Els viatges a l’actualitat

Actualment la majoria de la gent ha viatjat més d’un cop a la seva vida, ja sigui sense sortir del país, o a l’estranger. Moltes famílies van de viatge durant les vacances, i la majoria de viatges es fan per turisme i per motius d’oci. Viatjar està a l’abast de tothom, ja que els costos i el temps de viatge són bastant més baixos que fa un temps, i això fa que el nombre de viatges que es fan augmenti considerablement. A més a més, s’han millorat molt els mitjans de transport, i això ens permet fer viatges molt més llargs en poc temps i que siguin molt més segurs, i això fa que la gent s’atreveixi cada cop més a fer viatges més llargs per conèixer diferents països i cultures.

El mitjà més utilitzat per als viatges fora del país és l’avió, ja que ens permet viatjar molt lluny en molt poc temps. En el meu cas, he fet servir l’avió per molts viatges, i aquest any he fet un de curta durada i un de llarga durada. Aprofitant que he fet aquests dos viatges he fet un estudi de cadascun d’ells basant-me en les hores de viatge i els que ha consumit l’avió durant aquests dos viatges per tenir una idea sobre la quantitat de contaminació que això suposa.

  

 Per viatges dins del mateix país se sol utilitzar més el tren o el cotxe, tot i que per les famílies que van de vacances és més comú l’ús del cotxe, ja que permet tenir més controlats als fills i transportar més fàcilment l’equipatge de tota la família. En canvi per els viatges de negocis és més comú el tren o l’AVE, que permet més rapidesa.

 

Comparació amb els viatges a l’antiguitat

Entrevista a Ramon Coll sobre la gestió de l’aigua i l’agricultura

Degut a que la meva recerca em va dur a temes que no havia tractat en altres entrevistes anteriors, i per tant em faltava informació més concreta sobre quests temes, vaig parlar amb en Ramon Coll i es va oferir a deixar-me fer una segona entrevista, per acabar de recollir la informació que necessitava sobre l’agricultura i la gestió de l’aigua. Tot seguit deixo la transcripció d’aquesta segona entrevista amb en Ramon Coll, seguida del vídeo:

Els romans tenien diferents maneres de portar l’aigua als llocs on els hi feia falta?

Depèn de si és al camp o si és a la ciutat, normalment la portaven a través d’aqüeductes, que podien ser enlairats, o subterranis, per exemple a Roma, n’hi ha molts aqüeductes, en vaig veure un a sota d’ell hi havia una casa, és a dir que la casa s’havia construït al voltant dels pilars de l’aqüeducte. Als camps també tenien sistemes de reg, però no eren tan grans ja que no eren públics, sinó que eren particulars, per exemple, un senyor “x”, un propietari d’un dominus fa el seu propi aqüeducte particular per poder regar, és el cas de l’aqüeducte de Pineda de Mar, un poble molt proper on queden encara unes quantes arcades, que era un dels sistemes de portar l’aigua quan no estava a prop.

Què feien amb les aigües que els hi sobrava, és a dir, les aigües residuals?

Les enviaven muntanya avall, camp avall, les aigües residuals eren aigües que no tenien un grau de contaminació excessivament elevat, com a molt, la contaminació eren purins, fins i tot aquestes aigües es podien tornar a aprofitar si es necessitava; avui dia queden restes de que en la època romana hi havien sistemes de reaprofitament de les aigües residuals. Un exemple molt clàssic es l’impluvium, que aprofitava l’aigua de la pluja per regar o pel que calgui.

Normalment gastaven molta aigua?

Depèn de si era una casa normal, una vivenda, una indústria… bàsicament depèn del tipus de necessitat per al qual es requereixi l’ús de l’aigua, com per exemple la higiene personal, però segurament, en la meva opinió, aquella aigua la devien reutilitzar per altres menesters.

Llavors, en qué diries que gastàven més aigua, en rentar-se o en alguna altra cosa?

No, no necessàriament havien de gastar més aigua amb la higiene, pensa en les terrisses, allà es gastava molta aigua, segurament era on es gastava més aigua, també es gastava molta aigua en l’agricultura, i fins i tot en els ornamentals.

Tothom feia servir la mateixa quantitat d’aigua o hi havia regulacions?

No, suposo que no, a veure, suposo que cadascú la feia servir per les seves necessitats, no crec que hi hagués cap regulació, el que passa que és clar, en èpoques de sequera sí que s’havia de regular una mica l’ús de l’aigua.

Bé, doncs amb això ja estaríem, no tinc més preguntes ara per ara, si vols afegir alguna cosa més endavant.

Ja estem, sí que vas ràpida amb l’aigua, dons bé, et diria que els hi agradava més el vi que l’aigua, això t’ho ben asseguro. De tota manera, pensa que estem parlant d’una societat que a part de ser pràctica, també la fan extensiva a les coses quotidianes de la vida. També uns altres sistemes de transport de l’aigua eren les fonts, els nimfeus, etc… pensa que tens molta teca amb tot això.

Els romans eren una societat que utilitzaven molt l’aigua, tant en la ciutat com en el camp.

Llavors la valoraven molt?

Evidentment, pensa que hi havia uns personatges que es contractaven per fer ploure, eren els tempestaris, obviament això venia derivat d’un tema religiós.

Bé, ara et faré unes preguntes sobre l’agricultura.

Digues.

Quin tipus d’agricultura tenien aquí?

Aquí bàsicament es dedicaven al conreu de la vinya, pensa que els romans eren pagesos bàsicament, no eren com els pinten a les pel·lícules de Hollywood on tots són soldats, els romans eren pagesos, encara que és clar que hi havia soldats, però la majoria eren pagesos, tornant al tema de la vinya, ells en arribar a un territori que havien conquerit, s’hi instal·laven allà i conreaven el que estaven acostumats a conrear, que era la vinya, sobretot al sud d’Itàlia. Amb aquestes vinyes, es fabricaven àmfores, imitant les àmfores itàliques per emmagatzemar-les o per exportar-les cap a Itàlia o cap a França, a la Germània, la Britània… i a partir d’aquest comerç del vi aniran obtenint el capital necessari per construir vil·les, com per exemple, la de Can Farrerons, o com les cases de Masnou, etc. Tenien una agricultura especulativa, és una agricultura que no es fa per al consum propi, que també, però sobretot es feia per l’exportació en vista d’aconseguir uns guanys econòmics, però això aquí, en altres llocs anirà diferent, i depèn també de l’època, per exemple, el conreu del vi era molt extens fins al segle II però a partir d’aquest segle, la cosa ja té un to una mica més diferent, i al segle III hi havia una agricultura diversificada.

I se sap com es preparaven els camps per conrear-los?

Home sí, el conreu romà era bàsicament el conreu tradicional, el que s’ha fet aquí fins fa 10 o 20 anys, les eines que utilitzaven eren les mateixes que ara, és que són idèntiques a les de l’actualitat, i els camps es dividien en parcel·les i cada propietari feia amb les seves parcel·les el que ell considerava que havia de fer.

 I què feien servir d’adob?

Com a abonament, bàsicament la caqueta dels bichos, és a dir, els excrements dels animals, també hi havia un sistema que era el d’espigament, que aquest era un sistema més antic, que consistia en agafar un tros de bosc i cremar-lo, llavors el terreny quedava cobert de cendra i el llauraven i hi sembraven el que volien conrear, això ho trobaràs molt ben explicat en el Tractat d’Agricultura de Colomel·la.

Quins eren els principals aliments que conreaven?

Bàsicament conreaven blat, l’oli i la vinya.

Era una part important en la vida dels romans?

Absolutament!Era bàsica l’agricultura, per a la seva supervivència, perquè com ja t’he dit abans, un romà és un pagès.

Hi havia alguna cosa de l’agricultura que fos perjudicial per a el medi ambient?

En principi no, ja que bàsicament no era una societat porca, eren molt higiènics i no afectaven al medi.

Cultivaven algun tipus de medicina?

Per a la medicina ells utilitzaven herbes medicinals, però no les conreaven, sinó que les agafaven directament del bosc.

Bé, amb això ja estem, gràcies pel teu temps.

Gràcies a tu.

  [youtube]http://youtu.be/w1Th8l3YHgY[/youtube]

Les fonts d’energia: Antiguitat vs Actualitat

Les fonts d’energia antigues eren renovables i no contaminaven al medi ambient, tot i que algunes (com la hidràulica) produeixen un cert impacte en el medi, però no el contaminen. Les fonts d’energia que feien servir a l’antiguitat eren fonts netes i no contaminants pel medi, mentre que actualment, la gran majoria de les fonts d’energia que fem servir tenen un gran factor contaminant, algunes més i altres menys, però totes produeixen un impacte en medi.

Les que fem servir més, que són el petroli i la nuclear, són les més contaminants i perilloses que s’han fet servir mai, i poden arribar a causar grans catàstrofes, especialment la nuclear, que no només tenen un impacte molt gran en el medi que ens envolta, sinó que també ens poden afectar molt greument a nosaltres i tots els éssers vius. En l’edat antiga, aquestes dues fonts d’energia tan contaminants no existien, com la nuclear, o sí que es coneixien, com el petroli, però no el feien servir massivament com nosaltres, tret dels llums de petroli.

Per tant les fonts d’energia que fem servir actualment es consideren molt més contaminants que les de l’antiguitat, tot i que encara hi ha l’esperança en les energies alternatives, que són molt menys contaminants, de manera que podem millorar i aprofitar més les energies renovables per obtenir tota l’energia que necessitem actualment.

 

Els viatges: Antiguitat vs Actualitat

Tots els transports que fem servir per viatjar actualment emeten directa o indirectament gasos contaminants a l’atmosfera, mentre que els viatges que feien els grecs i els romans no produïen cap mena de gas contaminant a l’atmosfera, ni cap altre tipus de contaminant greu. El cotxe i l’avió emeten els gasos directament, i el tren no els emet directament, sinó que s’emeten en produir l’electricitat que necessita per moure’s, mentre que tant els carros com els vaixells o els animals no en produeixen de gasos contaminants.

Tot i que els viatges dels romans eren poc contaminants, sí que es contaminava amb els residus dels animals o amb la construcció dels vaixells i carros, tal i com passa a l’actualitat per construir els nostres mitjans de transport.

Fonts d’energia a l’antiguitat

La major part de l’energia que es necessitava en època romana i grega s’extreia bàsicament fent que els esclaus treballessin. Sempre que calia mà d’obra per les obre públiques i totes les feines que necessitaven energia per transportar els materials, per col·locar les peces… s’aconseguia a partir de l’esforç i energia dels esclaus. Això no es gaire correcte èticament si ho mirem des del nostre punt de vista actual, però ecològicament és una manera molt neta d’obtenir l’energia necessària per transportar, remar, construir, aixafar la vinya per fer-ne vi…

A part dels esclaus, també es feien servir animals de càrrega per ajudar amb el transport, que igual que l’energia dels esclaus, també és una forma molt neta d’obtenir energia, i que no contamina gens el medi ambient.

Per a tasques més específiques, que ja no podien realitzar ni els esclaus ni els animals, com per exemple moldre el gra, es feia servir també l’energia hidràulica, tot i que necessitaven que hi hagués un riu a prop per poder fer servir el seu corrent. El “molí” grec, consistia en un eix de fusta vertical, i en la part inferior hi havia una sèrie de paletes submergides a l’aigua,  l’eix passava a través de la màquina inferior i feia girar la màquina superior, a la qual estava unit, i que era la que molia el gra.

Restes de molí romà trobat a l´illa de Gozo

Un altre ús que li donaven a l’energia hidràulica era per a la mineria, a partir de la tècnica de fracking, tot i que a l’època no rebia aquest nom, sinó que s’anomenava ruina montium. El fracking es feia servir quan a les mines es trobaven amb roques arenisques, que havien de trencar per poder-hi extreure els minerals, i ho feien amb aquesta tècnica.

Explicació del fracking

Per navegar els grecs i els romans feien servir l’energia eòlica, a partir de les veles del seus vaixells. El problema era que els vents no sempre eren prou forts i prou continus per poder inflar les veles i que el vaixell es pogués moure, de manera que van tenir que buscar una forma alternativa de fer moure els vaixells quan el vent no era favorable o no era prou intens: els esclaus. Tant els vaixells romans com els grecs tenien una filera de bancs a cada costat de l’embarcació, on es posaven els esclaus a remar.

Vaixell de guerra

Comparació amb les fonts d’energia a l’actualitat

La jardineria i la sostenibilitat

L’interès per incrementar i millorar el nostre patrimoni natural s’ha vist reflectit en un avenç quantitatiu i qualitatiu del verd públic en les darreres dècades i en una millora i expansió del que s’anomena jardineria sostenible.

La jardineria sostenible és una jardineria adaptada al medi, té en consideració l’entorn natural: clima, vent, temperatura, pluja, radiació solar i les espècies autòctones i les adaptades al medi i que ens permet trobar una relació més equilibrada entre el verd i l’entorn urbà a través d’una planificació més racional d’aquest entorn i una utilització més acurada dels recursos naturals.

   

Cadascú de nosaltres podem fer un lloc a la natura dins de la ciutat posant a casa nostra algun element natural. Sense gaire espai ni esforç podem veure com germina una planta i gaudir de la seva floració o d’atreure una papallona…. Petits i grans podem ocupar-nos de regar els testos, de treure’n un branquilló sec o d’esponjar la terra. Fent aquest tipus d’activitat podem augmentar la massa vegetal de la ciutat i de fer una ciutat més habitable. Ja que les plantes i els arbres no sols incrementen la bellesa i el confort del nostre entorn, sinó que són hàbitat i aliment per a d’altres éssers vius mantenint l’equilibri ecològic, captant diòxid de carboni i alliberant oxigen.

A la jardineria podem aplicar-hi criteris de sostenibilitat no perjudicant la conservació dels recursos naturals i no malmetent el medi ambient. No malbaratar l’aigua, no contaminar-la amb un adob excessiu ni pesticides inadequats és una forma positiva d’intervenció, tot i que en un principi sembli poca cosa, pot ajudar molt.

El verd urbà

El verd urbà està constituït per la vegetació de la nostra ciutat. Els aspectes importants del verd urbà que ens ajuden a incrementar la qualitat de vida són:

  • És productor d’oxigen i absorbeix partícules i elements químics contaminants.
  • Fa augmentar la biodiversitat de la ciutat i alhora és un element d’atracció de fauna.
  • Fa la funció de connector entre el verd de las zones periurbanes i el de les zones urbanes.
  • Disminueix les molèsties causades pel soroll, fent de pantalla.
  • És un espai comú d’esbarjo i de relació, i d’activitats de lleure.
  •  Ajuda a disminuir l’estrès, aproxima el sistema natural al medi urbà i esponja la ciutat.

   

Naturació versus naturalització de la ciutat

La naturació és un procés que s’afegeix a la jardineria tradicional i que és més natural que aquesta, per afavorir l’entrada de la natura, incorporant més vegetació a la ciutat i a la vida quotidiana de les zones urbanes. La naturalització és un procés que es sustenta bàsicament en el verd urbà construït.

Un exemple de l’esforç per integrar el verd urbà seria la substitució dels plataners per lledoners, que és un esforç que ha permès l’entrada de tudons a la ciutat, la qual cosa indica una evolució vers la naturalització de la ciutat de Barcelona.

Lledoner

Alguns jardins que avui són espais verds públics són l’herència directa de tots els estils de jardí que s’han anat desenvolupant al llarg de la història de Barcelona. Els jardins a l’època medieval solien estar situats als patis interiors, als palaus, a les cases, als monestirs o a les institucions públiques, amb plantes aromàtiques, de flor i medicinals.

La creació dels espais verds públics ve de la necessitat d’esponjar i de sanejar la ciutat creant espais d’esbarjo i de lleure d’ús lliure. A Barcelona la majoria d’aquests nous espais sorgeixen a partir de l’enderrocament de les muralles.

La ciutat entesa com un ecosistema

Un ecosistema és una unitat funcional constituïda pel medi físic i per la comunitat d’organismes que hi viuen amb totes les relacions i els intercanvis de matèria i d’energia que hi tenen lloc. L’ecosistema urbà té una gran dependència d’entrada d’energia i de matèria de l’exterior i això el fa molt vulnerable a qualsevol canvi.

ciutat ecosistema

L’estructura de la ciutat intervé i modifica els paràmetres del medi físic ( temperatura, règim de vents, concentració de gasos i partícules sòlides en suspensió…) i, per tant, condiciona les poblacions biològiques que s’hi poden desenvolupar. A les ciutats es produeix un fenomen anomenat illes de calor que es caracteritza per un increment de la temperatura urbana respecte al seu voltant dificultant l’eliminació dels contaminants.

Un desenvolupament sostenible és aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre les de les generacions futures, millora la qualitat de vida humana vivint la capacitat de càrrega dels sistemes naturals. A les ciutats, degut a la seva concentració demogràfica i l’alta activitat econòmica es donen ecosistemes insostenibles i, per tant, s’han de promoure estratègies per fer les ciutats més sostenibles.

Conclusió

A través d’aquest article es pot veure  de la pàgina 10 a la 18 com l’Ajuntament de Barcelona intenta promoure la jardineria sostenible, donant consells per tenir una jardineria sostenible a casa. Això ens fa adonar-nos que, en general, s’estan fent intents per ser més sostenibles i tenir una ciutat més neta i saludable per a tots. He trobat que és un article bastant interessant i dóna consells bastant fàcils de seguir i que pot fer tothom a casa seva, i que per tant és molt possible que si segueix aquesta difusió de la sostenibilitat, augmenti molt la sostenibilitat de la nostra societat en general.

Idees ecològiques romanes

Vitruvi va ser un dels primers en ser conscient de les conseqüències de la desforestació, una de les quals va ser que en  desaparèixer els boscos, ja no feien la seva funció reguladora de l’aigua, i això va provocar molts desbordaments i inundacions a les ciutats romanes, moltes de les inundacions feien que tornessin a les ciutats tots els residus del clavegueram que s’havien llençat als rius propers, i això portava grans problemes higiènics. Una altra de les coses que va descobrir Vitruvi va ser la contaminació de les aigües a causa de la mineria, i va suggerir mètodes per comprovar que seguís sent bona l’aigua.

Expertiones autem et probationes eorum sic sunt providendae. si erunt profluentes et aperti, antequam duci incipiantur, aspiciantur animoque advertantur qua membratura sint qui circa eos fontes habitant homines, et si erunt corporibus valentibus coloribus nitidis, cruribus non vitiosis, non lippis oculis, erunt probatissimi. item si fons novus fossus fuerit et in vas corinthium sive alterius generis quod erit ex aere bono ea aqua sparsa maculam non fecerit, optima est. itemque in aeneo si ea aqua defervefacta et postea requieta et defusa fuerit neque in eius aenei fundo harena aut limus invenietur, ea aqua erit item probata.

Vitruvi: De Arch, (8,4) (1,4)

Molts filòsofs i escriptors com Plini van escriure sobre la brutalitat que feien servir per arribar a extreure els minerals de l’interior de les muntanyes.

Sed quis non iure miretur arborem umbrae gratia tantum ex alieno petitam orbe? platanus haec est, in mare Ionium Diomedis insula tenus eiusdem tumuli gratia primum invecta, inde in Siciliam transgressa atque inter primas donata Italiae et iam ad Morinos usque pervecta ac tributarium et detinens solum, ut gentes vectigal et pro umbra pendant.

Plini: Naturalis Historia  (12, 1, 6)

Escriptors romans com Cató i Varró parlaven sobre els emplaçaments ideals de les cases rurals, i parlaven de com suavitzar els problemes mediambientals que podien afectar a que un entorn no fos tan bo o tan saludable, i deien que, tot i que això depenia majoritàriament de factors fora de l’abast de l’home, sí que hi havia factors que es podien suavitzar fent servir les tècniques adequades, com la qualitat de l’aigua i la terra, l’exposició a elements nocius o contaminants. En el tractat de Vitruvi sobre arquitectura, és on podem veure de manera més clara la importància de les condicions ambientals per fer que la vida de l’home fos més fàcil i còmoda.

Si poteris, sub radice montis siet, in meridiem spectet, loco salubri, operariorum copia siet, bonumque aquarium, oppidum validum prope siet aut mare aut amnis, qua naves ambulant, aut via bona celebrisque.

Cató: De agricultura (1, 1-3)

Columel·la, un gran filòsof romà, ja ens parlava sobre els canvis climàtics, tal i com es reflecteix en els seus escrits, ell ja deia que hi havia hagut una sèrie de canvis climàtics en temps anteriors, i que els canvis climàtics eren difícils de detectar perquè es produïen lentament i en períodes llargs; però que aquests canvis climàtics poden afectar molt al medi, i provocar modificacions en els organismes que hi viuen. Alguns d’aquests canvis en el medi poden ser que, si es produeix un augment de les temperatures generals de l’any, es produeixin sequeres i morin molts éssers vius a causa de la manca d’aigua o, si les temperatures generals baixen, es poden produir moltes glaceres i fer que els éssers vius emigrin o morin de fred, alterant així tot el medi.

Idees ecològiques gregues

Tot i que la mitologia era molt important en la cultura grega, les primeres idees ecològiques no van venir de la mitologia, sinó que van aparèixer amb la filosofia, quan van començar a qüestionar-se la natura, quan van començar a intentar donar-li una raó lògica als fets que es produïen a la natura. Llavors va ser quan van començar a aparèixer les primeres idees ecològiques.

Anaximandre va percebre els perills que podia tenir un ambient mal cuidat i hostil per a les espècies que hi vivien, i sobretot per a l’espècie humana, que és la més dèbil per adaptar-se a situacions extremes. Pitàgores i els seus deixebles protegien i cuidaven els animals i criticaven la caça per afició, i consideraven que totes les criatures vives estaven relacionades, i destacaven que hi havia d’haver un equilibri, una harmonia entre els éssers vius. Molts dels pitagòrics no menjaven carn, i van ser dels primers vegetarians. Heròdot va descobrir la importància que tenia la reproducció de les espècies per mantenir l’equilibri natural entre les espècies, i que entre els animals de la base de la cadena tròfica l’instint per reproduir-se i tenir més descendència era més fort que en les espècies depredadores. Hipòcrates va escriure sobre la importància de la natura i el medi ambient per poder desenvolupar la medicina i per diagnosticar i curar una malaltia. Aquesta visió d’Hipòcrates es podria considerar que formava part d’un corrent de pensament que actualment és coneguda com a determinisme ambiental.

Hipòcrates 

Heròdot

Plató va escriure sobre les causes de la desforestació de l’Àtica, una terra que abans era molt preciosa i rica, però que es va anar degradant fins a arribar a ser una terra erma i desforestada, sense tots els seus boscos i llacs. En un dels seus escrits ens fa una descripció molt exacte del que passa en una degradació forestal, però va ser incapaç de percebre les nefastes conseqüències que podia portar aquest deteriorament de la terra.

Localització de l’Àtica, a Grècia

[111b] γέγονεν ἔτη–τὸ τῆς γῆς ἐν τούτοις τοῖς χρόνοις καὶ πάθεσιν ἐκ τῶν ὑψηλῶν ἀπορρέον οὔτε χῶμα, ὡς ἐν ἄλλοις τόποις, προχοῖ λόγου ἄξιον ἀεί τε κύκλῳ περιρρέον εἰς βάθος ἀφανίζεται: λέλειπται δή, καθάπερ ἐν ταῖς σμικραῖς νήσοις, πρὸς τὰ τότε τὰ νῦν οἷον νοσήσαντος σώματος ὀστᾶ, περιερρυηκυίας τῆς γῆς ὅση πίειρα καὶ μαλακή, τοῦ λεπτοῦ σώματος τῆς χώρας μόνου λειφθέντος. τότε δὲ ἀκέραιος [111c] οὖσα τά τε ὄρη γηλόφους ὑψηλοὺς εἶχε, καὶ τὰ φελλέως νῦν ὀνομασθέντα+ πεδία+ πλήρη γῆς πιείρας ἐκέκτητο, καὶ πολλὴν ἐν τοῖς ὄρεσιν ὕλην εἶχεν, ἧς καὶ νῦν ἔτι φανερὰ τεκμήρια: τῶν γὰρ ὀρῶν ἔστιν ἃ νῦν μὲν ἔχει μελίτταις μόναις τροφήν, χρόνος δ’ οὐ πάμπολυς ὅτε δένδρων †αὐτόθεν εἰς οἰκοδομήσεις τὰς μεγίστας ἐρεψίμων τμηθέντων στεγάσματ’ ἐστὶν ἔτι σᾶ. πολλὰ δ’ ἦν ἄλλ’ ἥμερα ὑψηλὰ δένδρα, νομὴν δὲ βοσκήμασιν ἀμήχανον ἔφερεν. καὶ δὴ καὶ [111d] τὸ κατ’ ἐνιαυτὸν ὕδωρ ἐκαρποῦτ’ ἐκ Διός, οὐχ ὡς νῦν ἀπολλῦσα ῥέον ἀπὸ ψιλῆς τῆς γῆς εἰς θάλατταν, ἀλλὰ πολλὴν ἔχουσα καὶ εἰς αὐτὴν καταδεχομένη, τῇ κεραμίδι στεγούσῃ γῇ διαταμιευομένη, τὸ καταποθὲν ἐκ τῶν ὑψηλῶν ὕδωρ εἰς τὰ κοῖλα ἀφιεῖσα κατὰ πάντας τοὺς τόπους παρείχετο ἄφθονα κρηνῶν καὶ ποταμῶν νάματα, ὧν καὶ νῦν ἔτι ἐπὶ ταῖς πηγαῖς πρότερον οὔσαις ἱερὰ λελειμμένα ἐστὶν σημεῖα ὅτι περὶ αὐτῆς ἀληθῆ λέγεται τὰ νῦν. [111e] τὰ μὲν οὖν τῆς ἄλλης χώρας φύσει τε οὕτως εἶχε, καὶ διεκεκόσμητο ὡς εἰκὸς ὑπὸ γεωργῶν μὲν ἀληθινῶν καὶ πραττόντων αὐτὸ τοῦτο, φιλοκάλων δὲ καὶ εὐφυῶν, γῆν δὲ ἀρίστην καὶ ὕδωρ ἀφθονώτατον ἐχόντων καὶ ὑπὲρ τῆς γῆς ὥρας μετριώτατα κεκραμένας: τὸ δ’ ἄστυ κατῳκισμένον ὧδ’ ἦν ἐν τῷ τότε χρόνῳ. πρῶτον μὲν τὸ τῆς ἀκροπόλεως εἶχε

Tales eran entonces la belleza y la riqueza del Ática. ¿Podrías creerlo?¿ni cómo puede formarse una de lo que fue, por lo que es? Toda el Ática se desprende en cierta manera del continente, se mete por el mar y se parece a un promontorio. El mar que la envuelve como si estuviera colocada en una vasija, es por todas partes muy profundo. En medio de las numerosas y terribles inundaciones que han tenido lugar durante nueve mil años, porque nueve mil años han pasado desde aquella época, las tierras, que estas revoluciones arrastraban desde las alturas, no se amontonaban en el suelo, como en otros países, sino que rodando sobre la ribera, iban a perderse en las profundidades del mar. De suerte que como sucede en las islas poco extensas, nuestro país, comparado con lo que era, se parece a un cuerpo demactado por la enfermedad; escurriéndose por todas partes la tierra vegetal fecunada, solo nos quedó un cuerpo descarnado. Pero antes el Ática, cuyo suelo no había experimentado ninguna alteración, tenia por montañas altas colinas; las llanuras, que llamamos ahora campos de Felleo, estaban cubiertas de una tierra abundante y férti; los montes estaban llenos de sombríos bosques de los que aún aparecen visibles rastros. Las Las montañas, donde sólo las abejas encuentran hoy su alimento, en un tiempo no muy lejano estaban cubiertas de árboles poderosos, que se cortaban para levantar vastísimas construcciones siguen en pie. Encontrábanse tambien alli àrboles frutales de mucha elevación y extensos pastos para los ganados. Las lluvias, que se alcanzaban de Júpiter cada año, no se perdian sin utilidad, corriendo de la tierra estéril al mar.

Plató: Critias 111, b-e 

En canvi, hi va haver altres filòsofs, com Aristòtil, que creien que els animals i les plantes existien per alimentar i servir l’home, cosa que va tenir efectes negatius en l’explotació dels recursos naturals. Tot i això també hi va haver altres que contradeien aquest tipus de pensament i que consideraven que la natura era independent, com Teofrast, un botànic expert, que deia que un ésser viu de la natura no tenia com a funció ser útil per l’ésser humà, sinó assegurar la continuïtat de la seva espècie. Teofrast no es va limitar a teoritzar les seves afirmacions, sinó que va estudiar les plantes en ecosistemes verges i on l’home no hi era. Una de les seves observacions més ecològiques va ser que certes activitats de l’home, com el drenatge o desforestació, podien generar canvis ambientals locals, o com ho anomenaríem actualment: “microclimes“.

La contaminació del mar

Segons un article que he trobat a internet, s’ha demostrat que els grecs i els romans van ser els primers contaminadors del Mediterrani. Aquest article parla de com uns investigadors del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB) han fet aquest descobriment.

Els investigadors diuen que aquesta contaminació va començar fa 2800 anys, amb el desenvolupament cultural i tecnològic de les civilitzacions antigues, que els hi permetia fer activitats com la minera i la metal·lúrgia, que són altament contaminants per al mar.

2011-11-23_IMG_2011-11-16_01.10.14__XGR007CO001(2).jpg

Tot i que els antics grecs i romans, van ser els primers en contaminar el mar amb metalls, aquesta contaminació ha anat augmentant de manera gradual durant els últims 1200 anys, en especial en els últims 350, degut a la revolució industrial.

L’estudi va ser realitzat a la Costa Brava, per l’Alt Empordà. Un equip del CEAB va realitzar un estudi dels seus sediments. Els resultats obtinguts d’aquest estudi  mostren que es va produir un increment inicial de la concentració de metalls fa uns 2.800 anys, i que tres segles més tard, sobretot durant el període romà, va augmentar i ha anat augmentant en quantitats de zinc, plom, cadmi, coure, arsènic i ferro degut a la revolució industrial.

Fonts d’energia a l’actualitat

En la nostra societat actual, tenim un estil de vida i una organització en la que no podem viure sense energia, necessitem energia per a realitzar totes les nostres activitats diàries (anar a treballar, cuinar, netejar…) i també per obtenir tots els béns materials (aliments, roba, medicines…)  i serveis (sanitat, educació, transport públic…)  que necessitem per viure.

Actualment hi ha diverses maneres d’obtenir aquesta energia que necessitem diàriament. Es poden separar en dos grans grups segons la disponibilitat en el medi: renovables  i no renovables.

Les fonts d’energia renovables són aquelles que no s’acaben mai o que no es troben de manera limitada al medi, és a dir, que, com el seu nom indica, es van renovant en el medi, com en un cicle.

  • L’energia solar tèrmica utilitza l’energia procedent directament del sol per produir aigua calenta, que es pot utilitzar amb aplicacions sanitàries (per a la dutxa o per a la cuina) o per a la calefacció (de piscines, de locals…), i també es preveu el seu ús en processos industrials de rentada o de preescalfament.
    • Usos tèrmics: sistemes d’alta i mitjana temperatura, que escalfen aigua, oli o aire per a producció d’electricitat mitjançant una turbina de vapor.
    • Usos sanitaris: sistemes de baixa temperatura, els més estesos, que s’utilitzen únicament per a l’obtenció d’aigua calenta.

  • L’energia fotovoltaica és aquella que aprofita directament els raigs solars per produir electricitat. Les plaques fotovoltaiques, necessàries per captar la radiació solar, produeixen corrent continu, com les piles. Aquest tipus de corrent és l’únic que pot ser emmagatzemat en bateries. Quan les plaques es connecten a la xarxa elèctrica, o quan treballen en paral·lel amb aquesta, cal convertir el corrent continu en altern amb uns onduladors electrònics.

L’energia fotovoltaica té un gran futur com a sistema autònom de subministrament elèctric en zones amb baixa densitat de població, on es genera l’energia en el lloc de consum, i en les ciutats a través d’una xarxa de línies de transmissió d’electricitat. Aquesta font d’energia es troba ja molt desenvolupada i compta amb un rendiment prou alt com per recuperar la inversió inicial al cap de poc temps. El principal problema és el desconeixement de gran part de la població dels seus avantatges.

  • Energia eòlica: es tracta d’una de les fonts d’energia renovable més neta i econòmica, però cal tenir en compte també que el vent és dispers, intermitent i aleatori, i que, per tant, només es pot aprofitar en àrees concretes. Actualment pot utilitzar-se per a la producció d’electricitat gràcies a la utilització d’aerogeneradors, que transformen l’energia del vent en energia elèctrica. És una energia fàcil de transformar en electricitat, i l’únic inconvenient és la disponibilitat de vent.

