Arxiu d'etiquetes: Biologia

III Jornada de la Biologia a l’Ensenyament

El passat dissabte dia 31 de maig vam poder assistir al Jardí Botànic de la Universitat de València a una nova jornada sobre l’ensenyament de la Biologia. La sessió va començar amb la ponència convidada “El microbioma humano”, de la Doctora Yvonne Vallès, després de la qual es van presentar una sèrie d’experiències d’aula per part de professorat d’àmbits diversos.

Isabel García, de l’IES Riu Túria de Quart de Poblet, ens va parlar de Projectiu, un grup de professors que, des de fa sis anys, treballen per projectes i en grups cooperatius al seu centre. Francesc Mesquita, del Departament de Microbiologia i Ecologia de la UV, sota el divertit títol de “A falta de pa, bona és la coca, o com es pot practicar la teoria de la biogeografia insular sense disposar d’illes”, ens va proposar substituir aquestes per llacunes, o per pedres sota les quals contar el número d’espècies distintes, a les pràctiques d’Ecologia. Javier Sánchez, de la UV, ens va explicar un curiós projecte en què els alumnes, mitjançant Power Point i un programa de captura de la pantalla de l’ordinador (Camtasia) realitzen vídeo-tutorials per resoldre problemes de genètica.

Alguns ponents repetien de l’edició anterior, com Joan Soto (Bioblau), que va reivindicar els estudis de Biologia marina i el seu paper a la societat, Paloma Martínez (Universidad Autónoma de Madrid), que ens parlà de l’aprenentatge basat en projectes a nivell universitari i Francesc Mestres (Universitat de Barcelona), qui va comparar les característiques que al seu criteri haurien de tindre els treballs de recerca de Batxillerat amb les dels treballs de final de grau.

La informació de la jornada en aquest enllaç »

XIV Matinal de l’Evolució

El passat 17 de maig, al Jardí Botànic de la Universitat de València (UV), va tenir lloc aquesta jornada d’actualització científica per al professorat de Secundària i Batxillerat, en què vam poder gaudir de les següents ponències:

El mite del cervell reptilià o el negligit paper de les emocions en l’evolució cerebral (Enrique Lanuza i Fernando Martínez-García)

Paul McLean va desenvolupar els anys ’60 la idea que l’encèfal humà està format per la superposició d’un cervell heretat dels rèptils, encarregat de les funcions més mecàniques i estereotipades, un altre dels paleomamífers, responsable de les emocions, i finalment el cervell de primats, on resideixen les funcions superiors. Malgrat que va arribar a ser una idea molt estesa, i encara present en alguns cercles, avui sabem que no és correcta: en primer lloc, als rèptils (i aus) hi ha un sistema límbic (on resideixen les emocions) desenvolupat; a més, ja hi trobem un neurocòrtex al cervell dels mamífers ancestrals; i, finalment, sabem que l’evolució no és lineal, ni funciona per superposició de caràcters heretats.

De fet, els ponents defensen que les emocions han jugat un paper clau en el desenvolupament de l’escorça cerebral o neocòrtex al llarg de l’evolució.

Així, què fa humà al nostre cervell? Ja Darwin va proposar en The descent of man (1871) que són les emocions, la cognició, la capacitat de produir eines, el llenguatge i la sociabilitat, el que caracteritza la nostra espècie, destronant-la, però, del centre de la natura a la categoria d’una espècie més.

La mida relativa del cervell humà és superior a la mitjana, però no és la major del regne animal, així que la clau de la nostra diferenciació no ha d’estar aquí. No sembla existir una relació entre la mida relativa i les capacitats del cervell, però sí entre aquestes i l’àrea del còrtex. Però altres espècies també el tenen molt plegat (el dofí té fins i tot més circumvolucions que nosaltres!).

No tot el còrtex fa les mateixes funcions. En els primats, les àrees visuals han crescut més, comparativament. Tenim neurones que ens permeten reconèixer patrons de cares (lesions com ara l’ictus poden fer que deixem de reconèixer aquests patrons, com es relata al llibre d’Oliver Sacks L’home que va confondre la seva dona amb un barret). Determinades àrees de l’escorça cerebral s’activen quan experimentem emocions com la por. De fet, podem sentir temor sols pel simple fet d’observar una cara expressant por. Si aquestes àrees no s’activen, podem patir autisme, per exemple.

