Joaquín Ramón Martínez Sabina, un dels músics espanyols més reconeguts és conegut amb el nom artístic de Joaquín Sabina.

Fill d’un policia, amb 14 anys va començar a escriure poemes i va fer música amb un grup d’amics (“Merry Youngs”), els quals feien versions de rockers com Elvis Presley i Little Richard. L’any 1968 marxà a Granada on estudià Filologia Romànica. Políticament, va asumir postulats polítics d’esquerra, motiu pel qual es va associar amb moviments contraris al franquisme. Llançà un còctel Molotov contra una oficina del Banco Bilbao, tot protestant pel Procés de Burgos, raó per la qual va haver de marxar a l’exili, encara que, sense passaport, li va costar força. Gràcies a un home, Mariano Zugasti (més tard, el va homenatjar a la cançó (“Me pido primer”) va poder marxar: li va cedir el seu passaport després de conèixe’l unes hores abans. Amb un nom fals, va arribar a Londres.

El 1977, dos anys després de la mort de Franco, va tornar a Espanya

El 1978 va ser l’any de la seva arribada a Madrid, ciutat fonamental en la vida de l’artista, i l’any de la publicació del seu primer LP:”Inventario”.

Posteriorment, coincidint amb un canvi artístic, va començar a treballar amb el grup pop Viceversa, un membre dels quals (Pancho Varona) ha estat col·laborant (com a músic i com a compositor), frec a frec, amb Sabina. Amb Viceversa, va treure el LP “Juez y parte” (1985) i el disc “Joaquín Sabina y Viceversa en directo” (1986), que comptà amb la participació d’artistes importants, com Luis Eduardo Aute, Javier Gurruchaga i Ricardo Solfa (en aquell moment, nom artístic del català Jaume Sisa).

Els èxits de vendes de discos se succeeixen amb la publicació dels LP: “Hotel, dulce hotel”(1987), “El hombre del traje gris” (1988) i “Mentiras piadosas”(1990), mentre que arriba el triomf en les seves gires, a Espanya i Amèrica. Cal dir que la relació de Sabina amb Catalunya i, concretament, amb Barcelona, ha estat sempre íntima, destacant la seva interpretació en català del tema “Passejant per Barcelona” (Pi de la Serra), l’amistat amb artistes com Serrat, Joan Baptista Humet, el finat Josep Maria Bardagí i el mateix Pi de la Serra.

Els treballs discogràfics i les multitudinàries gires continuen en la dècada de 1990. “Física y química”(1992) i “Esta boca es mía”(1994) van ser els LP dels primers anys 90.

El1997, Sabina va col·laborar en un projecte musical conjunt amb l’argentí Fito Páez, músic que admirava les lletres de les cançons de Sabina. El resultat: “Enemigos íntimos”, publicat el 1998, va anar acompanyat de greus problemes en la relació entre ambdós artistes, per la qual cosa es va haver de suspendre la gira prevista.

L’estiu de 2001, després de la publicació del LP en directe “Nos sobran los motivos”, enregistrat en la gira que portà el mateix nom, va patir un accident vascular-cerebral que, encara que no va comprometre la seva vida, li va deixar seqüeles de tipus psíquic, portant-lo cap a una important depressió.

Després de més de vint-i-cinc anys de carrera discogràfica, Sabina ha publicat, el novembre del 2006, un recopilatori que inclou tota la seva discografia (“Punto…y seguido”).

Lo nuestro duró
lo que duran dos peces de hielo
en un whiskey on the rocks,
en vez de fingir,
o, estrellarme una copa de celos,
le dio por reír.
De pronto me vi,
como un perro de nadie,
ladrando, a las puertas del cielo.
Me dejó un neceser con agravios,
la miel en los labios
y escarcha en el pelo.
Tenían razón
mis amantes
en eso de que, antes,
el malo era yo,
con una excepción:
esta vez,
yo quería quererla querer
y ella no.
Así que se fue,
me dejó el corazón
en los huesos
y yo de rodillas.
Desde el taxi,
y, haciendo un exceso,
me tiró dos besos…
uno por mejilla.
Y regresé
a la maldición
del cajón sin su ropa,
a la perdición
de los bares de copas,
a las cenicientas
de saldo y esquina,
y, por esas ventas
del fino Laina,
pagando las cuentas
de gente sin alma
que pierde la calma
con la cocaína,
volviéndome loco,
derrochando
la bolsa y la vida
la fui, poco a poco,
dando por perdida.
Y eso que yo,
paro no agobiar con
flores a María,
para no asediarla
con mi antología
de sábanas frías
y alcobas vacías,
para no comprarla
con bisutería,
ni ser el fantoche
que va, en romería,
con la cofradía
del Santo Reproche,
tanto la quería,
que, tardé, en aprender
a olvidarla, diecinueve días
y quinientas noches.
Dijo hola y adiós,
y, el portazo, sonó
como un signo de interrogación,
sospecho que, así,
se vengaba, a través del olvido,
Cupido de mi.
No pido perdón,
¿para qué? si me va a perdonar
porque ya no le importa…
siempre tuvo la frente muy alta,
la lengua muy larga
y la falda muy corta.
Me abandonó,
como se abandonan
los zapatos viejos,
destrozó el cristal
de mis gafas de lejos,
sacó del espejo
su vivo retrato,
y, fui, tan torero,
por los callejones
del juego y el vino,
que, ayer, el portero,
me echó del casino
de Torrelodones.
Qué pena tan grande,
negaría el Santo Sacramento,
en el mismo momento
que ella me lo mande.
Y eso que yo,
paro no agobiar con
flores a María,
para no asediarla
con mi antología
de sábanas frías
y alcobas vacías,
para no comprarla
con bisutería,
ni ser el fantoche
que va, en romería,
con la cofradía
del Santo Reproche,
tanto la quería,
que, tardé, en aprender
a olvidarla, diecinueve días
y quinientas noches.
Y regresé…etc.