El recordo allà sentat ,
Amb la mirada ausent
I un caràcter tan distant… Però ell res podia fer
Li havien pres la voluntat,
Ell que fou un home ferm
I ara, rodejat d’infants
No en podia gaudir d’ells.
Que tindria a la mirada?
Potser aquells camps plens de gent
I aquelles tardes passades
De joventut pel carrer,
El futbol que tantes tardes
El fou gaudir de valent,
La muntanya , les cantades,
La família … i els vells temps.
Tantes coses que explicar-me
I no em sabies dir res. M’agradaria pensar
Que sabies que jo estava
I em podies estimar,
Tot i que no ho demostraves,
Que ara des de allà dalt
Cuides de tots nosaltres,
I que estàs al nostre costat…
I saps que la teva neta
Sempre t’admirarà.
Marta Perez
El text transmet uns gran sensibilitat i s’adiu perfectament a la imatge. Realment, quan el revisis, és de concurs.
Els errors en blau són bàsicament pronoms i castellanismes.
De moment, un 6.
Marta !
soc el JOOOAANET (*)
Dons res..
nomès volia dirte que el teu text es molt bonic,
transmets els teus sentiments a la persona que l’està llegint.
Gràcies
Encara no està corregit…