El dia 20 de novembre d’aquest any, els alumnes de primer de batxillerat i una part dels alumnes de segon vàrem anar al Teatre Nacional de Catalunya, per veure l’obra de teatre de
La Plaça del Diamant, basada en la novel·la escrita per Mercè Rodoreda als anys seixanta.
La tarda va començar bé, ningú va arribar tard a l’estació de Premia de Mar, el lloc de trobada. De seguida vàrem agafar el tren fins a Sant Adrià i d’allà el tramvia fins a la parada de davant del teatre. Varem esperar uns minuts i de seguida vàrem entrar i ens vam asseure al nostre lloc. L’obra va començar puntual, i després d’una hora i mitja va arribar el primer descans, aquesta part de l’obra potser és la que es va fer més llarga de totes, ja que ja l’havíem llegit i passava tot molt lentament. De seguida, sense gaire temps per descansar, va començar la segona part, una mica més atractiva que la primera per l’interès de saber com continuava la història que ja havíem vist i llegit. Després d’una altre hora i mitja, el segon descans. El qual va ser un altre cop massa curt i la tercera i última part, el final de l’obra, aquesta potser va ser la part que va agradar més a la gent tot hi que en general l’obra era massa lenta i la gent ja estava una mica agobiada. Quan va acabar, va haver-hi una forta ovació per als actors, que van fer un bon treball. Tot seguit, fèiem el mateix trajecte de l’anada, però al inrevés, agafàvem el tramvia fins a Sant Adrià i allà el tren fins a Premià.
Per el que vaig veure, va ser una tarda bastant agradable per tothom, tot va sortir com estava previst, tot i que les cares de la gent en els descansos i al final de l’obra demostraven que se’ls hi havia fet una mica pesada, en part per la llargada de l’obra i també perquè no estaven acostumats a anar al teatre.
Corresponsal: Arnau Gómez
Dons desde el meu punt de vista la obra es molt complerta, els actors van interpretar el seu paper a la perfecció i en quant a decorats i altres factors molt aconseguits.
Aquesta obra m’ha aportat el fet de conseguir imaginarte d’una manera mes real el món a aquells temps, situar el context del poder de les dones en aquell moment i d’altres factors molt aconseguits sobre l’obra.
La veritat es que va estar molt bé, molt dinamica, amb la adaptació de la obra escrita a la teatral molt aconseguida.
Personalment la recomano, perquè es una altre manera de ficarte dintre de l’època i en qüestió dintre de la vida dels personatges principals, i en especial de la Colometa.
Abans de començar a parlar de l’obra que vam anar a veure, comentaré una mica què em va semblar el tros de novel·la que vam haver de llegir.
He de dir que “La Plaça del Diamant” és una novel·la bastant interessant, ja que et permet conèixer la situació en la que es trobava la societat fa unes quantes dècades enrere. Situacions com l’esclat de la Guerra Civil o la pobresa que hi va haver durant i després d’aquesta. De totes maneres, jo m’esperava que m’agradés més, sobretot pel renom que ha aconseguit tenir la novel·la.
Sobre l’obra que vam anar a veure al Teatre Nacional, he de dir que em va agradar bastant, sense tenir en compte les més de tres hores que vam estar allà asseguts. Tot i que hi ha alguns canvis respecte la novel·la, suposo que per no allargar massa l’obra o simplement per facilitar l’actuació, penso que és bastant fidel al llibre. Els actors van actuar de forma fenomenal, fent creïble la seva actuació. I vaig trobar que estaven molt ben recreats els escenaris del llibre, ja que per ser una obra teatral, els efectes de so i llum, i els edificis, estaven força bé.
En conclusió, l’obra m’ha agradat. Però la pròxima vegada m’estimaria més veure una obra més curta.
Javi González
L’obra de teatre que varem anar a veure el 20 de novembre passat em va semblar que estava molt ben estructurada. Els actors, el vestuari, la decoració, etc, tot, estava molt ben escollit per fer-nos veure la situació viscuda per cadascun dels personatges.
Des del meu punt de vista, em va agradar bastant, ja que es pot veure la situació que passava la gent en aquella època. A més, veient l’obra, es poden entendre moltes coses més que llegint el llibre, per què podem veure l’expressió de cada actor o actriu en el moment en que interpreten el seu paper (pots entendre a la perfecció la situació que viu la Natàlia, etc).
L’únic inconvenient és que l’obra és una mica llarga, però, en definitiva, és una obra que està força bé i és molt recomanable anar a veure-la, no només per passar l’estona, sinó, per poder entendre la situació viscuda abans i després d’una guerra com la que va haver l’any 1936.
Vam anar al teatre a veure una obra molt interessant, la Plaça del Diamant, en el institut ens van fer llegir el llibre, i llavors ja sabíem de que anava l’obra, la gent deia que serià una mica avorrit, fins i tot jo ho deia, però va ser un dels dies que ens vam equivocar, la obra va estar bastant be, nomes n’hi havia un problema, que era massa llarga, encara que teníem dos descans de quinze minuts.
Personalment, penso que la obra era bastant emocionant, encara que com ja he mencionat, durava molt, hi al final, ja no sabia que fer per estar assegut, la veritat que no tinc cap critica per dir, la obra, el camí fins arriba al teatre i el teatre, a sigut tranquil, sense cap problema, encara que en el teatre hi havien una sèrie de persones que no paraven de parlar.
El dia 20 de novembre del 2007 vem anar al TNC (Teatre Nacional de Catalunya). Varem anar a veure una obra titulada la Plaça del Diamant. Abans d’anar a veure l’obre de teatre vem haver de llegir el llibre. El tros del llibre que vem llegir va ser molt interessant encara que al principi era una mica avorrit. L’obra de teatre dura 4 hores iel principi vaig pensar que seria molt avorrida, quan vaig arribar allà va sortir un home que ens va explicar una petita introducció a l’obre. Quan va començar la primera part sem va fer llarga ja que coincidia amb la part que ens havíem llegit i ja sàvia de que anava i vaig trobar que es deixaven moltes coses interessant. En la segona part de l’obra ja va ser més emocionant ja que en Quimet marxava a la guerra amb tot els seus amics. La tercera part es la mes interessant de totes i la que més me va agradar.
Guillem Cruañas Cruells
Des del meu punt de vista, l’obra em va agradar molt, ja que estava molt ben feta, i els protagonistes feien molt bé els seus papers.
En aquesta obra es pot veure perfectament com hi vivien la gent en aquella època, tant en quan passaben les guerres, com amb les qüalitats de vida que tenien.
El que més em va impresionar va ser quan feien les escenes on hi representaven les guerres, estaben perfectament representades, l’escenari, el so…
En definitiva, l’obra em va agradar molt, tot i que era una mica llarga, però hi havien descansos, per que l’obra no se’ns fes tant llarga.
Crec que la gent hauria d’anar a veure-la, perquè és millor veure-la que llegir-la, perquè et fiques més en el paper, i ho veus més real.
La obra de teatre de La Plaça del Diamant hem va semblar una obra molt interessant, tot i que ens havíem llegit una part del llibre i ja sabíem el que succeïa a tota la primera part,hem va semblar una obra força excepcional.
El que més m’ha agradat d’ambdós,llibre i obra,ha estat el sentiment de proximitat tant cap als personatges com per l’escenari on es desenvolupa la història.
Des del meu punt de vista,caldria destacar el rerefons de política que té la novel•la,possiblement m’ha agradat molt per això, ja que acostumo a llegir llibres de caire polític.
El principal inconvenient que hi trobo és que la obra és molt llarga,sobretot la primera part,possiblement hem va semblar així perquè ja havíem llegit anteriorment aquell fragment de la novel•la. La part que se’m va fer més entretinguda va ser la segona,ja que com he dit amb anterioritat es centre més en el caire polític que no en el personal dels protagonistes.
Per últim m’agradaria destacar que la decoració de l’escenari i els personatges estan perfectament caracteritzats i adaptats a les descripcions de la novel•la i la seva interpretació, i en algun moment improvisació son perfectes.
La plaça del diamant és un molt bon llibre de Mercè Rodoreda, ja què t’ensenya com es veu la guerra civil espanyola des de diferents punts de vista, com des de l’ignorància, des del bàndol dels republicans o des de el bàndol dels feixistes.
L’obra de teatre està molt ben representada, els actors van fer molt reals els seus personatges, també em van sorprendre els molt bons efectes i decorats. La part negativa, per dir-ho d’alguna manera, és la seva durada, ja que es va fer bastant pesada per a tothom.
En conclusió, aquesta és una gran obra que, tot hi que m’esperava que m’agradaria més, va estar molt bé d’anar a veure.
El llibre de La Plaça del Diamant em va semblar molt interessant, encara que no el varem acabar de llegir del tot, i per tant no vam sapiguer com acabaria aquesta història. Llavors, varem anar al teatre nacional de Catalunya per veure l’obra sencera. L’obra em va agradar més que el llibre, perquè els personatges de la obra van interpretar el paper de tal manera que semblava que la història estigués transcorrent en directe. Però l’únic inconvenient era la durada de la obra, que va ser bastant llarga.
Personalment, recomano aquesta obra, perquè ens ajuda a posar-nos en el lloc dels personatges d’aquella època en la postguerra; la manera de viure, els costums d’aquella època…
La plaça del diamant és un molt bon llibre de Mercè Rodoreda, ja què t’ensenya com es veu la guerra civil espanyola des de diferents punts de vista, com des de l’ignorància, des del bàndol dels republicans o des de el bàndol dels feixistes.
L’obra de teatre està molt ben representada, els actors van fer molt reals els seus personatges, també em van sorprendre els molt bons efectes i decorats. La part negativa, per dir-ho d’alguna manera, és la seva durada, ja que es va fer bastant pesada per a tothom.
En conclusió, aquesta és una gran obra que, tot hi que m’esperava que m’agradaria més, va estar molt bé d’anar a veure.
Crec que la “La Plaça del Diamant” es una novel-la molt bona, a més de ser molt interessant, penso que t’ajuda a posar-te en el lloc de moltes de les persones que van viure el dictat del Franco.
Parlant de l’obra de teatre, l’obra va ser bastant entretinguda, encara que hi va haver trossos que es feien una mica pesats , o llargs, sobretot el començament, però mica en mica es va anar animant. A més que els actor eren molt bons, per mi concretament el Quimet va ser el millor representat, i que els escenaris estaven molt i molt elaborats, seria una de les coses a destacar de l’obra, tot això va intentar que les 3 hores llargues que varem estar al teatre es féssim més amenes, encara que per molts es van fer eternes. Treien la durada, crec que en global va estar una obra bastant bona, més o menys ja sabíem una mica de que anava ja que ens havien llegit un tros del llibre, encara que hi havia coses a l’obre que eren noves.
En conclusió, va ser una obra bastant bona, i crec que la novel-la com ja ho és, es una de las millors novel-les catalanes, es una fidel imatge de la societat catalana de l’època del franquisme.
El passat dia 20 de novembre varem anar al Teatre nacional de Catalunya on vam veure l’obra de teatre de la Plaça del diamant. En la meva opinió, l’obra està molt ben feta, ja que els actors feien els seus papers a la perfecció i els decorats estaven fets molt bé i s’exposaven a la perfecció gracies a la il•luminació tan adequada i als sons que posaven, encara que la seva duració es excessiva ja que quatres hores, contant els descansos, es molta estona, però que es comprensible per la gran representació de les escenes del llibre que em llegit .
En conclusió, és una gran obra, però que no és per repetir-la, no per el seu contingut sinó que per la seva llargària.
El passat 20 de novembre vam anar a veure l’obra de teatre La plaça del diamant, al Teatre nacional de Catalunya. Nosaltres només ens haviem llegit els primers capítols, que equivalien a la primera part de la representació.
S’ens va fer molt pesada fin al primer descans, ja que era la part que sabiem el que passava.
El descans s’ens va fer massa curt. La segona part de l’obra era més interessant, potser perquè era la part que no sabiem de que anava. Era molt més emocionant, perquè et situava en el context polític i social.
La tercera part va ser més lleugera ja que s’aproximava el final.
Hem va agradar molt, però no va acabar com m’esperava.
El di 20 de Novembre vam anar al Teatre Nacional de Catalunya a veure La plaça del diamant. A mi la obra hem va semblar força interessant, encara que una mica llarga.
Hem va agradar més la segona part, ja que ens havíem llegit part de llibre, que eren la primera part de la representació. Trobo que els actors van representar molt bé els seus personatges. El decorat també estava força bé.
Crec que la obra representa molt bé com era la vida de la gent del temps del franquisme, época que no queda tant lluny, des del punt de vista dels ciutadans. S’interpreta la gana que passava la gent i el masclisme d’aquells anys i la duressa de viure una guerra. Els nens s’havien de fer grans massa aviat.
Ara, en comparació amb aquells anys, ho tenim tot i tenim per menjar tots els dies i no pasem tantes penúries. La obra et fa recapacitar sobre aquests conceptes.
En conclusió, la obra hem va agradar, vam passar una tarde ineressant.
La plaça del diamant (no m’estrenaré amb aquest comentari) sen’s va fer -a tothom (practicament) i no feia falta ser en cap detectiu per esbrinar-ho- com un dia sense pà.
Tot començava suficientment bé però el primer intermig no arribava mai però això no era el pitjor: el pitjor era pensar que que encara quedaven dues parts més com aquella. Finalment va arribar la primera aturada rebuda amb uns calorosos aplaudiments per part de tothom (sense gaires, per no dir cap, excepcions). La segona part tres quarts del mateix i un final també calcat a la primera part. La tercera però, (personalment) crec que va ser la suma de les dues altres parts elevada al quadrat és a dir, més llarga que l’obra de la Seu. Increiblement es va acabar i els actors varen marxar sota uns forts aplaudiments -que, personalment crec que tenien un doble significat- i vam poder tornar cap a casa.
Si se’m accepta la proposta, el proxim cop (professorat) mireu-vos més on ens porteu i tingueu més cura dels horaris que agafeu.
Moltes gràcies,
Jordi.
Tot i que no vaig anar a l’obra de teatre en sí, el llibre em va situar bastant bé en l’época viscuda per la Natàlia, la guerra, la fam, la misèria… que patien ella i tots els que l’envoltaven.
La plaça del Diamant t’aporta una sèrie de coneixements, la desesperació d’una mare que no té per donar de menjar als seus fills, i l’ignorància de la Colometa davant de tot el que estaba succeint, ja que la Natàlia dona la seva versió, la versió d’una noia qualsevol davant d’una situació com aquesta.
Jo recomanaría que la gent, si més no, es llegís el llibre, encara que se que a l’obra de teatre está tot millor estructurat i més situat, crec que el llibre també situa molt bé aquesta época de la qual es parla i de les situacions que es viuen.
La plaça del diamant, escrita per Mercè Rodoreda, és una novel·la bastant interessant, ja que pots conèixer la situació que vivia la societat quan la república va arribar, és a dir, t’ensenya com es veu la guerra civil espanyola des de diferents punts de vista, com des de l’ignorància, des del bàndol dels republicans o des de el bàndol dels feixistes.
El passat 20 de Novembre vam anar al teatre nacional a veure la plaça del diamant. Estava molt ben representada, sobretot la part de la guerra ja que estava molt ben representada, tant bé que semblava que estigues passant de veritat. El que més hem va agradar va ser la segona part, ja que era el tros de la novel·la que no ens haviem llegit.
La meva opinió, és que, recomano aquesta novel·la i la obra, perquè en ambas t’ajuda a posar-te en el lloc dels personatjes d’aquella època de la postguerra; la seva manera de viure, els costums…
La obra una mica llarga, però entretinguda.
sanda granados rodríguez-peral 1 Batx-A
L’obra de teatre de la Plaça del Diamant em va impressionar bastant, ja que em va reflexar la situació viscuda a les societats d’èpoques enrere. La veritat és que ja en tenia una idea de la situació, però quan realment ens adonem de les coses, és quan les veiem amb els nostres propis ulls. I així va ser, vem poder posar-nos al paper de les persones que van patir la guerra i l’època en general i el fet de veure aquestes coses ens fa valorar molt més el que tenim i la manera que vivim i tot plegat. La veritat és que llegint, potser te n’adones de més detalls que mirant l’obra no tel’s donen, però tot i així, l’obra em va semblar molt bé, una mica llarga, però bé. Vaig disfrutar veient-la i m’hi vaig posar ben a dins.
L’obra m’ha agradat molt. Una de les coses que no m’ha agradat ha estat que es molt llarga, crec que haurien de escursar-la més, per no fer-se tant pesada.
Els actors ho fan molt bé sobretot la Natàlia. També ens mostra molt bé la situació d’aquella epoca i de la guerra. Al llibre es veu peró a l’obra t’adonas de veritat com era la gent i com ho pasaven de malament per menjar per exemple.
Et dones compte que no fa tants anys que la societat era així i que les coses han canviat molt en molt poc temps. L’ultima part va ser la que em va agradar més ja que era l’única que no haviam llegit i em va sorprendre molt com acabava. Crec que es una gran obra. Va acabar molt diferent del que jo m’esperava.