Ja són les tres de la matinada, no sé l’estona que porto contemplant-la. No m’importa, crec que mai me’n cansaré, d’ella. Aquí em sento segur, res em fa por, res em fa mal. Aquí sóc plenament feliç. Al principi, al veure-la, aquella negra nit, allà, brillant, fent-se notar, creia que ella era el meu somni, però, ara després de tant de temps veig que la veritat és que ella és qui em fa somiar. Si la vida, per mi, són els somnis, ella és la meva vida. La vull aquí, amb mi, no entenc perquè la l’he de mirar des de tant lluny, cada nit l’espero, davant d’aquesta platja, d’aquestes ones, d’aquest silenci que m’envolta. Sisplau, digam alguna cosa, fes-me una senyal. Avui brilles amb més força que mai, et reflexes tant en aquest mar. M’encantes, sort que et tinc a tu, fas que la solitud del dia s’esvaeixi durant la nit. Et tocaré, sé que no tinc el teu permís. Perdona’m, però no puc resistir-me més. Estàs freda, però no, jo no vull tocar el teu reflex, et vull a tu. Potser, si vaig més endins… No et quedis aquí dalt mirant-me, agafa’m. Si no fas res em podria morir. Però tranquil·l a, hi estic tant a gust aquí, banyant-me en el teu reflex. M’hi quedaré i somiaré eternament amb tu, lluna.

Arnau Gómez