Per altra banda, podríem no ser la única espècie amb llenguatge simbòlic. Els dofins es reconeixen pel seu cant. La ximpanzé bonobo Washoe va aprendre paraules en llengua de signes i les va ensenyar als seus fills. Les àrees de Broca i de Wernicke són els centres del cervell humà que regulen el llenguatge. Existeixen en altres animals? Al mateix lloc que l’àrea de Broca està l’àrea F5 dels cervells de macacos, on estan les neurones espill. La funció d’aquestes podria ser la imitació, ideació motora i aprenentatge motor. S’activen amb la visió i amb el so.

El nostre lòbul frontal és el centre de la planificació i la presa de decisions. Hi són les neurones responsables de la memòria de treball (recordar informació per fer després una tasca), el que permet la planificació de tasques. També hi tenim una zona relacionada amb la previsió de premis, que en humans és la última a madurar (fins la tercera dècada!). És conegut el cas de Phineas Gage, que va patir una lesió al còrtex prefrontal i va perdre tota responsabilitat i inhibició social. El major premi sol ser l’acceptació social, com el rebuig social n’és un càstig. Per això és més fàcil treballar en cohesió social i quan se’ns reconeix la feina.

Noves dades sobre evolució humana a la llum de la paleogenètica (Carles Lalueza-Fox)

La Paleogenòmica és la disciplina que busca recuperar genomes del passat. S’estudia l’exoma, format pels exons (les parts codificants de l’ADN). El 2010 es va reconstruir el primer genoma d’un humà de fa 4000 anys i dos genomes de neandertals i denisovans.

El genoma antic es conserva millor en ambients freds que en càlids (per ara tots els genomes recuperats són de latituds més o menys altes; cap d’Àfrica). Com més antic és, més degradat està i també més danyat (desaminació de citosines, per exemple), i més contaminat per ADN ambiental (com ara per l’ADN de l’arqueòleg).

El primer pas és l’obtenció de la mostra (amb 20 o 50 mg sol ser suficient) i l’extracció de l’ADN. Sovint està barrejat amb ADN bacterià que representa una font de contaminació de la mostra, i que es descarta en processar informàticament les dades. L’eficiència, normalment molt baixa, és un paràmetre important. La cobertura és el número de vegades que hi era el genoma sencer (per exemple, 1,3x o 20x).

Amb els genomes recuperats es poden fer estudis de filogènia, interhibridació, adaptacions, trets físics, diversitat, consanguinitat entre neandertals… Això ha contribuït molt al canvi de la imatge que es té sobre els neandertals en els últims 150 anys.

Entre nosaltres i els neandertals hi canvien uns 90 gens, però calen estudis funcionals (molt complicats de dur a terme, per exemple en ratolins transgènics) per saber si aquests implicarien canvis fenotípics. Els humans moderns tenim un 2,5% de gens neandertals, el que suposa que els humans que van sortir d’Àfrica fa uns 50.000 anys es van creuar amb els neandertals. El coneixement d’aquest fet ha suposat un canvi de paradigma.

Alguns gens dels neandertals, adaptats a climes freds, podrien haver segut un avantatge per als humans africans que arribaven a Europa. Entre ells hi hauria gens del metabolisme dels lípids.

A la localitat de Denisova (Altai, Rúsia) es va trobar una mostra molt petita amb molt d’ADN, que ha resultat ser una línia paral·lela als neandertals a l’Àsia, que hauria arribat a ocupar tot el sud-est asiàtic. Els aborígens australians i melanesis tenen un 5% de genoma denisovà, més el 2,5% procedent dels neandertals. Els propis denisovans també tenen senyals d’hibridació amb algun ésser humà més antic (tal vegada Homo erectus?). La nova idea és que l’evolució humana ha tingut recurrents esdeveniments d’hibridació.

L’aparició als genomes antics de seqüències grans sense heterozigosi és senyal de consanguinitat. És el cas d’alguns individus neandertals i denisovans. Això podria ser conseqüència de la disminució del número poblacional (hi ha menys individus, s’acaben aparellant entre familiars). A mesura que els neandertals s’extingeixen són més consanguinis, la qual cosa té conseqüències negatives, com ara malalties per acumulació d’al·lels recessius.

Fa uns 10.000 anys la revolució agrícola del Neolític es va estendre des de l’Orient Pròxim a tota Europa. La dieta dels humans va canviar, i van aparèixer nous patògens relacionats amb la ramaderia (verola, sarampió…). Això va fer canviar el genoma respecte del dels caçadors-recol·lectors. Estudis genètics dels humans neolítics de La Braña (Burgos) ens mostren individus d’ulls clars i pell fosca (fins fa uns 7.000 anys!). Així, la pigmentació clara dels europeus actuals no estaria tan relacionada amb la radiació solar com amb el canvi de dieta. L’alimentació d’una societat agrícola està més basada en els carbohidrats que la d’una societat de caçadors-recol·lectors, i inclou menys vitamina D. Així, és un avantatge tindre una pell clara que sintetiza major quantitat d’aquesta vitamina.

La fabulosa història del pensament de Lucreci (Martí Dominguez)

Lucreci va ser un poeta del segle I abans de Crist que va difondre a la seua única obra, De rerum natura, una idea de la vida materialista i sense deus. Al cinquè llibre de l’obra parla d’evolucionisme. Els seus textos foren redescoberts a la Itàlia renaixentista del segle XV, i van influir molts artistes i pensadors: La primavera de Boticelli n’és un homenatge al text de Lucreci. També a altres grans personatges de la història, com Galileu, Diderot, Darwin o Dawkins. Martí, que a aquesta ponència presentava el seu llibre El somni de Lucreci, no considera aquests personatges fills d’una època sinó que, al contrari, són ells qui van marcar l’època; podrien no haver existit, i el nostre pensament no estaria en el punt en el que es troba ara.

L’actualització científica és una necessitat per als docents. No podem estar tota la nostra carrera ensenyant la ciència que vam aprendre a la facultat, ja que aquesta ja no és la mateixa. Per això cal agrair la iniciativa a la Universitat de València i a Juli Peretó, principal responsable de les Matinals.

Consulta el programa de la Matinal »

Llegir ciència per Sant Jordi

100 mites de la ciència Daniel Closa

No és cert que fem servir únicament el 10% del cervell, que en lluna plena neixin més criatures, que els estruços amaguin el cap sota terra o que l’aigua de la pica giri al revés a l’hemisferi sud.

Totes aquestes afirmacions són mites guarnits amb aparença de veritats científiques. Com tots els mites, poden tenir gràcia i resultar estimulants per a la imaginació, però sempre és important saber distingir entre mite i realitat. En aquest recull podem descobrir el que hi ha al darrere de cent d’aquests mites.

Molts més a Tertúlies de literatura científica a la UVic »

Òrgans a la carta. Cèl·lules mare, clonatge terapèutic i medicina regenerativa David Bueno

La recerca en el camp de les cèl·lules mare embrionàries humanes i l’aplicació de les tècniques de clonatge han estat i són font de debat al nostre país. Preguntes com ara què són les cèl·lules mare, les possibilitats futures de curació de la diabetis o de malalties neurodegeneratives com el Parkinson i l’Alzheimer, o què és i quins usos pot tenir la clonació terapèutica, com també un seguit de malentesos que de vegades les acompanyen, és el que intenta respondre i resoldre el llibre de David Bueno.

Per tal d’aclarir aspectes científics clau i evitar el desconeixement, és important que la ciutadania entengui en què consisteix aquesta recerca, quines expectatives té i també quines limitacions, tant tècniques com ètiques, avui dia. Tal com expressa l’autor al pròleg, la seva intenció ha estat fer un llibre de divulgació que donés una visió científica i clara d’aquestes noves tècniques biomèdiques en tots els seus vessants, per la qual cosa l’obra s’ha estructurat en tres blocs, que comprenen els antecedents, els fonaments i les idees bàsiques per tal de situar la recerca; les tècniques, la recerca actual i les perspectives, i, finalment, les reflexions ètiques i legals.

Molts més a 100 llibres de ciència. Una selecció de la divulgació recent de la ciència »

Biologia i Geologia a quart

Ha arribat per als alumnes de tercer d’ESO el moment de triar les matèries optatives que haureu de cursar a quart. Per triar correctament és important estar ben informat. A més, no sols heu de pensar en el que us agrada, sinó també en el que us pot ser útil en el futur, per cursar estudis postobligatoris (Batxillerat o Cicles formatius) o per a la feina que voldríeu desenvolupar algun dia. Aquesta presentació us pot orientar sobre les possibilitats que us obre cursar Biologia i Geologia a quart. Si vosaltres voleu, ens tornarem a veure el curs vinent!

Estimulació dels sentits

Entre ahir i avui, els alumnes de tercer han realitzat un taller sobre la percepció d’estímuls gustatius i olfactius. L’activitat, oferida per la Universitat Rovira i Virgili (URV), ha estat a càrrec de l’Antoni Sánchez. Aquest enòleg ens ha explicat el procés que ha de seguir un bon catador per detectar els sabors i aromes del vi. El taller ha finalitzat amb una cata de dues mostres d’aigua amb dos àcids presents als vins (res d’alcohol!). Els alumnes també han pogut olorar i tractar d’identificar diverses mostres d’aromes. Tot un estímul per als sentits!

Quina ha estat la vostra valoració de l’activitat, aquells que heu participat? Afegiu un comentari argumentant els aspectes que més us han agradat i els que menys, quines coses milloraríeu i quines deixaríeu com estan. Trobeu que s’hauria de repetir el taller l’any vinent a tercer? El recomanaríeu als vostres companys?

La vostra intervenció serà avaluada amb una nota. La qualificació no serà baixa si la valoració és negativa i viceversa, sinó que es tindrà en compte la vostra capacitat d’argumentar, de justificar els vostres arguments, i la correcció lingüística (registre adequat, ortografia…). Qui s’anima a començar?

La salut a Internet

Fa uns mesos una alumna de 3r ESO em demanava per la diferència entre una bronquitis i una pulmonia o pneumònia. Recentment, una altra alumna preguntava què és exactament una flebitis. Fer cerques sobre aspectes de salut per Internet té els seus riscos, perquè hi ha molta informació vàlida, però també d’altra que és confosa o directament errònia. Així que no sempre hem de refiar-nos del que ens diuen el Doctor Google o la Doctora Viquipèdia, almenys no sense contrastar la informació amb fonts que considerem fiables. Aquí va un enllaç molt interessant per fer consultres sobre salut. Es tracta de Medline, un servei de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units, que pot consultar-se en castellà.

Tot i així, recordeu que la salut és una qüestió tan important, que a qui realment hem de consultar els nostres dubtes, especialment quan ens afecten a nosaltres o als nostres, és als professionals de la salut: metges i farmacèutics.

Premiada a Bioimatges 2013

Un saltamartí de color verd pistatxo, amb els ulls de colors vermells, marrons, taronges i amb algun detall blau cel. Està situat sobre el vidre d’un cotxe, a Sant Carles de la Ràpita.

Aquesta descripció acompanya la imatge feta per Mar Masià Arce, alumna de 3r ESO del nostre centre, que ha merescut el 3r premi a la categoria “ESO” a la present convocatòria de Bioimatges. Enhorabona!

Bioimatges és un concurs de fotos de natura organitzat cada dos anys pel Col·legi oficial de Biòlegs de Catalunya amb la principal finalitat de disposar d’una col·lecció de fotografies de temàtica biològica per als docents i per als alumnes de primària i secundària de Catalunya i de preparar una exposició itinerant de fotografia biològica per instituts, facultats de Biologia, col·legis professionals i altres entitats culturals que hi estiguin interessades.

Consulta tots els premiats »