Joan Garriga / La Troba Kung-fú
Joan Garriga és actualment un dels músics més importants de Catalunya: d’una banda, per ser l’exlíder de Dusminguet, un dels grups més influents i transgressors dels anys noranta. I, de l’altra, per ser actualment el líder de La Troba Kung-Fú,
A més, Joan Garriga és compositor de diverses cançons que formen part de l’imaginari underground col•lectiu. La seva actitud i manera d’entendre la música l’han convertit en un personatge respectat i admirat per diverses generacions de públic, gràcies a la seva particular visió de la música popular.
Dusminguet va ser un grup pioner en la música que es va anomenar world pagès music, també denominada mestissatge. La seva idea consistia a unir la música de les orquestres de festa major amb ritmes de tot arreu.
Una vegada dissolt el grup, Garriga es va dedicar uns quants anys a crear, en què va combinar la creació musical amb la col•laboració en diversos projectes amb grups com Amparanoia, girant per tot Europa, o Xerramequ Tiquis Miquis.
El 2005 va unir un grapat de bon músics per crear La Troba Kung-Fú: Eldys Isaac Vega “Muñeco” (percussió), Marià Roch (baix), Miguel Serviole “Muchacho” (guitarra rumbera), Pep Terricabras (bateria) i el dubmaster Toti Arimany,. Més tard es van incorporar a la banda Flor Inza (percussió) i Luis Arcos (guitarra elèctrica).
La Troba Kung-fú en directe
La idea de Joan Garriga en aquest projecte s’apropa més a la rumba catalana, la dels gitanos catalans, la de Peret i El Pescaílla. De tota manera, a hores d’ara Joan Garriga ja té un estil propi de compondre i escriure.
La Troba Kung-Fú és actualment una de les bandes més importants de world music europea. Ha obtingut els premis següents: Puig Porret (millor banda, 2007), Ciutat de Barcelona (Música i Internet, 2008), Altaveu (millor banda catalana, 2007), Enderrock (millor disseny de portada per Clavell Morenet, 2007), ARC (millor directe de músiques del món, 2009).
Amb La Troba Kung-Fú, Garriga ha editat quatre discs. El primer, Clavell Morenet (2007), que es pot adquirir a tot Europa, es va presentar als Estats Units, el Regne Unit, Bèlgica, Holanda, França, Itàlia a l’Europa de l’Est, a Mèxic i en sales de mig món. També s’ha publicat Rumbia at Ernesto’s (2009), un disc en directe gravat a la ciutat holandesa de Sittard, el 2010 va veure la llum, A la panxa del bou . L’Últim disc fins al moment, és Santalegria editat el 2013.
Els darrers anys ha estat presentat el seu espectacle en festivals de Catalunya, Madrid, València, Mallorca, el Marroc, els Estats Units, Holanda, Bèlgica, França, Anglaterra, Sèrbia, la República Txeca, Hongria, Portugal i altres països, amb molt d’èxit.
Actualment, en Joan Garriga està realitzant una gira de primavera anomenada Joan Garriga & Galàctic Mariatxis . Podeu trobar més informació sobre el grup i els seus disc, fotos, vídeos i agenda de concerts al seu web http://www.latrobakungfu.nethttp://www.latrobakungfu.net
Flor de Primavera
Es tracta d’una cançó inclosa en el disc A La Panxa del bou, àlbum editat l’any 2010. Aquesta setmana he triat aquesta cançó per raons obvies. Ja fa uns dies que tenim aquí la Primavera!!!, una època de l’any fantàstica que mica en mica ens fa despertar del fred de l’hivern. La primavera és una estació que ha inspirat a molts músics i artistes per a les seves composicions. Deixem-nos portar per l’al•legria d’aquesta melodia i d’aquesta lletra tant primaverenca. A més s’acosta ja el final del trimestre… Bona primavera a tothom!
Flor de primavera
Flor de primavera
La més bella de tot l’any
Quan l’estiu arriba
Dolor i plany
Flor de primavera
La més bella de tot l’any
Quan l’estiu arriba
Dolor i plany
Ha esclatat la ginesta a Puiggraciós
Canta la flor i ensenya el seu tresor
Qui el pren sempre és presa del record
Guany i condemna del curiós
Ha esclatat el gessamí a cada cantonada
i ha fet forats en les fosses tan enterrades
La memòria del perfum és tan eterna
Que qui la dóna sempre és fugaç per tornar a terra
Flor de primavera
La més bella de tot l’any
Quan l’estiu arriba
Dolor i plany
Breu és l’olor de la pluja que esquitxa el terra
Curtes són les cançons de la infantesa
Breus els mil contes que jo recordo
Curtes i per sempre les dites que porto
Agafaré al vol el fil que pel jardí navega
I l’estiraré amb la canya des de coberta
Sóc pescador de muguet, iris i deliris
Una cançó, un tot, una flor quan t’ho miris…
Estava a punt de treure disc. Després de 38 anys sense cap nou treball, en fer els 90 l’octubre passat Chuck Berry havia anunciat que aquest 2017 veuria la llum un àlbum d’estudi amb material inèdit. El material, de fet, ja estava enregistrat. Però Chuck Berry, per a molts el pare del rock’n’roll, no el podrà presentar. La llegenda del rock’n’roll va morir el passat dissabte 18 de març de 2017 a casa seva, als afores de Saint Louis, a Missouri.
Chuck Berry amb el seu ball característic
Nascut a Saint Louis mateix (1926), en una família de classe mitjana, Chuck Berry va deixar per a la història del rock peces com ‘Maybellene’ (1955), ‘Roll over Beethoven’ (1956), ‘Rock and roll music’ (1957), ‘Sweet little sixteen’ (1958), ‘Johnny B. Goode’ (1958) i ‘You never can tell’ (1961): aquestes dues cançons va aconseguir una nova vida gràcies a ser incloses en pel·lícules com ‘Retorn al futur’ i ‘Pulp fiction’ a les dècades dels 80 i dels 90, respectivament.
Amant de la música des de ben petit, Berry va tenir una infància complicada, amb tres anys d’internament després de ser acusat i sentenciat per un robatori d’armes. En sortir del reformatori va entrar a treballar en una planta d’automoció, mentre seguia el seu camí musical amb actuacions. El punt d’inflexió va ser un viatge el 1955 a Chicago, on va conèixer Muddy Waters i va entrar en contacte amb el món discogràfic; aquell mateix any enregistraria ‘Maybellene’.
Va gravar gairebé una setantena de discos entre treballs d’estudi, directes i recopilatoris, i d’ell John Lennon en va dir: “ Si mai voleu canviar el nom al rock’n’roll, digueu-n’hi Chuck Berry“. Keith Richards ho va detallar més: “Chuck Berry va ser sempre l’epítom de com tocar ‘rhythm’n’blues’, de com tocar rock’n’roll. Ho feia bonic i sense esforç, i el seu ‘timing’ era la perfecció.
Entre els grups que van versionar algun dels grans èxits de Berry hi ha els Beatles, David Bowie, els Rolling Stones i Elvis Presley.
Johnny B. Goode
És una famosa cançó de Chuck Berry escrita l’any 1955 i apareguda en l’àlbum Chuck Berry Is on Top. Ha tingut gran transcendència en el món de la música i la cultura popular de finals del segle XX: és una de les cançons més famoses de tota la història.
És una cançó sobre la biografia d’un noi de poble que podia “tocar una guitarra com si toqués una campana”. Va ser triada com un dels assoliments més grans de la humanitat dintre de la col·lecció d’obres culturals que es van enviar en la Voyager I. La cançó també va sonar en la pel·lícula “Retorn al futur”.
Johnny B. Goode (Lletra)
Deep down in Louisiana close to New Orleans,
Way back up in the woods among the evergreens
There stood a log cabin made of earth and wood,
Where lived a country boy named Johnny B. Goode
Who never ever learned to read or write so well,
But he could play a guitar just like a ringing a bell.
[Chorus:]
Go Go
Go, Johnny, go, go
Go, Johnny, go, go
Go, Johnny, go, go
Go, Johnny, go, go
He used to carry his guitar in a gunny sack
Or sit beneath the tree by the railroad track.
Oh, the engineers would see him sitting in the shade,
Strumming with the rhythm that the drivers made.
The people passing by, they would stop and say,
“Oh, my, but that little country boy could play!”
[Chorus]
His mother told him, “Someday you will be a man,
And you will be the leader of a big old band.
Many people coming from miles around
To hear you play your music when the sun go down.
Maybe someday your name will be in lights
Saying ‘Johnny B. Goode tonight’.”
Aquesta setmana al Bon dia amb Melodia tenim una proposta força diferent. En Jan Figueras de 2n ens ha facilitat aquesta música tan especial. Es tracta d’una cançó provinent del Kazajastan. Una cançó realment preciosa que evoca una altra manera de viure i d’entendre el món.
La música del Kazajastan
La música ha jugat un paper dominant en la vida dels kazakhs ‘durant segles. Durant l’època d’or de la nació del Kazakhstan i la seva cultura nòmada al segle 16, una persona va ser, literalment, acompanyada del bressol a la tomba per la música. Cada esdeveniment de la vida té els seus propis costums especials, acompanyats de cançons i peces instrumentals (kyu). Una nena no tenia absolutament cap demanda moral sobre el matrimoni si no pogués afegir una cançó de composició pròpia del dot. Un jove només podia declarar el seu amor a una noia a la forma d’una cançó. Complexes composicions musicals van ser jnterpretades en les festes de noces. La mort d’una persona va portar amb si una nova cançó també.
La música juga un paper molt important per als kazakhs nòmades. Sense tradició literària escrita, l’obra de poetes, els que habitualment acompanyen a les seves interpretacions de música proporcionada per una guitarra de dues cordes, el dombra, era un mitjà important per a la transmissió d’informació històrica i cultural.
La música i la poesia són la sola idea de la nació kazakh. A través d’ells al·legories religioses i còsmics podrien expressar-se, i el coneixement de la naturalesa, l’home i els esdeveniments històrics podrien transmetre. En segles passats, la música i la cançó eren de vital importància, ja que compensen l’absència total d’un llenguatge escrit. Això va portar a la formació d’una notable unitat entre cantants, anomenat akyn, i les persones que van escoltar àvidament a la seva música. Per la improvisació i en diàleg amb el seu públic, el akyn va crear tant una obra d’art i un testimoni de la seva vida i els temps. El públic va decidir de manera democràtica si l’obra d’art era sobreviure: es va acceptar o en cas contrari es va enfonsar en l’oblit.
Els cantants més especialitzats es diuen akyns. Sense cap dubte la forma més famosa i important de la kazakh art tradicional és el aitys, un duel entre dos intèrprets dombra que desafien entre si en lletres poètiques. Akyns s’improvisen poetes / músics el talent es demostra millor en el concurs de aitys, com un tipus de debat musical, en el qual akyns van donar alternant actuacions, responent l’un a l’altre per mitjà de versos improvisats, acompanyat per la música de la dombra. Aquesta forma particular kazakh d’art va aconseguir el seu apogeu amb el canvi dels segles XIX i XX. t. Potser coincideixi amb un d’aquests durant Nauryz o altres festes, com el 9 de maig (Dia de la Victòria) o 16 de desembre (Dia de la Independència), així com a la televisió. El poeta nacional Abay Kunanbaev (1845-1904) va inventar la literatura kazakh escrita i encara es manté molt per sobre de tots els altres en el panteó literari.
Dombra
El zhirau era un recitador d’històries èpiques, i sovint tenia una posició política clau com un assessor proper del Khan. El zhirshy més tard va ser també un intèrpret de les obres èpiques, una tasca que requereix una memòria prodigiosa, a més de sonar habilitats musicals: el text de l’èpica Batyr Koblandy va córrer a al voltant de 6.500 línies. Un petit tros individual de la música és un kui, un instrumentista kuishy.
Representants de diferents gèneres van fer torns durant la aytis en rivalitzant entre si zhyrau (poetes i artistes del vers èpic), zbyrshy (comptadors d’històries de grans epopeies), akyn, seri i Saly (improvisar poetes) i kyuishi (compositors i virtuosos instrumentals) van competir . La música i la paraula sempre formen una unitat inseparable en el procés (el kyuishi va presentar la seva Kyui amb una explicació del seu contingut abans del seu rendiment). Aquesta forma de aytis va disminuir durant la segona meitat del segle 20 i només s’ha rejovenit en l’última dècada (guanyadors reben ara valuosos premis). També és interessant observar com l’art kazakh d’improvisació musical enllaça amb una altra forma d’art des de l’altre costat del globus: el jazz.
A part de la dombra, importants instruments tradicionals kazakhs inclouen la kobyz (un violí primitiu de dues cordes), el so del qual diu que ha portat Gengis Khan fins a les llàgrimes, van jugar amb un arc, els orígens s’associen amb la figura possiblement llegendària de Korkut Ata i un instrument estretament associat amb el xamanisme, com es van considerar els seus sons per oferir protecció contra la mort i ser capaç d’expulsar els esperits malignes. A causa d’aquestes associacions, el kobyz era un instrument descoratjat per les autoritats soviètiques, tot i que ara ha tornat a la prominència. El sybyzgy és una flauta llarga (corretja de dues flautes de canya o fusta).
Els visitants d’Kazakhstan sovint són sorpresos pel nombre de cançons – amb tantes estrofes – el seu amfitrió sap, i està disposat a realitzar en la caiguda d’un barret. Molts homes i dones de Kazakhstan poden acompanyar a si mateixos en un instrument musical. Això sol ser un dombra. Escoltar un jugador experimentat dombra dibuix tons alts i apassionats i patrons rítmics del seu instrument i l’associació amb la vasta estepa i el clip-clop dels cascos dels cavalls és evident. En general, el món natural de Kazakhstan és una font molt rica d’inspiració musical. Un dels col·lectors i els exploradors de la música popular kazakh primers i més importants. Aleksandr Viktoryevich Zatayevich, anomenat el kazakh estepa un “mar de la música”.
La música és en gran mesura melodies populars, dictades com la literatura oral de la zona a través de les generacions; curt en l’emoció palpitant, captura els ritmes de la vida nòmada a l’estepa. Un bon lloc per agafar concerts tradicionals kazakhs és Philharmonia Estat d’Almaty.
Cal destacar també les orquestres populars Sazgen Sazy i Otrar Sazy, els membres fan servir vestits tradicionals de colors per anar amb la seva música. Urker, Roksonaki i Ulytau són grups que proporcionen un encreuament interessant entre sons indígenes i ritmes importats com el rock, el pop i el jazz.
Les composicions d’una sèrie de músics kazakhs dels segles XIX i principis del XX, entre ells Kurmangazy, Zhambyl Zhabaev i les cançons d’escriptora Abai Kunanbaev, romanen àmpliament coneguts en l’actualitat. En el període soviètic, conjunts musicals van ser creats usant instruments tradicionals, però seguien el model d’orquestres occidentals. Alguns dels instruments van ser modernitzats també, de tal manera que les cordes de la dombra estan típicament fetes de niló en lloc del budell tradicional. La creació el 1980 del conjunt Otrar Sazy per Nurgisa Tlendiev va ser en part una reacció en contra del que molts kazakhs vist com l’excés d’ions Europeanisal de la música kazakh, centrant-se en les tècniques tradicionals.
L’arribada dels russos va portar la música clàssica occidental de Kazakhstan, i hi ha hagut molts notables intèrprets de música clàssica de Kazakhstan. La majoria dels més coneguts a nivell internacional, però s’han traslladat fora de Kazakhstan.
Músic tocant el dombra
La música popular va atreure a grans audiències a Kazakhstan des de la dècada de 1960: va assenyalar cantants kazakhs en aquest gènere inclòs Rosa Baglanova i Rosa Rimbaeva, aquests últims segueixen cantant a tot pulmó els seus números per el públic de mitjana edat a tot el país. Pel que fa a l’escena de la música popular contemporània de la banda més famosa internacionalment kazakh es basa ara a Moscou, i és considerat per molts com més una banda russa d’un kazakh un. A’Studio (www.astudio.ru) va començar com el grup de suport per a Rosa Rimbaeva a principis de 1980, abans de la creació el 1987 com a Almata. Van ser vistos pel talent cantant russa Alisa Pugacheva, i van deixar caure l’enllaç a Almati en nom seu. Ara liderada pel cantant georgià jove Katy Topuria, la seva música de ball, fins i tot van entrar a les llistes del Regne Unit el 2006, amb el single ‘SOS’.
Diverses bandes ofereixen interessants intents de fusionar la música tradicional de Kazakhstan amb el rock o pop. Ulytau (www.ulytau.ru) es descriuen com ‘kazakh etno rock’, i combinar dombra, el violí i la guitarra elèctrica a les ofertes instrumentals exuberant – val la pena fer-li un cop d’ull.
Urker (www.urker.kz; la seva pàgina web compta amb una versió en idioma anglès) són un grup de pop creat l’any 1993, la fusió d’estils i instruments de Kazakhstan amb influències occidentals; l’intèrpret dombra Asylbek Ensepov porta instrument en nous contextos, com amb la seva interpretació del tema de Pulp Fiction.
Els gustos estrangers prevalen en la música popular també, amb estil occidental o pop rus, l’electrònica i el rock és l’estil preferit de moltes persones. No obstant això, el kazakh, la música tradicional és igualment popular com kazakhs per tornar a connectar amb les seves arrels.
Bona setmana!!!
Kazajstán és un país que es troba a l’ Àsia Central. Limita al nord amb Rusia, l’est amb Xina, al sud amb Kirguizistan, Uzbekistan i Turkmenistan.
Dolores O’Riordan durant el concert de The Cranberries a Barcelona el 2010.
Dolores O’Riordan, cantant d’origen irlandès i líder del grup The Cranberries, ha mort aquest dilluns 15 de gener a Londres als 46 anys de forma sobtada, segons avança el diari ‘Limerick Leader’. O’Riordan es trobava a la capital anglesa per fer-hi una “sessió de gravació”. De moment “no hi ha més detalls disponibles”, tot i que un representant de la cantant ha confirmat la notícia del seu traspàs al diari irlandès.
The Cranberries
The Cranberries és una banda irlandesa de rock alternatiu que es va fer famosa mundialment als anys 90.
L’any 1989 els germans Mike (baixista) i Noel Hogan (guitarrista) fan formar la banda The Cranberry Saw Us amb el bateria Fergal Lawyer i el cantant Niall Quinn, a Limerick, Irlanda.
Al cap de poc Quinn va deixar la banda, i els membres restants van posar un anunci buscant cantant. Dolores O’Riordan va respondre a l’anunci i així es va formar la banda.
Desprès de gravar una maqueta casolana, el 1992 van començar a gravar el que seria el seu primer disc, a Dublín, fent gires pel Regne Unit i Irlanda, cridant l’atenció de la premsa britànica.
El seu primer disc, Everybody Else is Doing It, So why Can’t We? Es va editar el març del 1993. però el disc va passar desapercebut fins que van ser teloners de Suede en la seva gira, van cridar l’atenció de la MTV, i van posar els seus senzills així l’àlbum va arribar a número 1 al Regne Unit.
Des de llavors la seva carrera va estar plena d’èxits, durant 10 anys van editar diversos discs, del quals es van vendre gairebé 75 milions de còpies arreu del món.
El setembre del 2003, tot i estar treballant en un nou disc, van anunciar una aturada del grup. El 2007 Dolores O’Riordan va treure el seu primer disc en solitari, “Are You Listening?” i el 2009 “No Baggage”. L’any 2012 The Cranberries van tornar amb un nou disc titulat Roses i amb una gira. Al cap de poc el guitarrista i la cantant que componien a mitges les cançons van tenir diferències pel tema legal de drets i l’autoria de cançons. Malgrat tenir una relació complicada van anar fent concerts.
A l’Estiu de 2016 van actuar a Catalunya als jardins de Pedralbes i el 4 de juny de 2017 en el marc d’una gira europea van tornar a tocar a Barcelona (Forum).
Ode to my Family
Cançó inclosa en el seu disc No Need to Argue de 1994. El vídeo musical transcorre totalment en blanc i negre i mostra la banda tocant en el que sembla ser un bar, mentre es mostren escenes o apareixen nens i avis. Apareix Dolores O’riordan, cantant de la banda, caminant per una platja rocosa juntament amb els seus companys de grup. La cançó es va fer en homenatge a les víctimes de la guerra de Iugoslàvia, que hi va haver en aquella època a la zona dels Balcans.
Ode to the Family
Doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo…
Understand the things I say, don’t turn away from me,
‘Cause I’ve spent half my life out there, you wouldn’t disagree.
Do you see me? Do you see? Do you like me?
Do you like me standing there? Do you notice?
Do you know? Do you see me? Do you see me?
Does anyone care?
Unhappiness where’s when I was young,
And we didn’t give a damn,
‘Cause we were raised,
To see life as fun and take it if we can.
My mother, my mother,
She hold me, she hold me, when I was out there.
My father, my father,
He liked me, oh, he liked me. Does anyone care?
Understand what I’ve become, it wasn’t my desing.
And people ev’rywhere think, something better than I am.
But I miss you, I miss, ‘cause I liked it,
‘Cause I liked it, when I was out there. Do you know this?
Do you know you did not find me. You did not find.
Does anyone care?
Unhappiness where’s when I was young,
And we didn’t give a damn,
‘Cause we were raised,
To see life as fun and take it if we can.
My mother, my mother,
She hold me, she hold me, when I was out there.
My father, my father,
He liked me, oh, he liked me.