L’ÚLTIM DIA, UN QUALSEVOL PERÒ DIFERENT

Quinzè conte proposat per la Laia Anguera 

Tornant de deixar els nens a l’escola vaig passar per comprar pa per dinar i quan sortia del forn es va posar a ploure, no duia paraigües i vaig anar de pressa cap a casa per no mullar-me molt.  Un cop a casa vaig tancar la porteta del gat perquè no volia que sortís al carrer si estava tot mullat, després em deixava la casa feta un nyap i el sofà i els llits encara més. Quan vaig entrar no el vaig veure, cosa que em va fer sospitar que ja s’havia posat altre cop dins de l’armari a dormir, era capaç de quedar-s’hi tot un matí. Efectivament, vaig obrir la porta de l’armari per començar a buidar la roba i estava allà, entremig del jersei de llana que em va regalar en Gerard pels meus 29 anys. El vaig fer baixar i vaig començar a agafar-ho tot. De cop vaig sentir el soroll de la centrifugadora, la rentadora ja acabava, cosa que m’anava perfecte perquè si m’havia d’endur coses de dins, com més aviat les estenia més aviat s’assecarien.  

Abans que acabés de centrifugar la rentadora vaig aprofitar per plegar quatre mitjons que hi havia estesos, que estaven ben molls perquè plovia i els vaig posar a l’assecadora, però em vaig esperar a que acabés la rentadora per a engegar-la. Vaig decidir esperar a que la roba estigués seca per seguir fent la maleta. De moment ja tenia tot el tema d’abric damunt del llit. A Londres feia molt de fred i havia d’anar ben preparada. Abans de marxar, volia deixar la casa ben neta, de fet, com sempre. Però és que la meva família la cuidava poc. De fet, si no hagués estat per mi, hagués estat cada dia del revés.  

Vaig començar per l’habitació de l’ Albert, estava prou bé per com la tenia normalment, els cotxes que li vaig dir la nit anterior que els desés, estaven escampats pel terra, però. Amb un moment els vaig posar a la caixa i vaig tenir pista lliure per treure la pols dels quadres, escombrar i fregar el terra. Vaig fer el mateix amb l’habitació de l’ Anna. Quan van estar les dos habitacions llestes, tan buides i netes, me les vaig mirar i em va agafar una esgarrifança per tot el cos. Em vaig quedar encantada mirant-les fins que vaig sentir l’avís de la rentadora que ja havia acabat. Vaig posar tota la roba a l’assecadora juntament amb els mitjons i la vaig engegar, eren només samarretes fines i roba interior, per tant, va acabar de pressa. Mentre anava a buscar el drap altre cop per seguir espolsant la pols van sonar dos quarts d’onze, cosa que em fer començar a posar-me nerviosa perquè me n’adonava que el temps anava passant i que la llista de les mil coses que havia de fer no s’empetitia. 

 El taxi venia a buscar-me a dos quarts de dues. Vaig acabar de treure la pols de tota la casa amb els nervis al cos, començava a posar-me histèrica, començava a veure realment el que estava a punt de passar. Intentant no perdre la calma, vaig seguir. Vaig passar el drap tres cops seguits pel quadre que va pintar la meva mare quan era jove. Era un quadre que m’agradava molt i que formava part de la casa i m’agradava que estigués sempre ben net. Estava penjat a la meva habitació i feia conjunt amb els llençols del llit i l’estora. Me’l vaig quedar mirant durant uns segons i em va venir al cap una frase que em va dir el dia que em vaig quedar embarassada de l’ Anna, em va dir: – a partir d’aquest moment, no pararàs de patir en tota la vida. Vaig girar els ulls cap a la meva tauleta de nit on hi havia una foto dels dos fills, preciosos, l’ Anna rosseta amb uns ulls ben marrons i ben grans, una pell morena com el seu pare amb una boca amb molta classe. L’ Albert no era tan moreno, era més blanquet, com jo, amb els ulls verds i unes pestanyes llarguíssimes. Se’m va encongir el cor de cop i em vaig girar per sortir de l’habitació. Va ser llavors quan vaig veure la roba a cabassos del cistell de la roba per planxar. No me’n recordava ja. La pila era bastant grossa, ja que hi havia tota la roba que l’Albert s’havia endut de colònies. Havia arribat un dia abans i, clar, la roba de tres dies, s’acumula fàcilment. Vaig anar a treure la roba de l’assecadora que ja havia acabat i em vaig posar a planxar. Mentre planxava pensava que més havia de fer i em venia al cap que li havia de posar menjar a
la Fosca, la gata que es passava el dia dormint dins l’armari.  

Tenia la sensació que la pila no s’acabava mai, sort que anava mirant la televisió, que si no m’hagués tornat boja, perquè feia temps que no havia planxat tanta roba de cop. El que se’m va fer més pesat van ser les camises d’en Gerard, com bon encarregat d’empresa que és, vestit amb camises ha d’anar cada dia, i a mi em tocava planxar-les totes, perquè ell i la planxa gaire amics no eren, i els nens encara eren massa petits per tocar-la, de fet, no arribaven ni a la post de planxar. Quan vaig haver acabat de planxar, l’esquena ja se’m queixava, i cada vegada estava més nerviosa. Escales avall a buscar el menjar per a
la Fosca, obro l’armari i em trobo la bossa del menjar que només hi quedava un culet de pinso. Em vaig sentir obligada a anar al súper del poble a comprar-ne més, cosa que em feia por perquè
la Montse, la dependenta, s’enrotlla més que una persiana i era capaç de tenir-me una hora allà a caixa explicant-me les activitats extraescolars que feien els seus néts, el que havien fet el cap de setmana els seus néts, i tot sobre els seus néts, n’estava molt d’ells. I jo me’ls coneixia del que em deia ella, que era bastant.  

Vaig anar cap allà desitjant que hi hagués cua, perquè així no m’agarraria amb una història de les seves, i vaig tenir mala sort. Només hi havia l’ Isabel de la farmàcia que venia a demanar-li canvi però que va marxar ràpid perquè ja havien tingut alguna enganxadeta algun cop i no tenien gaire relació. Vaig entrar esverada perquè entengués que tenia pressa, directament a la secció d’animals, vaig agafar el pinso de sempre i vaig anar cap a caixa. – Com estàs, Maria? Et veig molt atabalada..-, em va dir amb la seva veu trencada. – Doncs si, Montse, si, la veritat és que sí, marxo a Londres d’aquí poquet i just me n’adono que se m’ha acabat el pinso del gat-. Li vaig contestar amb por de que seguís la conversa a partir del que li havia dit. – ah renoi, cap a Londres, tens raó, m’ho ha dit en Miquel, el sabater, anava a acompanyar a en Joan i l’ Abril al camp de futbol i me l’he trobat i m’ho ha explicat-. Jo, amb els nervis que m’explotaven al cap li vaig contestar: – doncs si, si, a dos quarts de dues em ve a buscar el taxi i encara haig de fer força coses- intentant fer-li entendre que tenia pressa i a veure si així em deixava marxar, perquè ja havia introduït els seus néts a la conversa i això em feia por, però és que tenia el meu canvi a la mà que anava xerrant i no me l’acabava de donar mai. – En Miquel m’ha dit que has deixat els nens a dinar al menjador de l’escola perquè ho havies de preparar tot, dona, la propera vegada els deixes a casa meva que hi tinc els néts i s’ho passaran bé. Podran jugar a futbol al pati que ara la meva filla els ha apuntat a l’equip mixt infantil que han creat i s’ho passen d’allò més bé. O si no als jocs de taula que tenen, que no en són pocs-. (m’estava començant a posar nerviosa de veritat, veia que s’anava embrancant i que no tenia ganes de callar), jo vaig fer un gest com si li volgués agafar el canvi de les mans i em va entendre. Seguidament em va dir: -ai si nena si, que tu tens coses a fer i jo no faig més que enredar-te. Que vagi molt bé per Londres, ens veiem a la tornada-. Jo vaig respirar a fondo, vaig agafar el pinso, i vaig sortir per la porta dient-li adéu. Sortint vaig veure a la senyora Antonieta que s’acostava per l’altra vorera, però com que no hi veu gaire, vaig poder canviar de carrer sense que em veiés, perquè aquesta, també, t’agafa i no et deixa marxar.  

Vaig entrar a casa, feia olor a net, la feina s’anava acabant. Caminant pel passadís de l’entrada vaig topar amb el quadre on hi havia la foto de casats d’en Gerard i jo. El vaig col·locar bé altre cop, perquè s’havia mogut una mica i se’m van negar els ulls quan vaig observar la foto on hi sortíem tots dos agafats de les mans i mirant-nos amb aquella passió amb un somriure d’orella a orella. Vaig apartar la vista, vaig mirar amunt, vaig agafar aire, i vaig anar cap a omplir el plat del menjar del gat. Vaig desar la bossa del pinso i vaig anar cap a dalt. Només em quedava fer la maleta, ara que ja havia planxat tota la roba. La de l’assecadora no la vaig poder planxar, però vaig pensar que ja ho faria allà. Vaig omplir dues maletes fins a dalt i una altra de més petita per a les sabates. Tota l’estona se m’anaven acudint de coses que no havia agafat i havia d’agafar. Vaig tenir les maletes enllestides al cap de mitja hora, la veritat és que em pensava que trigaria més. Les vaig baixar com vaig poder per les escales, fent viatges, és clar, i les vaig deixar a l’entrada. Un cop amb les maletes a baix vaig recordar-me del mocador que m’havia regalat la meva àvia quan vaig fer divuit anys que no me’l posava ja però el desava al calaix de la tauleta de nit. El vaig anar a buscar i vaig baixar lliscant la mà per la barana de l’escala preguntant-me si a Londres existien aquell tipus de baranes tant suaus. Ara ja només quedaven vint minuts perquè arribés el taxi que m’havia de portar cap a l’aeroport. Vaig mirar que tot estigués a lloc, vaig col·locar l’estora del menjador bé i la funda del sofà de tal manera que no hi quedessin arrugues. I vaig desar els comandaments de la televisió i el vídeo al seu lloc. Ara ja només em quedava el més important. Vaig obrir la meva bossa i vaig agafar un sobre que hi havia dins que l’havia deixat jo dos dies abans després d’escriure la nota. Vaig agafar la nota i la vaig deixar sobre la taula amb les paraules següents:  

Estimada família, no m’hauria arribat a pensar mai que podria passar una cosa com aquesta. Potser no és la millor manera de dir-vos una cosa tant important com aquesta, però no em veig capacitada de fer-ho de cap altra manera. Potser per vergonya o impotència, no ho sé, però la veritat és que no m’ha estat gens fàcil per a mi prendre aquesta decisió i no he sabut com afrontar-la. No hagués pogut suportar de veure-us les cares després d’haver-vos dit tot això. M’avio, lluny, no puc seguir aquí, sento que no sóc feliç i tinc por de que segueixi així. Me’n vaig, si, a Londres, com us he dit, però per sempre. No em veig amb cor de seguir vivint en aquesta casa, i no perquè us hagi deixat d’estimar. Vull començar de zero, una vida nova, diferent. He conegut una altra persona, i vull donar-me una altra oportunitat. Espero que algun dia pugueu perdonar-me. 

Mama 

 

Vaig sortir per la porta, i quan estava a punt de tancar la porta amb clau, vaig recordar de la carn per sopar. El microones s’havia espatllat i havia de treure la carn del congelador perquè estigués descongelada a l’hora de sopar. Vaig treure pit de pollastre, perquè és el que els agrada més a tots. Llavors sí, vaig sortir de la cuina, vaig aturar-me a la saleta, i amb la llàgrima que em queia del cantó de l’ull, vaig mirar al voltant de l’estança pensant que mi més tornaria a sentir-me dins d’aquelles parets. Era una casa preciosa i sabia que l’enyoraria de mala manera. Vaig tancar la porta amb clau i vaig anar cap a la cantonada del carrer on m’esperava el taxista. Caminant cap a ell, em vaig girar, se’m va caure tot el món a sobre, sentia que la tristesa m’enfonsava sota terra. Però vaig ser forta, vaig girar-me altre cop, i després d’un últim sospir, amb l’ajut del taxista vam carregar les maletes al cotxe, vaig pujar-hi, i em vaig acomiadar de Mequinensa per sempre més.

5 thoughts on “L’ÚLTIM DIA, UN QUALSEVOL PERÒ DIFERENT

  1. Mireia

    Laia m’ha sorprès molt el teu text, l’he trobat força original i de l’estil de Montcada. El final és molt sorprenent, perquè desde que comença et fa creure que la mare se’n va de viatge i després amb la carta te’n adones de que marxa per sempre. T’has guanyat un 9!

  2. an88

    Molt bé Laia, has tingut una idea molt original a l’hora d’escriure el text. T’has ajustat totalment a l’estil de Moncada i hi ha força mots mequinensans. M’ha sorprès molt el final, encara que sigui trist, però ja et dic, m’ha encantat el conte. Crec que et mereixes un 10.

  3. Raquel Martos

    Aquest text és molt originaal.
    m’ha encantaaat.
    la meva nota és un 9 🙂

  4. cesar

    Es una història molt original. També es una història molt apropiada per continuar el llibre, de totes les que he llegit la millor.

    nota: 9

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *