El complex sistema electoral dels EUA

En primer lloc cal dir que aquest és actualment l’únic exemple en el món d’elecció indirecta per col·legi electoral. I què vol dir això? Doncs simplement que els votants no són els encarregats d’escollir directament el President que els haurà de governar en els propers quatre anys, sinó que aquests voten a una sèrie de delegats, que al seu torn escolliran el President i el Vicepresident. Si bé aquests electors són tècnicament lliures de votar el candidat que desitgin, com és lògic a la pràctica sempre es decanten pel presidenciable pel qual han estat escollits.

Cada Estat té un nombre concret de delegats, que són el resultat de la suma dels representants escollits en el mateix Estat en les eleccions al Congrés (la Cambra Baixa, amb repartiment d’escons proporcionals a la població, amb un total de 435 representants) i al Senat (la Cambra Alta, de representació territorial, i on cada un dels 50 Estats hi té dos senadors). Washington DC escull 3 representants, equivalent al nombre d’electors elegits en l’estat més petit. Això configura un Col·legi Electoral de 538 electors.

Aquestes dues característiques anteriors li confereixen al sistema electoral nord-americà per escollir president un caràcter inusualment desproporcional en comparació amb la resta d’Estats del món, on l’elecció directa del President fa valdre la filosofia d’“una persona, un vot”. Així doncs el mapa dels electors per les eleccions presidencials queda configurat de la següent manera:

mapaelectoral[1]

Cada Estat és lliure d’escollir com s’assignen els electors; així doncs en la totalitat dels Estats aquests s’adjudiquen d’acord amb el “sistema pluralista” d’assignació (el famós “the winner takes it all”) pel qual aquell qui obté el percentatge més elevat de sufragis en l’Estat s’emporta el(s) delegat(s).

Quaranta-vuit dels Estats i Washington DC tenen una única circumscripció electoral (qui obté el percentatge més elevat dels vots s’endú tots els delegats), mentre que dos Estats –Maine i Nebraska– escullen un elector per cada un dels districtes electorals existents pels comicis al Congrés, i dos electors restants en el conjunt de l’Estat d’acord amb l’agregat dels vots.

El sistema pluralista d’assignació de representants porta inevitablement a una dinàmica bipartidista, i al fet que el candidat més votat en la majoria dels casos obté un percentatge d’electors molt superior al del seu contrincant, tal com es pot comprovar en el gràfic:

graficaeua[1]

La particularitat del sistema electoral per escollir President als EUA provoca que en la majoria dels Estats abans de les eleccions ja se sap amb certesa qui serà el candidat que s’emportarà els electors (els anomenats “safe states”): així per exemple, el candidat demòcrata amb prou feines s’apropa als Estats de Texas, Wyoming o Utah, mentre que el candidat republicà tampoc no es deixa veure massa per Massachussets, Rhode Island o fins i tot Nova York.

I on realment es decideixen les eleccions són en els anomenats “swing states: aquells Estats en què els dos candidats tenen possibilitats reals de guanyar. És aquí on s’hi concentra el gruix de la campanya i on els candidats hi realitzen els actes més rellevants. Són Estats com Missouri, Ohio, Carolina del Nord, i sobretot, la cobejada Florida, que amb 27 electors és sovint l’Estat que propicia la victòria d’un o altre candidat.

Aquest fet suposa que tot sovint els temes de campanya per aquests Estats siguin de caràcter regional o fins i tot local, allunyant-se molt dels grans debats d’abast nacional que ens arriben a l’altra banda de l’oceà. Un fet que, a ulls europeus, fa que democràcia americana sigui encara més difícil de comprendre.

FONT: El Pati Descobert

Un comentari a “El complex sistema electoral dels EUA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *