El recordo allà sentat ,

Amb la mirada ausent

I un caràcter tan distant… Però ell res podia fer

Li havien pres la voluntat,

Ell que fou un home ferm

I ara, rodejat d’infants

No en podia gaudir d’ells.

Que tindria a la mirada?

Potser aquells camps plens de gent

I aquelles tardes passades

De joventut pel carrer,

El futbol que tantes tardes

El fou gaudir de valent,

La muntanya , les cantades,

La família … i els vells temps.

Tantes coses que explicar-me

I no em sabies dir res. M’agradaria pensar

Que sabies que jo estava

I em podies estimar,

Tot i que no ho demostraves,

Que ara des de allà dalt

Cuides de tots nosaltres,

I que estàs al nostre costat…

I saps que la teva neta

Sempre t’admirarà.

Marta Perez