L’enigmàtica Esfinx

L’altre dia, mentre recorria amb dolçor l’exposició Mediterrani. Del mite a la raó, vaig copsar, encara ara, el veritable sentit de l’Esfinx, el monstre amb cos de lleó, ales d’ocell i cara de dona, que presentava enigmes als viatgers que anaven cap a Tebes.

De fet, no m’equivoco si penso que l’haureu relacionat directament amb el mite d’Èdip. Certament, haureu fet bé. L’Esfinx, penso jo, ha viscut ben amagada sota el gran paper de l’heroi tràgic. És per això que us convido a fer un pas més: pretenc posar en relleu la figura mitològica que representa la lluita per la saviesa.

Tot i el seu aspecte monstruós, aquest ésser solitari no posava a prova la força dels humans, sinó la seva intel·ligència. Amb paraules ambigües i enrevessades com la seva figura, llançava preguntes enigmàtiques sobre la condició humana o l’organització del cosmos, i devorava els qui es quedaven muts o erraven la resposta. I malgrat la seva figura imponent, es jugava la vida amb cada pregunta.

En arribar a les portes de Tebes, Èdip es va enfrontar a l’Esfinx, que li va preguntar: «Quin és l’ésser que camina amb quatre potes al matí; amb dues, al migdia; i amb tres, al vespre?». En respondre «L’home», Èdip va resoldre l’enigma i va alliberar la ciutat del monstre, que es va precipitar sobre el buit. D’aquesta manera, segons Hegel, va néixer la filosofia. Però els enigmes, malgrat la tenacitat dels filòsofs, mai no es resolen del tot. Després de l’oblit, el menyspreu i la caiguda dels déus de l’Olimp, el món es va tornar digne d’estudi. El filòsof havia d’aventurar-se per camins poc transitats per investigar els misteris del món.

En l’Antiguitat, el cosmos era un enigma. Es creia que era la llar on vivien els déus, les peripècies dels quals eren narrades pels mites, amb què es pretenia donar una explicació sobre l’origen i el desenvolupament del món habitat pels homes.

Èdip i l’Esfinx (1864) de Gustave Moreau

Cap al segle VI aC, a les costes jòniques i de la Magna Grècia la pregunta de l’home sobre el cosmos va canviar: la qüestió ja no era «com es va esdevenir», cosa que implicava recórrer a explicacions transcendents sobre la creació, sinó «què el constituïa», quins eren els elements i les arrels del món. Així doncs, els herois d’aquella nova era van ser els filòsofs i els historiadors, que van aprofundir en l’obscuritat que projectava l’Esfinx narrant les raons que explicaven els fets i intentant resoldre els enigmes del món.

Èdip i l’Esfinx de Tebes, Cílix d’imatges vermelles, c. 470 aC, de Vulci, atribuïda al pintor d’Èdip, Museus Vaticans

Tenint en ment, doncs, que la criatura va ser enviada als humans pels déus, concretament per Hera, s’ha de creure més en aquest inofensiu monstre, car la seva única intenció és que ens enfrontem sense por als misteris del món i de l’ésser humà a través del pensament. Finalment, per sortir del laberint, em responc l’enigma: l’Esfinx és com un far en la nit, una evident invitació a la reflexió.

Dani Colom, estudiant de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona