Flor de Primavera
Es tracta d’una cançó inclosa en el disc A La Panxa del bou, àlbum editat l’any 2010. Aquesta setmana he triat aquesta cançó per raons obvies. Ja tenim aquí la Primavera!!!, una època de l’any fantàstica que mica en mica ens fa despertar del fred de l’hivern. La primavera és una estació que ha inspirat a molts músics i artistes per a les seves composicions. Deixem-nos portar per l’al•legria d’aquesta melodia i d’aquesta lletra tant primaverenca.

Flor de primavera
Flor de primavera
La més bella de tot l’any
Quan l’estiu arriba
Dolor i plany.

Flor de primavera
La més bella de tot l’any
Quan l’estiu arriba
Dolor i plany

Ha esclatat la ginesta a Puiggraciós
Canta la flor i ensenya el seu tresor
Qui el pren sempre és presa del record
Guany i condemna del curiós

Ha esclatat el gessamí a cada cantonada
i ha fet forats en les fosses tan enterrades
La memòria del perfum és tan eterna
Que qui la dóna sempre és fugaç per tornar a terra

Flor de primavera
La més bella de tot l’any
Quan l’estiu arriba
Dolor i plany

Breu és l’olor de la pluja que esquitxa el terra
Curtes són les cançons de la infantesa
Breus els mil contes que jo recordo
Curtes i per sempre les dites que porto

Agafaré al vol el fil que pel jardí navega
I l’estiraré amb la canya des de coberta
Sóc pescador de muguet, iris i deliris
Una cançó, un tot, una flor quan t’ho miris.

 

 

El passat 10 de març de 2025 es va commemorar el 30è aniversari que ens va deixar el cantautor i actor Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995). Aprofitant aquesta efemèride escoltarem algunes de les seves cançons.

Ovidi Montllor i Mengual
Va néixer a Alcoi (País Valencià) el 4 de febrer de 1942, en plena postguerra, en una família de classe obrera.
Era el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava per a llegir les obres que el seu oncle li havia deixat en exiliar-se. Encara no havia complert 12 anys quan va haver de deixar l’escola per les necessitats econòmiques familiars. S’hagué d’espavilar en el món laboral treballant en 36 oficis diferents, com mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable.
Va ser Actor, poeta i cantautor amb una extensa trajectòria professional que compta amb 12 àlbums editats, participació de més de 50 pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.

La Fera Ferotge
Inicià la seva carrera artística en el món del teatre el 1965, el 1967 aprengué a tocar la guitarra de forma autodidacta i el 1968 començà a cantar professionalment i enregistrà el seu primer disc, un EP amb només 4 cançons. La que es va fer més popular va ser La fera ferotge, una crítica a l’obsessió del franquisme per l’ordre, la lluita desigual de l’antifranquisme, i la passivitat de les classes mitjanes. Aquest disc el vinculà amb la Nova cançó i inicià diversos concerts amb el guitarrista Toti Soler.

A partir del 1968, començà a interpretar poemes musicals d’autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, Josep Maria de Segarra, entre d’altres. La divulgació de l’obra de poetes catalans va ser una de les constants de la seva vida, i juntament amb Raimon, Francesc Pi de la Serra i Lluís Llach, les seves cançons van ser referents de l’antifranquisme fora de l’àmbit catalanoparlant.

El govern autonòmic valencià el va silenciar i fou vetat a Radiotelevisió Valenciana. Amb l’arribada de la democracia a Catalunya, Ovidi també va ser ignorat i pràcticament no el contractaven per fer concerts.

Era una personatge amb un discurs massa incòmode. És per això que en els últims deu anys de la seva vida s’apartà a contracor del panorama musical per a centrar-se en el teatre, la televisió i el cinema.
L’any 1995, a l’edat de 53 anys, moria a Barcelona a conseqüència d’un càncer d’esòfag. Cinc mesos abans, Alcoi -el seu poble natal- li havia tributat un emotiu homenatge.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest 2025, en ocasió del 30è aniversari de la seva mort, s’han realitzat arreu dels Països Catalans nombrosos homenatges, concerts, llibres, documentals, exposicions i discs relacionats amb llegat d’Ovidi Montllor.

M’aclame a tu
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala i·luminada!

Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Lletra: Vicent Andrés Estellés (va néixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924 i va morir a València el 27 de març de 1993).
Música: Ovidi Montllor

Curiositats
Més versions del tema M’aclame a tu.

Proposo que escolteu, també,  una versió genial de la Fera Ferotge editada el 2015 pel grup The Penguins, amb el seu projecte REGGAE PER XICS.  Si encara no coneixeu aquesta banda de reggae i ska que fa versions per a públic familiar, escolteu-la, no us la podeu perdre!

Just fa deu anys (2015), els alumnes del Cicle Superior van treballar la figura d’Ovidi Montllor, el seu context i alguna de les seves cançons que van interpretar el dia del Concert de Santa Cecília.

La Fera ferotge (Lletra)
Per ordre de l’Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s’escaparà.

Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el “bon temps”.

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se’n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

L’Alcalde s’encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.

El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.

Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure’m tan fotut
em va dir molt planera:

-Xicot, per què tremoles?
Jo no te’n menjaré.
-I doncs, per què t’escapes
del lloc que tens marcat?

-Vull parlar amb l’Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.

Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.

Com són molts i ella és sola,
no pot i me l’estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.

Per ordre de l’Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.

I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i “maco”
i el poble resta en pau.

MÉS CANÇONS DE L’OVIDI DEL CONCERT DE SANTA CECÍLIA 2015 A L’ESCOLA.

Maria Mercè Marçal i Serra

Va ser una poeta, catedràtica d’institut de català, narradora, editora i traductora catalana.
Nascuda el 13 de novembre de 1952, va passar tota la seva infància a Ivars d’Urgell a la comarca del Pla d’Urgell (Lleida). Va morir a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a l’edat de 45 anys.
El fet de viure i créixer en un entorn rural serà determinant per a Marçal. La tradició popular, palpable en el lèxic, les metàfores, les imatges i els girs idiomàtics, serà una constant en la seva obra. Els seus pares tenien inquietuds culturals i artístiques. La poeta sempre mantindrà el lligam amb la terra i la cultura popular.
El 1963 se’n va a estudiar el batxillerat a l’institut de Lleida. Durant aquesta etapa escriu els primers textos en català. El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la Universitat de Barcelona. Hi estudia Filologia Clàssica fins al 1975, any en què es llicencia. En l’etapa universitària s’inicia la politització de Marçal. Abans d’acabar els estudis comença a impartir classes de català, en el marc de la resistència antifranquista, a Sant Boi de Llobregat.

També va ser activista política, cultural i feminista. Marçal defineix l’escriptura com a «activitat vertebradora». Els seus textos combinen la tradició, la innovació i la investigació sobre les formes poètiques. Des dels seus primers escrits demostra un gran rigor i cura lingüístics, que palesen la seva gran coneixença de la llengua.
El seu primer llibre de poemes, Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976), amb el pròleg de Joan Brossa, inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Cançó de fer camí

Marina Rossell, que va musicar “Cançó de fer camí” de Maria-Mercè Marçal, uns versos que la poeta va dedicar a la cantautora i que alhora aquesta va incloure al disc Bruixes i maduixes (CBS, 1980). És una cançó que també han musicat com a “Cançó de fer camí”, primer, la cantautora rosinca Rusó Sala al disc Fil de coure (Microscopi, 2015), i posteriorment en van fer un senzill Mireia Vives i Borja Penalba, amb un videoclip de la cançó interpretada conjuntament amb Gemma Humet. La cançó conté els versos, ‘Serem cinc-centes, serem mil’, que són leit motiv de l’exposició D’ONES: (R) evolució de les dones en la música.

En motiu del #8M  aquesta setmana escoltarem Cançó de fer camí, concretament en la versió musicada el 2015 per Borja Penalba i cantada per Mireia Vives i Gemma Humet. Des de l’educació, treballem per un futur millor, més segur i més just per totes les estudiants d’Argentona i arreu.

Cançó de fer camí

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit