“¡Oh, quien fuera hipsipila que dejó la crisálida!” de Rubén Darío

Ara que hem llegit la tragèdia Hipsípila d’Eurípides, heu localitzat els seus topònims…  i dimarts anirem a veure-la representada pel grup Komos al teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat, i com bé sabeu heu fet recerca del personatge mitològic d’Hipsípila, a mi m’ha vingut el cap aquests versos de la famosa Sonatina Rubén Darío que, de ben segur, recordeu i potser heu comentat a classe de Literatura:

La princesa está triste… ¿Qué tendrá la princesa?
Los suspiros se escapan de su boca de fresa,
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La princesa está pálida en su silla de oro,
está mudo el teclado de su clave sonoro,
y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.

El jardín puebla el triunfo de los pavos-reales.
Parlanchina, la dueña dice cosas banales,
y, vestido de rojo, piruetea el bufón.
La princesa no ríe, la princesa no siente;
la princesa persigue por el cielo de Oriente
la libélula vaga de una vaga ilusión.

¿Piensa acaso en el príncipe de Golconda o de China,
o en el que ha detenido su carroza argentina
para ver de sus ojos la dulzura de luz?
¿O en el rey de las islas de las rosas fragantes,
o en el que es soberano de los claros diamantes,
o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz?

¡Ay!, la pobre princesa de la boca de rosa
quiere ser golondrina, quiere ser mariposa,
tener alas ligeras, bajo el cielo volar;
ir al sol por la escala luminosa de un rayo,
saludar a los lirios con los versos de mayo,
o perderse en el viento sobre el trueno del mar.

Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,
ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata,
ni los cisnes unánimes en el lago de azur.
Y están tristes las flores por la flor de la corte;
los jazmines de Oriente, los nelumbos del Norte,
de Occidente las dalias y las rosas del Sur.

¡Pobrecita princesa de los ojos azules!
Está presa en sus oros, está presa en sus tules,
en la jaula de mármol del palacio real;
el palacio soberbio que vigilan los guardas,
que custodian cien negros con sus cien alabardas,
un lebrel que no duerme y un dragón colosal.

¡Oh, quien fuera hipsipila que dejó la crisálida!
(La princesa está triste. La princesa está pálida.)
¡Oh visión adorada de oro, rosa y marfil!
¡Quién volara a la tierra donde un príncipe existe
(La princesa está pálida. La princesa esta triste.)
más brillante que el alba, más hermoso que abril!

“–Calla, calla, princesa -dice el hada madrina-;
en caballo con alas, hacia aquí se encamina,
en el cinto la espada y en la mano el azor,
el feliz caballero que te adora sin verte,
y que llega de lejos, vencedor de la Muerte,
a encenderte los labios con su beso de amor.”

Rubén Darío

Què vol dir “hipsipila” en aquest vers de Rubén Darío: “¡Oh, quien fuera hipsipila que dejó la crisálida!” ? Per què l’utilitza? Us dono una pista: val a recordar que plantes i animals tenen des de Linné nom científic en llatí, potser si comenceu a estirar del fil hi trobareu la relació o bé preguntant com es diu aquesta papallona i quina plaga provoca.

Bona recerca!

Quant a Margalida Capellà Soler

Professora de clàssiques de l'institut Premià de Mar.
Aquest article s'ha publicat dins de General, Pervivència, Tragèdia i etiquetat amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “¡Oh, quien fuera hipsipila que dejó la crisálida!” de Rubén Darío

  1. Andrea Balart diu:

    Xaipe!

    Hipsípila era la reina de Lemnos. Afrodita va maleir a les dones del poble per descuidar els santuaris, de manera que aquestes van desenvolupar una extrema halitosi que repugnava a tots els homes. Aquests van enganyar a les seves dones amb esclaves i aquestes els van matar a tots per venjar-se, a tots menys al pare de Hipsípila que ella el va amagar perquè no el matessin. Per aquest motiu va haver de fugir perquè tampoc la matessin. Aquesta reina va tenir fills amb jasó, el dels argonautes.

    La crisàlida en el poema fa referència al poble que ella va abandonar. El poema ens diu que ella està trista ja que no veu els seus fills i també que està a punt d’arribar un caballer (Anfiarau). Es refereix a l’ànima quan diu Hipsípila que ha pogut escapar de la mort.

    Vale!

  2. Andrea Balart diu:

    Salve!

    Podem dir que la papallona és un símbol de l’ànima (ψυχή), per tant Dario també ho relaciona amb Psique (que es va enamorar de Cupido). El nom científic d’aquesta papallona és Hypsipyla grandella i és un tipus de papallona que provoca unes plagues i les larves provoquen danys als cedres; es troba principalment als Estats Units i a Sud-Amèrica.

    Vale!

Respon a Andrea Balart Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *