. El més conegut és el de Calístenes, que va ser manat executar per conjurar contra Alexandre el Gran.
La historiografia va entrar en decadència al segle IV d.C. L’últim historiador de la Grècia antiga va ser Zòsim.
Andrea Balart i Irina Balart
2n Batx C Grec
Scoop.it Lectura de Clàssics
Retroenllaç: La historiografia grega | OPVS CHIRONIS | Scoo...
Retroenllaç: La historiografia grega | TABELLAE MAGISTRI | ...
Retroenllaç: La historiografia grega | Griego clásico...
Moltes felicitats bessones per aquest interessant article!
La veritat és que és veritat això que els historiadors grecs només escrivien sobre la guerra i a partir d’aquí desenvolupaven els temes que volien tractar. En totes les històries analitzades a classe, el rerefons històric sempre ha estat un conflicte bèl·lic independentment del tema que es tractés en la història en qüestió. En les històries gairebé mai es parlen de temes econòmics, socials o culturals. Però potser per ells, no els hi era interessant fer-ho.
Salutacions!
Salve!
Molt bon apunt noies, molt interessant.
En el món antic la historiografia (ιστορία, Història i γράφος, de l’arrel de γράφειν, escriure: el que escriu, o descriu, la Història) no era una ciència sinó un gènere literari, escrit en prosa, que té com a finalitat narrar els fets reals succeïts en el passat.
– Heròdot d’Halicarnàs: Ἡρόδοτος Ἁλικαρνᾱσσεύς (490aC- 425 aC) va ser considerat, “el pare de la història”, perquè va ser el primer que va crear una història general. La seva obra, titulada Història, consisteix en una investigació de les causes i el desenvolupament de les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, des del passat llunyà al pròxim.
En quant la seva metodologia històrica, primerament obté les dades des d’una observació personal dels fets [ὄψις (esguard)] primerament fa la descripció geogràfica d’un país i en segon lloc fa la descripció dels costums del poble establert en el país en qüestió. Un altre mitjà d’Heròdot és [ἱστορίη (la recerca)] l’obtenció de dades a partir de fonts escrites ( la informació dels poetes, estatals, dels oracles, dels logògrafs…) i orals (inscripcions gregues i d’altres llengües). Finalment, Heròdot completa la seva metodologia amb consideracions personals [γνῶμαι (opinions)].
Una de les característiques de l’historiador, és la d’explicar els fets socio-polítics a partir de motivacions purament personals. Heròdot sol adoptar una actitud crítica davant d’aquells testimonis que, segons el seu parer, donen informacions errònies, per tant era conscient del caràcter parcial dels seus informadors, per això tendeix a presentar sobre un mateix personatge o succés versions diferents.
Com que l’obra d’Heròdot és fonamentalment una història de tradició oral sobre el passat, a diferència de la història política del present que va crear Tucídides, els testimonis orals van ser molt importants per a la recopilació de dades, però no sol dir el nom dels seus informadors.
– Tucídides: Θουκυδίδης (460/455 aC.- 399/396 aC) va centrar-se a narrar un fet contemporani en la seva Història de la guerra del Peloponnès, va esforçar-se per esbrinar, d’una manera nova i racional, les causes i els efectes de la guerra entre els atenesos i els espartans, en la qual ell mateix havia participat. Va anar més enllà que Heròdot i va diferenciar entre les causes i els pretextos. Igual que Heròdot, per a Tucídides, els esdeveniments militars i polítics destacaran com a tema principal de la historiografia. Tucídides no va poder acabar la seva obra i narrar fins al final de la guerra.
Es proposa la recerca de la veritat i critica qui accepta la tradició oral sense comprovació. Desitja que la seva història sigui útil per als que busquen la veritat sobre el que ha succeït i succeirà d’acord amb l’ésser humà. Sap que està escrivint una possessió eterna. Desitja escriure la veritat de manera senzilla i imparcial.
Per tant, podem veure diferències entre Heròdot i Tucídides:
L’un es mou en un terreny èpic i religiós, li agraden els llargs discursos i les informacions obtingudes per via oral; l’altre és aliè a tota especulació religiosa i prescindeix de tot allò que no és absolutament segur.
Tucídides es concentra en la història política, la guerra entaulada entre Atenes i Esparta. Es consagra a l’estudi de les causes i efectes de la confrontació, guiat per l’esperit científic d’alta racionalitat.
-Xenofont: Ξενοφῶν va narrar els últims anys del conflicte. A les Hel·lèniques va continuar narrant la història allà on la va deixar Tucídides però sense el rigor històric del seu antecessor. Xenofont, aristòcrata atenès (430-354 a.C.), va ser deixeble de Sòcrates, filòsof grec considerat el fundador de la filosofia occidental, del qual només ens n’ha arribat informació per mitjà dels seus deixebles, especialment dels diàlegs de Plató.
El conjunt de la seva obra és molt variada: va escriure tractats filosòfics, polítics (partidari de l’oligarquia), econòmics, històrics i també llibres sobre els seus records.
Retroenllaç: La historiografia grega | Post nubila, clarior ...
Xaipete!
Molt bon apunt!
La historiografia va ser un gènere literari, escrit en prosa, que tenia com a finalitat narrar els fets reals passats anteriorment.
– Heròdot d’Halicarnàs: (490aC- 425 aC) va ser considerat, “el pare de la història”, perquè va ser el primer que va crear una història general. La seva obra: Història, consisteix en una investigació de les causes i el desenvolupament de les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, des del passat llunyà al pròxim.
El seu métode històric es analitzar les dades obtingudes des d’una observació personal dels fets que van succeïr i fan la descripició geogràfica i després fa la descripció dels costums del poble o país.
. Heròdot sol adoptar una actitud crítica davant d’aquells testimonis que donen informacions errònies, per tant era conscient del caràcter parcial dels seus informadors, per això tendeix a presentar sobre un mateix personatge o succés versions diferents.
– Tucídides: (460/455 aC.- 399/396 aC) va centrar-se a narrar un fet contemporani en la seva Història de la guerra del Peloponnès,va intentar trobar les causes i els efectes de la guerra entre els atenesos i els espartans, en la qual ell també hi va participat.
Diferències entre Heròdot i Tucídides:
Un es mou en un terreny èpic i religiós, li agraden els llargs discursos i les informacions obtingudes per via oral; l’altre és aliè a tota especulació religiosa i prescindeix de tot allò que no és absolutament segur.
Tucídides es concentra en la història política, la guerra entre Atenes i Esparta. Es consagra a l’estudi de les causes i efectes de la confrontació, guiat per l’esperit científic d’alta racionalitat.
-Xenofont: va narrar els últims anys del conflicte. A les Hel·lèniques va continuar narrant la història allà on la va deixar Tucídides però sense el rigor històric del seu antecessor. Xenofont, aristòcrata atenès (430-354 a.C.), va ser deixeble de Sòcrates, filòsof grec considerat el fundador de la filosofia occidental, del qual només ens n’ha arribat informació per mitjà dels seus deixebles, especialment dels diàlegs de Plató.
El conjunt de la seva obra és molt variada: va escriure tractats filosòfics, polítics (partidari de l’oligarquia), econòmics, històrics i també llibres sobre els seus records.
Χαιρε!
La historiografia a Grecia es redactava principalment en època contemporania, és a dir, els historiadors escrivien la historia més recent ja que no hi havia gaire constancia de documents escrits que expliquessin la història més antiga de manera que els escriptors descrivien la seva època ja que n’eren particips i hi podien trobar testimonis en vida, fet que els donava més seguretat al considerar verdader tot el que escrivien. Encara així, en els documents que han arribat als nostres temps els fets historics estàn barrejats amb mites.
Ja que els grecs no disponien de dades econòmiques fiables, la historiografia grega es centrava principalment en la narració de les guerres que es produiren en l’època.
La historiografia és el registre escrit de la història, la memòria fixada per la pròpia humanitat amb l’escriptura del seu propi passat.
Els primers cronistes grecs, que es van interessar sobretot en els mites sobre els orígens (els logògrafs), narraven els esdeveniments. La seva narració podia recolzar-se en escrits, com era el cas d’Hecateu de Milet. En el segle V aC, Heròdot d’Halicarnàs es diferencia d’ells per la seva voluntat de distingir la veritat de la falsedat. Tucídides va escriure Història de la guerra del Peloponnès, la primera verdadera obra historiogràfica.
Els continuadors del nou gènere literari d’Heròdot i Tucídides van ser molt nombrosos a la Grècia Antiga i poden comptar-se entre ells Xenofont, Posidoni, Ctèsies de Cnidos, Apolodor d’Àrtemis, Apolodor d’Atenes, Aristóbul de Casandrea…
Χαιρε!
En l’Antiga Grècia els historiadors es tenien que basar principalment en la informació que recollien a partir de fonts orals ja que no tenien suficient informació escrita com tenen actualment, fins i tot alguns historiadors escrivien els moments que havien viscut (com per exemple una guerra) en els seus llibres, des del seu punt de vista, per tant, són textos una mica subjectius.
Retroenllaç: Heròdot, el pare de la història | Literatura grega a escena
Xaipete!
Felicitats per l’apunt!
La historiografia és el registre escrit de la història, la memòria fixada per la pròpia humanitat amb l’escriptura del seu propi passat. Els primers cronistes grecs, que es van interessar sobretot en els mites sobre els orígens (els logògrafs), practicaven ja el recitat d’esdeveniments.
Retroenllaç: Xenofont d’Atenes i la retirada dels deu mil | Literatura grega a escena