  • Energia marina: és l’energia que obtenim gràcies a tots els moviments de l’aigua del mar. Hi ha tres tipus de moviments marins dels quals en podem obtenir energia.
    • Maremotèrmica: aprofita els gradients tèrmics oceànics per produir electricitat: l’aigua superficial actua com a font de calor, mentre que l’aigua extreta de les profunditats actua com a refrigerant.
    • Onades: fa servir l’acció del vent, que crea onades al mar, i gràcies a uns dispositius que capten l’energia mecànica de les ones, es pot convertir aquesta energia en energia elèctrica.

    • Mareomotriu: aprofita la capacitat de les marees per desplaçar grans masses d’aigua: fent passar l’aigua per una turbina hidràulica. 

  •  Energia hidràulica:  és l’energia obtinguda a partir de l’aigua dels rius, i s’aprofita bàsicament gràcies als salts d’aigua de les preses. La producció elèctrica s’aconsegueix fent baixar l’aigua per gravetat, de manera que, en passar per una turbina, impulsa un generador elèctric. Tot i això cal tenir en compte que les preses i els embassaments poden arribar a tenir un impacte ambiental considerable.

  • Energia geotèrmica: L’energia geotèrmica es basa en la producció de calor i electricitat a partir de l’aprofitament de l’energia calòrica continguda a l’interior de la terra. Com a font d’energia és pràcticament inexhaurible, a més, manté un flux de producció d’energia constant al llarg de l’any, ja que no depèn de variacions estacionals. Els jaciments geotèrmicsgestionats correctament poden mantenir la seva producció d’energia indefinidament.

  • Energia de la biomassa: L’energia de la biomassa és aquella que prové de la transformació de matèria orgànica en energia calòrica o elèctrica. Per obtenir aquest tipus d’energia es poden fer servir molts tipus de material diferents, que es poden agrupar en tres grups.
    • La biomassa natural: es produeix sense la intervenció humana, com per exemple la llenya, i la podem utilitzar per a aplicacions tèrmiques o fins i tot elèctriques.
    • La biomassa residual: composta pels productes obtinguts com a residu de l’activitat humana (agricultura, ramaderia, processos industrials…).
    • La biomassa dels cultius energètics: realitzats amb l’única finalitat d’obtenir materials destinats al seu aprofitament energètic.

Les fonts d’energia no renovables són aquelles que es troben en el medi en quantitats limitades o triguen molts anys en regenerar-se, per tant la seva disponibilitat és limitada i només les podrem fer servir durant un temsp determinat abans de que s’acabin.

  • Carbó:  és un combustible fòssil i sòlid que es troba en el subsòl de l’escorça terrestre, on s’ha produït per l’acumulació de vegetals que, sotmesos a unes condicions determinades durant llargs intervals de temps, pateixen el procés de carbonització. El carbó és el principal combustible fòssil pel que fa a la quantitat existent. L’explotació presenta un greu impacte sobre el medi ambient i la seva producció provoca residus molt contaminants i gasos mols contaminants. 

  • Petroli: El petroli és un oli mineral, combustible i fòssil, constituït bàsicament per hidrocarburs. Prové de la descomposició sense oxigen de restes d’organismes vius depositats al fons marí, llacunes dessecades o a les desembocadures de rius, i necessita unes condicions molt específiques per produir-se. És un combustible molt nociu, que provoca molts danys al medi ambient en totes les seves fases de consum; extracció (grans excavacions), transport (quan vessa al mar), refinació (residus que produeix) combustió (emet gasos contaminants).

  • Gas natural: és un tipus de font majoritàriament formada per metà, que està molt relacionada amb la dels petroli, ja que els dos tenen un origen comú. Tot i que és un combustible fòssil, produeix una contaminació molt inferior a la dels altres combustibles , ja que no conté sofre, i la seva producció de CO2 és molt reduïda, amb un alt rendiment energètic que el fa una font energètica molt econòmica.

  • Energia nuclear: es gràcies als reactors nuclears, procedeix de reaccions de fissió o fusió d’àtoms en què s’alliberen grans quantitats d’energia que s’utilitzen per produir electricitat. Aquest procés permet obtenir molta energia amb poca matèria, però comporta greus problemes ambientals, que també poden afectar a les persones al voltant de les centrals nuclears, poden causar fugues o explosions nuclears.

La majoria de les energies renovables formen part del que s’anomena energies alternatives, que són un tipus d’energies que no fan servir les típiques fonts d’energia limitades. Totes les energies renovables que he mencionat es consideren també alternatives, però això no vol dir que no contaminin, tot i que sí és cert que l’impacte que tenen sobre el medi ambient és més suau que les no renovables, n’hi ha algunes que sí contaminen, per exemple la biomassa produeix COs i la hidràulica pot causar un gran impacte mediambiental al construir els embassament i les presses necessàries.

Comparació amb les fonts d’energia a l’antiguitat