La tragèdia segons Aristòtil

El concepte de literatura és molt recent, de fet a l’època d’Aristòtil no existia aquest terme. El filòsof, a la seva obra Poètica (escrita cap el segle IV aC), parla dels diversos gèneres de la literatura grega, la majoria dels quals estan escrits en vers (gènere dramàtic, èpica, ditirambes, elegies…), d’aquí ve l’associació que fa Aristòtil de la literatura amb la poètica.

En primer lloc, Aristòtil defineix el text literari com a una imitació d’objectes, accions i fets reals. Es tracta doncs d’una representació de la realitat a través de la mimesi. Els mitjans per a aquest “art que imita a través del llenguatge” són l’harmonia i el mateix llenguatge.

Aristòtil

Bust d’Aristòtil, exposat al Museu del Louvre, segles I-II dC

En aquest article, ens centrarem en la part de l’obra referent a la tragèdia grega, ja que segons Aristòtil es tracta del gènere literari més complet (temàtica, moral) i més elevat (registre culte). La diferència temàtica més important de la tragèdia respecte a la comèdia és que la primera (de caire més seriós) representa els homes millors del que són, en canvi a la comèdia (de caire més vulgar) es representen iguals o pitjors del que són realment. Per aquest motiu, quan veiem o llegim una tragèdia ens impressiona el tràgic final d’aquests personatges aparentment superiors per naturalesa en tots els aspectes, però sobretot en la moral. Aquest és el cas d’Antígona, Hècuba, Medea, Ifigenia a l’Àulida

Fent un parèntesi en l’obra d’Aristòtil és interessant comparar la concepció de tragèdia dels grecs amb la de la cultura occidental actual. En moltes pel·lícules d’avui en dia, encara que els finals són tristos, queda l’esperança d’un futur millor, per molt devastadora que hagi estat l’escena final de la pel·lícula. Es tracta, doncs, d’una clara influència del pensament cristià, el qual mai no perd l’esperança ni en els pitjors moments. Això no passava a les tragèdies gregues perquè l’objectiu d’aquestes era el d’impactar el públic amb l’immerescut destí del protagonista i el de donar una lliçó moral. A Grècia es volia demostrar a través del teatre que la vida no era justa i que cap mortal podia fer res per evitar el cruel final que li havien reservat els déus olímpics. Per aquest motiu anar al teatre a Grècia era una obligació ciutadana ja que es considerava una escola de valors morals que curiosament no tractava temes d’actualitat política…

Teatre d'Epidaure

Teatre d’Epidaure, Argòlida, Peloponnès

Així doncs, Aristòtil defineix la tragèdia com a la imitació d’una acció elevada, enriquida amb el llenguatge i pels ornaments artístics adequats per a les diverses parts de l’obra, presentada en forma dramàtica amb incidents que inspiren pietat i temor a través dels quals s’aconsegueix la catarsi de tals emocions. A més a més, els personatges són elevats per la seva serietat i superioritat político-social i moral per a donar exemple al públic i impressionar-lo amb la seva “caiguda”. També és important recalcar la unitat d’espai (un sol espai durant tota l’acció dramàtica), la unitat temporal (no hi ha cap acció simultània i el temps és lineal) i la unitat d’acció (només es desenvolupa una sola acció durant tota l’obra).

El Cor, tot i ser sovint considerat un personatge més, no va necessàriament lligat a l’acció de l’obra. Els estàsims (les intervencions corals) representen una “pausa” de l’acció que aprofiten per a fer un comentari paral·lel a l’actuació dels personatges o bé per a moderar el component seriós i elevat de la tragèdia.

Una de les característiques  emblemàtiques de la tragèdia, a més a més del desafortunat final, és precisament aquest component de la pietat i el temor pels déus que inspira la tragèdia. A Antígona, Creont és castigat pels déus per no haver acomplert les lleis divines i, per tant, el missatge moral de l’obra seria el de respectar la voluntat dels déus i reconèixer les limitacions del gènere humà envers el diví.

No hem d’oblidar-nos de la catarsi, la purificació, el moment culminant de la tragèdia des del punt de vista moral. En aquest instant, l’espectador assimila la pietat i el temor del que parlen a l’obra i passa d’un estat emocional a un estat de consciència en aquest cas sobre el Bé i el Mal. Després de la mort devastadora del protagonista, acostuma a aparèixer el Corifeu amb una curta intervenció que s’encarrega de restaurar l’ordre a l’obra dramàtica. Això últim satisfà al públic i el permet tornar a casa amb la ment tranquil·la i una lliçó moral apresa.

Teatre

Pintures que mostren una escena preparatòria d’una representació teatral

Aquest article s'ha publicat dins de General, Gènere dramàtic, Tragèdia i etiquetat amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La tragèdia segons Aristòtil

  1. Així m’agrada, Laia, que no t’oblidis de nosaltres i que continuïs il·lustrant-nos amb nous apunts, fruit de noves descobertes personals!

    Ἀριστοτέλης (384-322 a.C) φημί· «Ἐστὶν οὖν τραγωδία μίμησις πράξεως σπουδαίας καὶ τελείας, μέγεθος ἐχούσης, ἡδυσμένῳ λόγῳ, χωρὶς ἑκάστῳ τῶν εἰδὼν ἐν τοῖς μορίοις, δρώντων καὶ οὐ δι’ ἀπαγγελίας, δι’ ἐλέου καὶ φόβου περαίνουσα τὴν τῶν τοιούτων παθημάτων κάθαρσιν»

  2. victorsanchez diu:

    Molt interessant aquest article Laia, felicitats!
    La veritat és que Aristòtil tenia una visió molt particular del teatre i d’escriure les tragèdies, ja que sempre acabaven d’una forma tràgica però te’n anaves del teatre aprenent nous coneixements.
    El teatre d’avui és totalment diferent al d’aleshores, però potser hauríem d’implantar algunes coses del teatre grec en el teatre actual.

  3. Retroenllaç: La tragèdia segons Aristòtil | OP...

Respon a victorsanchez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *