Enric Granados i Campiña va néixer a Lleida, a la comarca del Segrià, el 27 de Juliol de 1867, on el seu pare, que era cubà i militar, estava destinat. Al cap de poc temps el van traslladar a Santa Cruz de Tenerife, on va passar-hi quatre anys, fins que el 1874 tota la família es traslladà definitivament a Barcelona.

 

De petit ja va començar a tocar el piano i a Barcelona va fer estudis de perfeccionament amb el mestre Joan Baptista Pujol, considerat el millor professor de piano de la ciutat (Albéniz, Malats i Viñes, també eren alumnes seus).

Als tretze anys ja es guanyava la vida com a pianista i el 1886 va donar el seu primer concert important com a solista. La prematura mort del seu pare el va convertir en el cap de família, el qual tenia la responsabilitat de contribuir al màxim amb els ingressos familiars.

El seu mestre Felip Pedrell va tenir molt a veure amb els gustos per la música tradicional espanyola que es reflexa a les seves obres.
El 1901 va fundar l’Acadèmia Granados que va dirigir fins que va marxar a Amèrica. D’aquesta acadèmia ha donat grans noms a la interpretació pianística: Paquita Madriguera, Baltasar Samper, Alícia de Larrocha, Rosa Sabater.
Va morir el 28 de gener de 1916 en el naufragi de la nau Sussex, al canal de la Mànega, en ser torpedinada per l’armada alemanya en el transcurs de la Primera Guerra Mundial.

Goyescas

 

La seva obra més destacada és Goyescas. Es tracta d’una Suite, un conjunt d’obres en aquest cas  per a piano. Va començar a composar-la l’any 1909 i la va acabar l’any 1911.En aquella època Granados sentia una gran admiració pel pintor espanyol Francisco Goya Lucientes. Li agradava molt la psicologia dels seus personatges, el seu estil,  la seva paleta de colors, etc. És per això que es va inspirar en una sèrie de pintures i  li va dedicar l’obra Goyescas.   La composició que escoltarem, El Pelele, la va escriure alguns anys després, el 1914.

Goyescas es va convertir també en una òpera, l’any 1915  i El Pelele va esdevenir la seva obertura.   Després d’estrenar l’òpera amb un gran èxit a Nova York,  va ser quan  va patir el bombardeig en el trajecte de tornada en vaixell  i  va morir ofegat.

 

Un video amb on podem escoltar una de les millors alumnes d’Enric Granados: Alicia de Larrocha en una gravació de l’any 1962 amb imatges diverses.

Un enregistrament en directe de la pianista Judith Jáuregui a Veneçuela el 2012.

Finalment un vídeo de Alejandro Algarra en un concurs de piano a Albacete l’any 2010.

A més de Goyescas i El Pelele, també va escriure entre altres: Bocetos, 12 Danzas espanyoles, Peces sobre cants populars, Valsos poètics, Madrigal, l’ ópera María del Carmen (1898), Follet, Picarol, Liliana (sobre textos d’ Apel•les Mestres), una nova sèrie de Danses espanyoles, Sardana, Rapsòdia aragonesa, El cant de les estrelles (per a piano, coral i òrgan). etc..

Curiositats

Enric Granados i Pau Casals són dos dels músics més importants del nostre temps. Granados a través el piano i Casals amb el violoncel , van contribuir a la creació artística del segle XX, compartint el fruit de les seves dues personalitats aparentment contraposades, però essencialment unides. Unides per l’amor al seu país, per la vocació per la música i per una amistat incondicional.
Pau Casals i Enric Granados es van conèixer el 1891 a Barcelona. Granados, deu anys més gran que Casals , es va convertir musicalment , en el seu millor amic i en l’aspecte personal, en una mena de germà gran. La seva amistat, va durar fins la prematura mort de Granados vint anys després.

ISAAC ALBÉNIZ, pianista
1860-1909

Va néixer el 1860 a Camprodon ( Ripollès).
Era un nen prodigi: als quatre anys va fer un concert juntament amb la seva germana Clementina al Teatre Romea de Barcelona, i als vuit anys va compondre la seva primera obra, una marxa militar. De nen es va escapar diverses vegades de casa, fins que un dia es va embarcar de polissó en un vaixell de vapor cap a Amèrica.

Es guanyava la vida fent concerts.

Va viatjar molt tota la seva vida. A Barcelona es va casar amb la seva alumna de piano, la Rosina, que era filla d’un ric comerciant.

Va viure a Londres. Després es va instal·lar amb la seva família a París, on va triomfar amb les seves peces per a piano plenes de ritme, inspirades en la música popular espanyola.

Era simpàtic i generós i feia amics allà on anava. Feia bromes a tothom i s’inventava històries ben divertides.
Malgrat la seva vitalitat, tenia una salut molt delicada. Va morir durant la primavera de 1909, a un petit poblet dels Pirineus francesos. Només tenia 49 anys.

 

 

 

 

Aquesta biografia l’hem treta del Llibre el petit Albéniz, editorial Bellaterra Músic.

Per cert, els alumnes de 3r A us recomanem que llegiu el conte. Us encantarà i us sorprendrà.

 

Astúrias (Leyenda)

Va ser composada a la década de 1890 en la que Albéniz vivia a Londres. Malgrat el seu nom, el tema no té cap relació amb la tradició musical d’Astúries sinò més aviat al flamenc d’Andalusia.

Astúrias, és una composició musical escrita originalment per a piano en la tonalitat de sol menor. Va ser publicada per primer vegada a Barcelona l’any 1892 com a preludi d’una sèrie de tres moviments anomenada Chants d’Espagne. Anys més tard es va convertir en el cinquè moviment de la Suite Española Op.47 amb el subtítol de Leyenda.

La seva melodia és delicada però complexa i els seus dinàmics i bruscs canvis estan plens de virtuosisme (influència de Franz Liszt). L’obra es va adaptar per a guitarra, pels grans guitarristes clàssics del segue XX com Fortea, Tàrrega o Segòvia. Actualment s’ha convertit en una obra importantíssima dins el repertori de guitarra clàssica. A continuació podreu veure i escoltar les intepretacions de grans mestres com el desaparegut guitarrista espanyol Andrés Segovia i el seu deixeble, l’australià John Williams. També la versió en piano; fixeu-vos especialment en la posició de les mans, és molt curiosa.

Andrés Segovia (guitarra clàssica)

John Williams (guitarra clàssica)

Luís Fernando Pérez (piano)

Curiositats
El tema principal d’Astúries está inclòs en el començament de la cançó «Spanish Caravan» de The Doors, en el disc Waiting for the Sun.

Durant la investidura de Nicolas Sarkozy com a president de França, el 16 de maig de 2007, el tema va ser interpretat per la seva esposa d’aquell moment, Cécilia Ciganer-Albéniz, besneta del compositor Isaac Albéniz.

Isaac Albéniz va conéixer al jove Pau Casals al café Tost de Barcelona. Albéniz va escoltar tocar el violoncel a Pau Casals i admirat pel seu talent li va escriure una carta de recomanació dirigida a la Reina Maria Cristina per tal que l’ajudés a progressar en la seva carrera com a músic.

Per internet podeu trobar moltes versions, adaptacions i arranjaments  d’aquesta obra. Si teniu ganes de veure’ls, us recomano alguns exemples  moderns, amb molta qualitat. Gaudiu-los!

Kupinski duo (Arranjament per a duet de guitarres clàssiques)

Mauricio Nader (Arranjament per a baix elèctric)

Muris Varajic (Arranjament rock per a guitarra elèctrica)

 

Antonio Lucio Vivaldi

(Va néixer a Venècia (Itàlia) el 4 de març de 1678 – i va morir a  Viena (Alemanya) el  28 de juliol de 1741).

Tocava diferents instruments, però principalment va ser un reconegut violinista i un dels principals compositors del Barroc.

Era anomenat “Il prete rosso” (“El capellà roig”) per ser sacerdot (catòlic) i pèl-roig. Va compondre unes 770 obres, entre les quals hi ha 477 concerts i 46 òperes. És especialment conegut, per ser l’autor dels 4 concerts per a violí i orquestra Les quatre estacions.

Aquests dos “Powerpoints” no estan trets d’internet sinò que els ha fet la Sònia amb els seus alumnes de P5A per poder treballar el seu compositor a l’aula, així compartir també, els continguts amb tots vosaltres. Passeu les diapositives i aprendreu un grapat de coses.

[slideshare id=40633467&doc=vivaldipowerpoint2-141023062758-conversion-gate02]

[slideshare id=42037385&doc=robavivaldi-141126032825-conversion-gate01]

Les Quatre Estacions

Aquesta obra, que forma part del cicle de seu opus 8 Il cimento dell’armonia e dell’inventione, té una importància capital per suposar la ruptura del paradigma del concerto soli, establert pel mateix Vivaldi. Fins llavors, el concerto soli era un concert en què l’instrument solista portava tot el pes de la melodia i la composició, i la resta de l’orquestra es limitava a exercir l’acompanyament segons les regles de l’harmonia.

Les quatre estacions  és un conjunt de 4 concerts per a violí del compositor barroc Antonio Vivaldi. Les va compondre el 1723, i és l’obra més coneguda de Vivaldi i, també, una de les més popularitzades de tota la música clàssica.

Els concerts es publicaren el 1725 formant part d’un conjunt de dotze concerts, op. 8, amb el títol Il Cimento dell’armonia e dell’inventione. Els primers quatre concerts s’anomenaren Le quattro stagioni i fan referència a cada una de les estacions de l’any. Cada concert segueix l’estructura de tres moviments, amb un moviment lent central (lento, adagio, largo), en mig de dos moviments ràpids (allegro, presto, etc.).

Vídeos amb diferents interpretacions de la Primavera (Les Quatre Estacions)
La violinista Janine Jansen amb la Amsterdam Simfonietta

La violinista Julia Ficher en el Nacional Jardí Botànic de Gales.

Música amb imatges primaverals

 

Arranjament de la melodia principal de la Primavera en Do Major, per si algú s’anima a interpretar-la.

Curiositats

La conegudíssima pel·lícula Frozen de Disney ha creat un vídeo impressionant on ha barrejat la música de Let it go i l’Hivern de Vivaldi creant amb unes imatges reals dels músics enmig d’una gran nevada. No us el perdeu!

Antonio Vivaldi tocava un petit instrument italià de corda pinçada anomenat mandolina. Té quatre cordes dobles que s’afinen igual que el violí, per això molts violinistes toquen també la mandolina. Podeu veure i escoltar el músic Avi Avital interpretant l’Estiu de Les Quatre Estacions de Vivaldi.

L’Àlvar Roca amb el seu violí