Isaiah Berlín fue el promotor de estos tipos de libertades, basándose en las dos que ya se habían establecido: la de la libertad de los antiguos y la de los modernos.
La libertad de los antiguos era aquella que se basaba en la capacidad que tenían ciertas personas (los ciudadanos) para intervenir en el poder. Por otro lado la de los modernos ofrece una libertad individual para disfrutar de una vida privada.
A partir de aquí Isaiah Berlín, recupera estos dos conceptos y los define de una manera más amplia, denominando al primero libertad positiva, y al segundo libertad negativa.
La libertad positiva es aquella que permite que un individuo sea capaz de tomar sus propias decisiones, a la vez que tiene el control sobre la propia vida. Con ella el individuo se controla a si mismo y es cuando no deja que los demás decidan por el. Por otro lado, la libertad negativa es una ausencia de impedimentos ante las decisiones que el individuo toma. Para Berlín, este tipo de libertad, representa el hecho de poder hacer lo que el individuo ha decidido hacer sin ningún obstáculo: ”Libertad es hacer lo que el hombre quiere”. Thomas Hobbes decía que “Un hombre libre es el que no tiene ningún impedimento para hacer lo que quiere hacer”, palabras que sirvieron de referencia a Isaiah.
Pero estas dos libertades pueden resultar peligrosas:
Cuando la libertad positiva empieza a representar un valor muy importante para la población, de tal manera que se acaba convirtiendo en su principal objetivo (es decir, cuando la sociedad reclama la libertad de decidir, de actuar por ellos mismos) la situación se puede trasformar en una lucha para conseguir esa libertad. Es entonces cuando puede intervenir el estado imponiendo unas limitaciones a libertad con la intención de frenar esas reivindicaciones.
En el caso de la libertad negativa, se corre el peligro de que, al no tener límites a la hora de llevar a cabo las decisiones tomadas, cada uno puede hacer lo que quiera sin obstáculos. Esto y la naturaleza egoísta del ser humano, pueden llevar a que la persona pueda llegar a atentar contra la libertad de los demás.
Es por eso que, aunque hay que defender la libertad negativa contra la intromisión, la dominación y la opresión del estado, el estado es necesario para defender la libertad positiva contra la dominación interpersonal.
A partir de aquí podríamos decir que, en un estado moderno, se debería priorizar la libertad negativa, dentro de lo que cabe. Digo esto porque creo que, gracias a las libertades que se corresponderían con la libertad negativa (libertad de expresión, de culto, de pensamiento, etc.) podemos hacer frente a los obstáculos y alcanzar el gobierno de uno mismo para que no se acabe perjudicando al resto de personas. En cambio, si todo se basara en la libertad positiva, correríamos el riesgo de ser frustrados por un estado totalitario que anularía las libertades individuales defendiendo una colectiva ( la que ellos crean más oportuna) que convertiría nuestra propia libertad en una mentira, en una ilusión.
J. Molina
2A Bachillerato Internacional
Qui es llegeixi el discurs fúnebre de Pèricles observarà que el primer i el segon paràgrafs del text són falsos. La resta, bé, només és una opinió (on és la contrastació?).
També es pot llegir a Salusti, per exemple, quan parla de la ordenació dels antics romans en la guerra i en la pau.
Per cert, qui és l’autor del text?
El text l’he escrit jo.
No he llegit cap de les dues lectures que em recomana, però puc dir-li que el text està escrit amb la base de la teoria d’Isaiah Berlín, i vaig intentar que fos més objectiu del que potser ha semblat.
És cert que al final em posiciono una mica, però ho faig en base al text, és a dir, que posats a escollir entre les dues llibertats, acabo donant els motius pels quals prefereixo una i no l’altra.
Igualment tindré en compte les lectures citades per altres ocasions per poder contrastar millor la informació.
Moltes gràcies per l’aportació al nostre blog.
Espero que s’hi passi més sovint 🙂
En part és cert el que diu Lordfort; tant els grecs democràctics com els romans republicans valoraven, tant la llibertat de decidir directament sobre la “cosa pública”, com la llibertat que cadascú (s’entén els homes lliures i no pas els esclaus, els nens o les dones) portés els seus negocis particulars com li semblés. Ara mateix, recordo com Ciceró diu, directament, que l’Estat només ha de servir per una cosa: garantir la propietat privada dels ciutadans (insisteixo, els homes lliures que no són esclaus, extrangers, nens o dones). I certament, es pot apreciar com en gran mesura el dret romà republicà defensa, per sobre de tot, la propietat privada. I quan dic propietat privada, aquí no només es fa referència a les coses materials (cases, finques, esclaus, joies, diners, etc) sinó també a la llibertat d’expressió i a la llibertat de viure una mica segons un consideri (sempre i quan no perjudiqui a Roma).
Tanmateix hi ha una diferència entre la llibertat, tal i com l’entenien els antics i tal i com l’entenem els moderns (i quan diem els modenrs sempre agafem la tradició anglo-liberal, que ès la que ha acabat triomfant després d’un munt de guerres i revolucions). Això no es pot negar. I diria que és un tipus de llibertat que certament els antics detestaven. Els grecs, per exemple, anomenaven a qui s’agafaven a aquesta llibertat “idiotes”. Aquesta llibertat és el paradigma de l’individualisme. I segurament Berlin, quan distingeix la llibertat dels antics i la dels moderns, ho fa en base al “idiotisme”. I és que els moderns som hereus de la corrent més “idiota” (en el sentit grec del terme) que s’ha donat, de moment, sobre la terra: el cristianisme.
Els moderns intentem compaginar la “llibertat de consciència” amb la “llibertat pública”. Potser presentat així s’entén millor la cosa… almenys jo ho entenc millor. I vosaltres?
Salut
Per cert, Kaxeskiri, em sembla força ben exposat el text que has penjat.